L'obra de Salvador Espriu té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a descriure en termes transcendents la història col•lectiva, han fet que siga considerada com una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.
Els seus poemes han de ser entesos en clau patriòtica, és a dir, com a consciència moral i nacional, en este cas, de la societat catalana, però, amb valors, legítimament universals. Així cal entendre la lluita que es planteja per a rescatar de la degradació la seua comunitat, i per a redimir-la de la seua deshonra. Així com també l’amor apassionat que sent per la col•lectivitat, concebent l’escriptura com un acte de servei a favor de la cultura perduda.
La peculiaritat de la seua obra s’evidencia en els trets següents: a) un intel•lectualisme extrem; b) la complexitat temàtica i de fonts (assimilació de l’herència mítica de la humanitat; ús de les fonts clàssiques: El Llibre dels morts, de l’Antic Egipte; La Bíblia; la tradició mística jueva; la mitologia grega); la creació i presència de mites personals: Sepharad, Sinera, el laberint – la vida–; la relació de la vida quotidiana amb els mites clàssics i els tòpics literaris; c) la preocupació pel destí del seu poble, Catalunya, després de la guerra; d) la reflexió sobre la mort i el más ennllà.
L’obra de Salvador Espriu la podem estudiar englobant-la en dos cicles:
• 1r cicle líric. En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), els records d’infància el conduïxen a una reflexió sobre la mort representada pel cementeri. Molt influïda per La Bíblia, crea un gran mite: Sinera (Arenys de Mar al revés). El seu món d’infància destrüit per la Guerra Civil, la seua pàtria i el tràgic destí de l’home davant les adversitats. L’exemple bíblic del poble jueu, semblant a la peripècia del poble català, li servix per a alliberar-se de la censura franquista. Completen el cicle Les hores; El caminant i el mur. Estos llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu seguix els principis íntimament lligats a la teologia negativa, segons la qual Déu es comporta com un cec respecte a la humanitat.
• 2n cicle realista. La poesia civil que obre el període del realisme col•lectiu. Amb La pell de brau (1960), mostra uns poemes carregats de compromís polític i social. El poeta s’ha convertit en un profeta del seu poble i es dirigix a Sepharad (el nom hebreu amb què els jueus sefardites anomenaven a la Península). El poeta identifica el Sepharad històric amb l’Espanya de la dictadura. Amb la denúncia de la persecució política, Espriu planteja la necessitat i l’esperança d’una convivència pacífica basada en el tres pilar bàsics que sostenen la societat: llibertat, justícia i tolerància.
La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes foren musicats i cantats per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) va contribuir a la popularització d'una obra que es llegí, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional.
