dimecres, 28 de setembre del 2011

2n BATXILLERAT - LITERATURA 1r TRIMESTRE





Enunciat de literatura 1


Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època.



La pèrdua de la guerra comportà l'extinció absoluta de les institucions republicanes i l'eliminació sistemàtica de tots els organismes culturals. Abolida la democràcia ( declarats il·legals els partits polítics i anul·lats els sindicats, sense llibertat d'associació, de premsa, de pensament, d'expressió...) la misèria intel·lectual de la postguerra fou catastròfica.




Molts escriptors sofriren depuracions professionals, deportacions o penes de presó. El nombre dels que escolliren l'incert camí de l'exili fou també considerable. La dictadura del general Franco tallà de soca-rel l'activitat dels escriptors que havien començat abans de la Guerra Civil i, d'altra banda, els que començaren a escriure a partir de 1939 es trobaren amb un panorama desolador, sense referències.



La narrativa (i també el teatre) va ser el gènere que més va acusar la forta censura franquista. La novel·la és un gènere que necessita d’editorials que tinguen permís per a publicar i que, a més, disposen de capital per a fer-ho. Així, hem d’esperar fins a l’any 1946 perquè es donen els primers permisos per a publicar en català, bé que de forma molt restringida. El 1947 es van convocar per primera vegada els premis Joanot Martorell de novel·la, i el Víctor Català de narrativa curta, que es proposaven recuperar el gènere, el públic lector i crear-ne de nous. Però, fins als anys 50 no s’editaren col·leccions exclusives de novel·la i, fins el 1962, no es va permetre la publicació de traduccions.



Estos són els principals factors que expliquen el fet que els nostres escriptors foren figures aïllades, sense connexions entre els uns i els altres, i que no es puguen distingir grups literaris clarament definits i diferenciats. Amb tot els crítics literaris han observat unes línies o tendències literàries que ens permeten agrupar els principals narradors segons les influències literàries estrangeres que han rebut. Així, encara que hi ha escriptors que es poden incloure en més d’una tendència, hi podem distingir el següents tipus de narradors:




  • Narradors que seguixen la tradició, anterior a la guerra, de la novel·la d’anàlisi psicològica. Entre estos, hi ha escriptors que incorporaren a esta tècnica les experiències personals o col·lectives de la història recent i algunes innovacions narratives europees o americanes. Podem situar en este grup a Mercè Rodoreda (1908-1983)


  • Narradors que escriuen obres realistes que pretenen donar testimoniatge de la realitat i denunciar les injustícies socials. Alguns d’ells seguixen tècniques tradicionals, però altres incorporen les tècniques objectivistes i conductistes de la literatura nord-americana i les dels autors francesos. Se situaria en este corrent el nostre Enric Valor (1911-2000).

  • Narradors caracteritzats per una literatura imaginativa, on apareixen mons fantàstics, màgia, allò inesperat. El màxim exponent són els contes breus de Pere Calders.

  • Narradors preocupats sobretot per assajar procediments innovadors, i provar tot tipus de tècniques formals diferents. Hi sobreïx Manuel de Pedrolo (1918-1990).



Enuniciat de literatura 2 (per sarber-ne més: Enric Valor)



Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor.



Totes les novel·les d’Enric Valor es caracteritzen per arguments ben construïts, que sempre giren al voltant de dos mons contraposats, on les persones són víctimes de l’espai geogràfic: la muntanya i la costa de les comarques meridionals valencianes. Enric Valor vol deixar constància d’un món perdut (incloent-hi la llengua) de finals de segle XIX i les tres primeres dècades del segle XX.



La producció literària d’Enric Valor consta de dues grans aportacions: les rondalles valencianes, cinc novel·les i alguns relats breus. Tant en un tipus d’obres com en altres, Valor usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat i exactitud pel detall, on mostra un gran domini de la llengua. Un altre tret de la seua narrativa són la incorporació dels recursos de llenguatge oral, recursos que provenen directament de la tradició popular. El seu model de llengua literària és molt equilibrat amb les peculiaritats valencianes.



Quant a les seues rondalles, direm que estan confegides a partir d’un nucli narratiu de procedència popular, més o menys complet o extens, sobre el qual Valor opera una profunda transformació i reformulació del relat oral —estructura, situacions, personatges— i ens proposa, mitjançant l’escriptura millorada, uns contes cultes, distints de les rondalles tradicionals. En canvi, en les seues novel·les pretén fer la crònica del període històric que va viure, plasmant-hi totes les seues observacions sobre el paisatge i la geografia, la toponímia, la fauna i la botànica.



La producció novel·lística d’Enric Valor comença en el període de postguerra amb L’ambició d’Aleix (1960). La novel·la simbolitza els pobles i la natura com una mena de refugi contra la destrucció de les grans ciutats a través del contacte del protagonista amb la muntanya. Aleix, el protagonista, defuig la vulgaritat del litoral i anhela la puresa de costums de la muntanya, de la qual té una visió idealitzada, on trobarà l’amor i la pau interior. En la novel·la que continua este cicle, La idea de l’emigrant (1982), l’autor ens presenta la visió oposada: la dels qui senten el desig d’emigrar del camp i anar a les ciutats.



Comentari a banda mereix la trilogia dels “Cicle de Cassana” formada pels títols Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l’horitzó. Es tracta d’un conjunt novel·lístic de més de 1.200 pàgines, situat en un poble imaginari, Cassana, que constituïxen un extraordinari esforç per rescatar de l’oblit i reconstruir un món que desapareix de la memòria col·lectiva. El protagonistes són la col·lectivitat, algunes famílies, la natura, la muntanya i el camp i la llengua. Segons Vicent Escrivà: «Valor es constitueix literalment, i sense exageracions, en tota la nostra tradició novel·lística . Sense la seua gran obra vessada en el Cicle de Cassana, els valencians perdríem tot un segle XIX i primeres dècades del XX”. També publicà narrativa breu, com Un fonamentalista del Vinalopó i altes cantarelles (1996).






Enunciat de litaratura 3



La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què.


Tot i que la producció de Mercé Rodoreda s’inscriu dins de la novel·la psicològica, presenta altres característiques que la doten d’una singularitat especial, d’una alta qualitat literària. Com a narrativa psicològica, les seues obres se centren en la història i l’anàlisi dels personatges, sobretot femenins en les primeres etapes de la seua producció, els quals, lluitant contra els seus enemics (principalment interiors), descobrixen el significat de la vida i la seua identitat. Per tant, en este periple vital, molts dels personatges rodorerians canvien, es transformen en una altra persona i, en la seua última etapa creativa, fins i tot, metamorfossen en una animal o en un vegetal).


La primera novel·la, Aloma (1938), és una obra pessimista, psicològica i simbolista, on es narren unes relacions amoroses entre una adolescent somniadora i desconeixedora de la vida i un home gran i amb experiència. El simbolisme de la novel·la és clar: es tracta de la pèrdua de la pubertat i de l’enfrontament amb el món dels adults. Esta característica s’accentua en l’etapa de maduresa. En primer lloc, amb la publicació de Vint-i-un contes (1958), i sobretot amb La plaça del diamant (1962), obra mestra de la nostra literatura contemporània. Tant en una com en l’altra, les històries d’amor reflectixen un gran pessimisme i mostren una gran incomprensió i la incomunicació dels protagonistes. La soledat hi és present contraposada a la felicitat i al somni. Els temes tractats: el fracàs del matrimoni per la monotonia de la vida quotidiana; la impossibilitat de les relacions d’igual a igual entre homes i dones, etc. El 1966 publica El carrer de les Camèlies, on també apareix un personatge femení que intenta refer una identitat personal. Del 1974 és Mirall trencat, probablement la seua obra mestra, narració de la liquidació de tot un món, centrada en la vida d’una dona de la burgesia barcelonina i la seua família, des del començament del segle XX fins a la guerra civil. És una novel·la de gran complexitat, una mena de nissaga familiar que inclou molts personatges.



La visió del món que mostra Mercè Rodoreda és pessimista, trista, influïda per les experiències personals (la guerra, l’exili, les penúries econòmiques...) i per la situació de la dona en aquells moments: marginada socialment i amb relacions amoroses frustrants amb els hòmens.

Enunciat de literatura 4



Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.


A partir de finals dels anys 70 del segle XX s’instal·la en la societat occidental la consciència de viure una nova etapa històrica: la postmodernitat. Si la modernitat de la dècada dels 60 s’havia caracteritzat per creure en les grans utopies socials pe a la transformació del món, ara la societat ha perdut la confiança en la utopia de canviar el món i com a resposta adopta una actitud hedonista i profundament individualista. En este món contradictori, al nostre país, s’han viscut esdeveniments molt importants que han marcat profundament la societat actual: el final del franquisme, les primeres passes cap a la democràcia parlamentària, el desenvolupament de la indústria dels serveis i del turisme, el naixement del sentiment europeista... En este context, la situació de la narrativa a casa nostra en les tres darreres dècades del segle XX i la primera del XXI ha millorat considerablement respecte als anys de la postguerra: ha augmentat el nombre de narradors, de públic lector, de premis literaris i s’ha desenvolupat uns sòlida infraestructura editorial.


Anys 70. Destaca l’anomenada novel·la de trencament, que s’allunya de les tècniques narratives clàssiques. En general, malgrat la gran varietat de formes textuals i estilístiques, els escriptors es caracteritzen per: buscar formes expressives i estructures narratives noves perquè interessa tant o més com es conta que no el que es conta; pel que fa al contingut, hi predomina el reflex d’ambients urbans, de la problemàtica de personatges jóvens, de la seua relació amb el sexe i les drogues, com a mostres de rebel·lia. Esta literatura forma part del que s’anomena contracultura. Formes culturals noves que s’allunyen dela cutlrua i l’art “oficials” (socialment ben vistos) i que tenen l’origen en la cultura anglosaxona amb obres com On the road de Jack Kerouac. Es produïx una eclosió narrativa en tot el territori lingüístic: Carme riera, Montserrat Roig, Jesús Moncada..., i especialment a València: Amadeu Fabregat, Isabel Clara-Simó...


Anys 80-90. En els vuitanta i els noranta, s’abandonen les experimentacions i, en general, es reactiva el desig per retornar a formes narratives més clàssiques i per contar històries. Es revaloritza la importància dels personatges, de l’argument ben trenat i més clarament desenvolupat. Torna la narrativa de gènere (policíaca, històrica, eròtica...). Hi destaquen autors com Jaume Fuster (La corona valenciana), Ferran Torrent (No emprenyeu el comissari) o Josep Lozano (Crim de Germania). En la segona meitat del vuitanta destaca el corrent narratiu anomenat realisme brut o costumisme urbà, influït per la literatura nord-americana. Retrata les contradiccions de la societat capitalista actual amb un deix de crítica descarnada o cínica, i mostra una societat urbana burgesa, conformista, desigual, insolidària i consumista. Destaquen autors com Rafael Vallbona (Sabates italianes) o Quim Monzó (Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury).


El segle XXI. La disparitat de temàtiques i d’estils, la gran quantitat de títols publicats, la coincidència d’escriptors de diferents generacions... fan que el panorama literari de la narrativa més recent siga molt divers. Podem destacar els aspectes següents: irrupció d’un grup d’escriptors nascuts a la dècada dels 70 que es caracteritzen per l’inconformisme, per una narració de caràcter fragmentari, l’ús habitual d’Internet i dels seus propis blocs com a espai d’expressió literària i pel rebuig a la literatura més convencional, a la qual consideren massa comercial. L’èxit de vendes d’alguns autors no té precedents, com ara Albert Sánchez Pinyol (La pell freda i Pandora al Congo). La continuïtat creativa d’escriptors de generacions anteriors com Isabel Clara-Simó, Quim Monzó, Josep Lozano. Disparitats de temàtiques i estils entre els escriptors valencians actuals que es diferencien dels seus predecessors per centrar-se més en la problemàtica de l’individu que en els problemes identitaris de la societat valenciana. La nòmina de noms és ampla: Silvestre Vilaplana, Pasqual Alapont, Manuel Baixauli, Urbà Lozano...

Enunciat de litaratura 5



Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos ho fa.



Els seu quefer com a contista s’inicia el 1978 amb Uf, va dir ell . Des d’aleshores destaquen reculls com El perquè de tot plegat (1993), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L’illa de Maians (1985) o Guadalajara (1996). La millor referència de la seua narrativa curta la tenim en el recull Vuitanta-sis contes (1999).



Les situacions i els personatges que apareixen en els relats de Quim Monzó reflectixen el que s’ha anomenat societat postindustrial o postmoderna. Els seus contes són un reflex de la societat contemporània perquè una bona quantitat se centren al voltant dels conflictes sentimentals: la solitud de les parelles. Les relacions de parella apareixen marcades pels dubtes, canvis, paradoxes i la inestabilitat afectiva dels protagonistes. Són antiherois que es mouen per desitjos efímers i impulsos lúdics. No tenen nom ni identitat. Són com un objecte més d’este món postindustrial despersonalitzat. Els contes de Monzó aparentment són una proposta divertida, però gens innocent, de qüestionar, per exemple, els valors implícits en els discursos de les obres considerades canòniques. Així, en un dels contes d'El perquè de tot plegat, soscava els pilars morals de la societat actual parodiant un conte tan universal com el de La bella dorment.


Un altre fil temàtic és el que convertix la narració en una guia contemporània de la vida exasperada d’una gran ciutat. La solitud, la desesperança, l'avorriment i els actes incomprensibles i rutinaris de cada dia queden reproduïts en les voltes que peguen els personatges de Monzó entre les cares anònimes dels veïns dels carrers i els clients dels bars, insegurs i a la recerca de no se sap ben bé quina il·lusió. Estos camins sense rumb que emprenen els protagonistes dels contes de Monzó són estratègies per a retardar la bogeria i la desolació.



Respecte als recursos amb què ho aconseguix, els contes de Quim Monzó sorprenen i pertorben. La seua lectura permet advertir el rigor de l’autor en la tècnica d'armar la narració curta i la uniformitat d'un estil que no té res a vore amb la simplificació lingüística. Cada una de les paraules que escriu Quim Monzó és insubstituïble i fascinadora. La seua prosa captiva perquè no tendix a l'ornament ni a la retòrica, sinó perquè cada paraula, cada frase, aconseguix desfer-se del seu ús diari neutre, assolint d'esta manera la restitució del seu valor original; així, les frases fetes deixen de ser tòpiques. Es pot dir que la prosa de Monzó és tan inimitable com la de tots els grans escriptors.