Després de treballar els temes de narrativa i l'assaig, vos facilitem un material que pot ser d'utilitat per a contextualitzar els tres poetes que hi estudiarem: Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol. Ja sabeu que la finalitat d'este material és ajudar-vos a redactar el text definitiu.
LA POESIA DE POSTGUERRA
Per les seues característiques, la poesia és el genere literari que es pot conrear amb més facilitat en una situació de prohibició i de clandestinitat. En canvi, la novel·la o el teatre necessiten unes condicions que la situació de la postguerra complicava molt més. La poesia que es publica en aquest període no respon a estils diversos. Per a simplificar, hi podem observar tres tendències:
Dècada dels anys 40 i 50.
a) La poesia de tradició simbolista. És una poesia continuadora d’un estil anterior a la guerra civil que té a Carles Riba com el màxim exponent i punt de referència. Carles Riba encarnava els valors del rigor moral, d’exigència literària i de fe en la cultura, valors que havien de ser els fonaments per a redreçar la situació política en què s’hi vivia. El gran mestre va donar orientació a un conjunt de poetes més joves, que perllonguen la poesia de tradició simbolista i el gust noucentista per l’expressió culta i el rigor en l’ús de la llengua. Així destaquen a les Balears, Bartomeu Rosselló-Pòrcel; a Catalunya, a més de Riba, Rosa Leveroni, Màrius Torres i Joan Vinyoli; i a València, a l’entorn de l’editorial Torre, Xavier Casp i Joan Valls.
b) La poesia de tradició avantguardista. Paral·lelament a la línia encarnada per Carles Riba n’hi ha una altra d’aplegada entorn de Josep V. Foix i Joan Brossa que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes. Un tret característic és la provocació, com ara la incorporació de temes insòlits o el bandejament de temes clàssics dels poetes de tradició simbolista.
Dècada dels anys 60
a) La poesia de tradició realista. Als anys seixanta es va donar un gran debat que enfrontà l’estètica de tradició simbolista amb una altra que concebia la literatura com un model de compromís polític, al servei de la lluita contra la dictadura. És l’anomenat realisme històric o social, que es basava en els plantejaments marxistes d’intel·lectuals i escriptors que reivindicaven la participació de la literatura en l’alliberament individual i social de l’ésser humà. L’antologia Poesia catalana del segle XX (1963), de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, va ser el referent programàtic del nou corrent literari. Dos llibres de poemes publicats el 1960, La pell de brau, de Salvador Espriu i Vacances pagades, de Pere Quart es van llegir en clau realista. A València, a més de Xavier Casp i Joan Valls, podem adscriure a aquest corrent poètic Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés.
b) La Nova Cançó. En aquest context s’explica l’interés despertat per la Nova Cançó, moviment que fou utilitzat tant per escriptors com per polítics per a arribar a un públic més ampli. Entre molts altres, citarem els noms del cantants valencians Raimon o Ovidi Montllor; dels catalans Lluís Llach i Quico Pi de la Serra; o de la balear Maria del Mar Bonet.
AL VENT (RAIMON)
Dècada dels anys 70
a) Moren els grans mestres i apareixen de noves generacions de poetes. La societat ha viscut grans canvis: els últims moments de la dictadura, la mort de Franco (1975), els anys de la transició, la configuració de l’estat de les autonomies, la democràcia, l’aprovació de les lleis de normalització lingüística i la introducció, en el nostre àmbit, del català-valencià en l’ensenyament. En el món literari es van produir uns fets que van marcar un canvi de rumb en la poesia. D’una banda es van començar a publicar les obres completes de Joan Brossa, que va eixir així de la seua situació marginal, i es va redescobrir la poesia de J. V. Foix. Aquests dos autors es van convertir en els mestres reconeguts de les promocions més joves.
b) La generació literària dels 70. Aquesta generació compartia la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, sense una altra finalitat que la de fer literatura i reivindicava unes opcions poètiques que portaven a explorar i explotar les possibilitats del llenguatge. A Catalunya, podem destacar Pere Gimferrer i Maria Mercè Marçal; al País Valencià, Josep Piera, Marc Granell i Manuel Rodríguez Castelló; quant a la poesia Balear, Josep Albertí.
RECORDEU:Etapes del franquisme
Entre 1939 i 1975, el franquisme va passar per diversos períodes: el primer (1939-1951), el de la postguerra, es caracteritza per l'autarquia econòmica i l'aïllament internacional; el segon (1951-1959) és conegut com el de l'obertura i la transició, tant a nivell polític com a nivell econòmic (certa liberalització); el tercer (1959-1973) correspon a l'etapa de modernització i desenvolupament econòmic, i coincideix amb una fase d'important creixement econòmic; finalment, el quart (1973-1975) són els anys de la fi del franquisme, coincidint amb una fase de crisi econòmica i política.
Context històric:
LA LITERATURA DE POSTGUERRA
Amb la instauració de la dictadura franquista desaparegué, d’una banda, la democràcia (prohibició dels partits polítics i la voluntat d'exterminar les persones que pensaven de manera diferent a l'ideari oficial del règim); i de l'altra, les reivindacions diferencials ja consolidades de bascos i catalans (abolició dels estatus d’autonomia, i a Catalunya, de la Generalitat), i també les reivindicacions que estaven en procés (de valencians, balears, gallecs o andalusos). Aquests fets van fer que les llengües diferents del castellà desaparegueren dels usos formals. En el nostre àmbit lingüístic, l’ús de la llengua es va convertir en un símbol d’oposició al règim dictatorial i en una reivindicació de la llibertat perduda. La literatura de postguerra es va veure afectada, doncs, per la suspensió dels drets civils, l'autoritarisme, la censura i la prohibició de la llengua. Així, des d'ací, en el món literari, aparegué una incipient resistència cultural que fundava revistes, editava antologies poètiques i representava obres teatrals en cases particulars. Des de fora, els exiliats a Europa o Amèrica van reflectir la seua vivència en unes obres en què dominava el sentiment de d'enyorança de la terra perduda i també el de derrota.
Davant del que va significar la Dictadura, el poeta Martí i Pol diu:
Per a tots nosaltres
Si nosaltres callem, qui parlarà?
És cert que val ben poc la nostra veu.
Som gent de poca empenta, massa frívols i tot perquè ens escoltin.
Tanmateix allò que resta de més pur en nosaltres val tant
-ho sabem bé- com el neguit de qualsevol hereu d'aquest insigne llinatge de vençuts.
Cal que insistim, com qui pidola,
si voleu,davant de cent portes barrades.
L'EXILI
Pere Calders, trenta anys més tard, no dubtava de la inexorabilitat imposada que significà aquell exili: "Fou un acte col·lectiu i no volgut". La rotunditat bel·ligerant d'aquestes afirmacions respon al pensament, més o menys difús, de tota una col·lectivitat vençuda, o potser només dels grups dirigents. Però, més enllà de les hipèrboles i de les declaracions absolutes que hi puga haver en el fet de no dubtar que el bo i millor de tot un poble emprenia un èxode terrible, és incontestable, com ha observat Joan Fuster, que "la llista dels qui emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències". És prou gràfic, doncs, Francesc Vallverdú quan parla de la "sagnia" que significà l'exili.
Elegies de Bierville, de Carles Riba
"Al final del gener del 1939, quan ja era imminent l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, Carles Riba i la seua família van emprendre el camí de l'exili. Després d'estar-se a Avinyó i a París, els va ser oferit "un antic molí agençat com un convent, dins el parc del castell de Bierville", i hi van passar quatre mesos, entre el març i el juliol del 1939; d'allí van traslladar-se a L'Isle-Adam, on es van quedar poc menys d'un any (juliol del 1939-juny del 1940). Després d'estar-se vuit mesos a Bordeus, al febrer del 1941 van arribar a Montpeller, on van residir fins a la seua tornada a Catalunya, per l'abril del 1943. Riba, doncs, va viure més de quatre anys d'exili a França, en condicions extremament precàries, fugint d'una guerra civil primer i d'una guerra mundial després, i aquesta experiència és a la base de les Elegies de Bierville, tal com ho afirmava ell mateix en el prefaci a la segona edició (1949): "A l'emigració, en efecte, i dins el sentiment de l'exili, prengueren forma aquestes elegies."
Elegia II
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.
[El cap de Súnion es troba al sud de l’Àtica, a 68 quilòmetres al sud-est d’Atenes. En l`antiguitat aquest lloc s’usava per a controlar els vaixells que s’aproximaven a Atenes. Segons la llegenda era el lloc en què el rei Egeu, pare de l’heroi Teseu, s’hauria llançat al mar. Teseu li havia dit al seu pare que si tornava victoriós de Creta en la seua lluita amb el Minotaure, hissaria les veles blanques; pel contrari, en cas de derrota, i si moria, el velam seria de color negre. Teseu, esgotat, es va adormir i el seu vaixell va continuar amb les veles negres, que foren les que va veure el seu pare. Aquest, desesperat, es va llançar a la mar des de dalt del penya-segat. És un lloc famós per la bellesa de les postes de sol i per admirar les ruïnes de dos temples, que des de dalt dominen la mar: un dedicat a Posidó (déu del mar), i l’altre a Atena (deessa de les arts i de la guerra)
En el segon d’aquests poemes de to elegíac, el poeta evoca Súnion, amb qui se sent identificat pel seu estat ruïnós i pels valors que representa (la democràcia i una cultura clàssica perdurable). Riba hi descobreix també, en el temple, la imatge protectora i enlluernadora del far que guia el mariner que ha perdut el seu rumb, que atrau el qui se sent embriagat per l’antiga saviesa d’aquest poble i condueix l’exiliat desitjós de retornar a la seva pàtria. ]
Pere Quart – Joan Oliver ens conta el seu viatge de fugida cap a França al poema següent:
CORRANDES D'EXILI
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Els inicis de la resistència cultural
Encara que tenia un caràcter testimonial, en la segona meitat de la dècada dels anys 40 comença a articular-se una primera resistència cultural des de les revistes clandestines, reunions ocultes i edicions prohibides. Mencionarem la revista Poesia (1944-1945), Ariel (1946-1948), Dau al Set, i a València, Esclat (1948). A Mallorca, Francesc de Borja Moll va impulsar des del 1954 la biblioteca Raixa.
La represa legal i pública
Com a conseqüència de la derrota del nazisme i del feixisme italià, es va instaurar un nou ordre polític internacional i la dictadura franquista va haver de moderar la repressió política i cultural. Així, encara que de forma molt restringida va aparéixer una activitat editorial en català.
A causa dels moviments de protesta interiors, i de la signatura d’acords amb els EUA (1953), es va fer possible una certa liberalització i això va comportar que veieren la llum un cert nombre de publicacions. Durant els anys 50 van sorgir col·leccions noves i autors nous (Manuel de Pedrolo, Josep Maria Espinàs, Joan Fuster, als quals se sumaren escriptors de l’exili com Pere Calders o Joan Sales.
A València, malgrat les circumstàncies adverses, va aparéixer l’editorial Torre (1944), dirigida per Xavier Casp i Miquel Adlert. Aquesta plataforma va donar la possibilitat que autors de la generació anterior, nascuts entre el 1910 i el 1920, com el mateix Xavier Casp, Joan Valls i Enric Valor es reincorporaren a la literatura i també va permetre que altres més joves es donaren a conéixer, com ara Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Maria Beneyto. El 1949 la societat Lo Rat-Penat va incorporar Carles Salvador. , que potencià la secció de literatura i filologia amb els cursos de valencià que comencen el 1950. L’any 1950 Manuel Sanchís Guarner publica en l’editorial Torre la seua Gramàtica valenciana. Mes tard, Francesc Ferrer Pastor posa en circulació els primers diccionaris valencians moderns
La represa dels anys seixanta i setanta
En el panorama literari i cultural es va produir el relleu generacional i es va passar de la resistència a actituds més enfrontades amb la dictadura. A partir de 1960 dominen el panorama literari autors que, quan eren molt joves, abans de la guerra, ja havien començat a publicar. Són els casos de Salvador Espriu, Pere Calders i Mercé Rodoreda. I també en comencen a destacar uns altres que eren adolescents en el moment de produir-se el conflicte bèl·lic, com Joan Fuster, Josep Maria Espinàs o Joan Perucho.
A finals de la dècada dels 60 i començaments dels 70, els escriptors crescuts després de la guerra comencen a publicar i causen un gran impacte en el món literari (Baltasar Porcel i Terenci Moix).
La dictadura va evolucionar envers posicions més permissives, a causa de l’obertura internacional, cosa que va possibilitar que els autors tingueren accés a un públic més ampli i un funcionament menys restringit de la cultura, a pesar de la continuïtat de la censura.
Aquestes condicions més favorables van possibilitar l’aparició d’editorials com Edicions 62 i Proa; revistes com Serra d’Or; iniciatives de gran abast com la Gran Enciclopèdia Catalana (1965).
A València, la publicació l’any 1962 de Nosaltres els valencians de Joan Fuster va encetar una nova forma d’entendre la realitat valenciana i d’iniciar la normalització. L’objectiu de crear una infraestructura cultural va ser assumit d’una manera conscient per un nombrós grup d’intel·lectuals i de promotors. Van aparéixer llibreries i editorials especialitzades en el llibre en català com 3i4. Aquesta editorial a partir de la dècada dels anys 70 va convocar el Premis Octubre, que representaran un intent d’integrar des de València els autors valencians, balears i catalans. A finals de la dècade dels 60 i principis dels 70 l’arribada de joves a la Universitat de València provinents dels pobles que encara no havíem abandonat el valencià, fa que aquesta institució es convertisca un focus de renovació cultural i de normalització lingüística.
