ENHORABONA

Enhorabona a tots i a totes!

Selectivitat 2010

100%

aprovats i aprovades

QUE SIGUEU SEMPRE JOVES!

Per sempre jove

Que un bon déu et protegisca
i acomplisca el teu desig
sàpies ajudar els altres
i deixar-te fer feliç.

Que arribes a les estrelles
per l'escala que et vas fent.
Sigues jove per sempre més.

Que cresques per ser més recte
cada dia més sincer
per conéixer la mentida
i la disfressa que ara té.

Que no et falte mai coratge
per lluitar contra corrent.
Sigues jove per sempre més.

Que les mans mai no et tremolen
i els teus peus siguen lleugers
i que mentre els vents canvien
tingues ferms els fonaments.

Guarda sempre el cor alegre
i cançons per fer content.
Sigues jove per sempre més.

"Forever Young" Bob Dylan (adapt. Isidor Marí) (CD "Planet Waves", 1974)







Forever Young

May God bless and keep you always
May your wishes all come true
May you always do for others
And let others do for you
May you build a ladder to the stars
And climb on every rung
May you stay forever young
Forever young, forever young

May you stay forever young
May you grow up to be righteous
May you grow up to be true
May you always know the truth
And see the lights surrounding you
May you always be courageous
Stand upright and be strong
May you stay forever young
Forever young, forever young

May you stay forever young
May your hands always be busy
May your feet always be swift
May you have a strong foundation
When the winds of changes shift
May your heart always be joyful
May your song always be sung
May you stay forever young
Forever young, forever young
May you stay forever young

2n BATXILLERAT - ASSAIG JOAN FUSTER - 2n TRIMESTRE

A més del que hem explicat a classe, en el treball sobre Joan Fuster és imprescindible valorar la repercusisó que va tindre el llibre Nosaltres, els valencians,

En Nosaltres, els valencians l'examen de consciència característic de l'assaig fusterià es converteix en una interrogació radical sobre els valencians com a col·lectivitat. El resultat d'aquest examen constata un país provincià i despersonalitzat, que no té consicència de ser-ho i que preferix viure en el tòpic en comptes de plantejar-se la seua realitat. Fuster prolonga aquest examen en una investigació dels factors històrics i socials que hi ha darrere d'aquest estat de coses. Sense ser historiador, utilitza la història com a mitjà per a transformar la societat i marca les premisses a partir de les quals els valencians s'havien de plantejar el destí del seu país d'una manera integral i radical. Integral, perquè plantejava la necessitat de la connexió amb els altres pobles amb què compartim llengua com una condició imprescindible per a assolir la normalització lingüística i cultural del valencià. Radical, perquè enfocava aquesta realitat com un fet nacional, no com una peculiaritat regional o folklòrica.

La influència de Nosaltres, els valencians, des que es va publicar el 1962, ha estat profunda en la societat valenciana. El llibre de Fuster va actuar de catalitzador sobre un grup de joves, generalment universitaris, i va donar lloc a una acció cada vegada més decidida per a fer desaparéixer el provincianisme i construir una cultura nacional i moderna al País Valencià. Al mateix temps que va despertar la consciència de les joves generacions , també va destapar l'hostilitat, sovint violenta, d'una part de la societat valenciana que es va sentir qüestionada pel llibre de Fuster.

2n BATXILLERAT Temes de literatura - 2n trimestre

Gener 2010 (L’ASSAIG. UNITAT 4 Llibre de text "Nou vents")

TEMA 15. Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època (pàg. 129-132, Llibre de text Nou Vents; enllaços del bloc referetis a Joan Fuster).

TEMA 16. Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània. Explica-ho. (pàg. 134. Llibre de text Nou Vents; enllaços del bloc).

Febrer 2010 (LA NARRATIVA DEL s. XX. UNITAT 11 Llibre de text "Nou vents")

TEMA 2. Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor (pàg. 308-310, Llibre de text Nou Vents; enllaços del bloc).

TEMA 3. La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què. (pàg. 203-205, Llibre de text Nou Vents; enllaços del bloc).

Març 2010 (LA NARRATIVA DEL s. XX. UNITAT 11 Llibre de text "Nou vents")

TEMA 4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocul¬tural.

TEMA 5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la so¬cietat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa. (enllaços del bloc referits a Quim Monzó)

2n BATXILLERAT - POESIA/Salvador Espriu - 1r trimestre

SALVADOR ESPRIU

CARACTERÍSTIQUES DE LA SEUA POESIA

L'obra de Salvador Espriu, caracteritzada per la barreja d'un intel•lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint mordaç, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a retratar en termes transcendents la història col•lectiva, i fins i tot la representativitat històrica que va aconseguir a partir dels anys seixanta, la converteixen en una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

Entre els factors que van acabar de portar Espriu cap a la poesia durant la postguerra hi havia, al costat del procés de concentració expressiva que possibilitava el vers, les majors facilitats de publicar en un gènere que no necessita tant d'espai com la prosa i que, pel seu caràcter més hermètic, podia superar millor els entrebancs de la censura. Aquesta obra s'ha de definir a partir de dos eixos: la recerca de la diversitat (marcada per la relació amb la quotidianitat, per la pluralitat de gèneres i per la diversitat de tècniques compositives que conviuen fins i tot dins d'un mateix llibre) i l'aspiració a la unitat (amb un entramat temàtic, moral i filosòfic que determina les relacions entre les diferents obres). Espriu va considerar indestriables aquests dos pols en el procés dialèctic d'aprehensió de la realitat al qual aspirava. Aquest afany d'estructura unitària plantejat des de la varietat de gèneres i de registres lingüístics reflecteix la crisi del subjecte modern entre la pèrdua d'identitat i el desig de transcendència. Un dels millors estudiosos de l’obra del poeta, Josep Maria Castellet va destacar la capacitat de l'obra d'Espriu per a assimilar culturalment l'herència mítica de la humanitat: el Llibre dels morts de l'antic Egipte, la Bíblia, la tradició mística jueva i la mitologia grega. Al damunt d'aquestes referències, Espriu crearà el seu mite particular de Sinera (anagrama d'Arenys de Mar, la vila de la qual provenien les famílies materna i paterna d'Espriu i que es troba lligada a la seva infantesa).


En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar els "dies i sols perduts", el món destruït per la guerra que el poeta identificava amb Sinera. Juntament amb Cementiri de Sinera, els quatre llibres Les hores (1952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955) formen l'anomenat cicle líric de l'obra d'Espriu. Com ha estudiat el mateix Josep M. Castellet, aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis de la teologia negativa, segons la qual Déu, cec amb relació a la humanitat, seria "el nom del no-res", la negació del que existeix, ja que l'home no es pot referir directament a uns atributs per a ell incomprensibles. Els diferents llibres del cicle líric, configurats com a itineraris, encarnen també les tensions del poeta amb el seu poble, com queda reflectit al famosíssim poema "Assaig de càntic en el temple" d'El caminant i el mur. Ja des de Cementiri de Sinera, cal situar la poesia d'Espriu, que va participar activament en revistes com Poesia i Ariel, en el corrent general de la poesia catalana de postguerra, evolució i humanització d'una poètica, la postsimbolista, capaç d'integrar en el poema l'espai individual del poeta i l'herència cultural i lingüística de la seva comunitat.

L'atzucac místic de Final del laberint va ser superat per La pell de brau (1960), sens dubte el llibre amb més ressò del seu autor. La poesia d'Espriu, el qual entenia el discurs metafísic tan sols des de la quotidianitat, va ser aleshores valorada des del punt de vista del seu realisme. El to èpic o didàctic va aparèixer com a extremament modern, exemple de combat ideològic malgrat la vaguetat social del discurs d'Espriu, que sempre es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. En La pell de brau Espriu hi abocava reflexions (sobre la diversitat i la tolerància) i tècniques antigues (ús personal dels símbols i barreja de la sàtira, l'èpica i l'elegia), però el caràcter emblemàtic que el llibre va adquirir com a discurs cívic, lectura incitada pel clima general de la literatura catalana del moment, i el fet de centrar el punt de vista en la península Ibèrica, i per tant en Espanya, van actuar com a catalitzadors d'una nova actualitat, fins i tot internacional, del poeta. Espriu va acabar així de fixar míticament una geografia que havia començat a estructurar abans de la guerra: Lavínia (Barcelona), Alfaranja (Catalunya, la qual és metonímicament també Sinera), Konilòsia (Espanya) i Sepharad (península Ibèrica).

El gran ressò que li va proporcionar el fet que els seus poemes fossin musicats per Narcís Bonet (La pell de brau, 1969) i sobretot per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) van ser els canals de popularització d'una obra que es llegirà, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional.



RESUM:

La poesia d'Espriu és densa i hermàtica, plena de símbols de procedència diversa. Llegir Espriu exigeix un bagatge cultural que permeta desxifrar tot el seu món mític.

• Els temes recurrents són la mort d'éssers estimats, de la llengua i del país, tractada amb to elegíac, i el compromís del poeta amb el seu poble, per al qual demana respecte i tolerància. Predomina el pessimisme en contemplar l'enfonsament del seu món, que, de vegades, es veu atenuat per la ironia i la sàtira.
• La recració mitològica no és un recurs utilitzat per a evadir-se de la realitat, sinó per a satiritzar, denunciar i moralitzar.
• La mitologia ofereix un gran nombre de símbols: Esther, Antígona, el cec (Déu), Sepharad (Espanya), Sinera (la llibertat perduda), etc. Altres símbols són producte d'expressions repetides constantment i posades en relació amb algun significat abstracte, normalment relacionat amb la mort (pedra, marbre, pous, cisternes...) o amb la llengua (mot, paraula, llavis, etc.).
  
  

Inici del càntic en el temple (1965)

Ara digueu: "La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i amb ell, les males herbes.

"Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l'alba

ens ha trigat, com és llarg d'esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d'accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,

davallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: "Nosaltres escoltem

les veus del vent per l'alta mar d'espigues".

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d'aquest poble".

El meu poble i jo (1968)

Bevíem a glops

aspres vins de burla

el meu poble i jo.

Escoltàvem forts

arguments del sabre

el meu poble i jo.

Una tal lliçó

hem hagut d'entendre

el meu poble i jo.

La mateixa sort

ens uní per sempre:

el meu poble i jo.

Senyor, servidor?

Som indestriables

el meu poble i jo.

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo.

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

A baixar graons

de dol apreníem

el meu poble i jo.

Davallats al pou,

esguardem enlaire

el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos

en encesa espera,

el meu poble i jo.

He mirat aquesta terra (1980)

Quan la llum pujada des del fons del mar

a llevant comença just a tremolar,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent

el falcó s'enduia la claror del cel,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit

i boques de fosca fressen als camins,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols

de les fulles aspres del llunyans alocs,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud

dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç

de passar la rella damunt els records,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit

camp l'ample silenci que estenen els grills,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec

com l'hivern despulla la son dels sarments,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls

de l'aiguat de sobte baixa pels rials,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Perquè un dia torni la cançó a Sinera

El meu somni lent de la gran pau blanca sota el cel clement.
Passo pels camins encalmats que porten la claror dels cims.
És un temps parat a les vinyes altes, per damunt del mar.
He parat el temps i records que estimo guardo de l'hivern.
Però tu riuràs, car veus com es tanquen llavis catalans.
I es baden al sol boques de captaires, plagues de leprós.
Ningú no ha comprès el que jo volia que de mi es salvés.
Mai no ha entès ningú per què sempre parlo del meu món perdut.
Les paraules són forques d'on a trossos penjo la raó.
Branden a ple vent cordes que no poden suportar més pes.
El càntic és lluny, i la greu campana toca pels difunts.
Ha cessat el ball de l'altiva monja i de l'embriac.
La dansa també del pelut dimoni amb la reina Esther.
Ja no volta l'ós.
He llegit el llibre del Predicador.
Deso a poc a poc dintre de la capsa tots els meus ninots.
Ara he de callar, que no tinc prou força contra tant de mal.
D'un mal tan antic aquesta veu feble no et sabrà guarir.
En un estany buit, manen el silenci i la solitud.
Sols queden uns noms: arbre, casa, terra, gleva, dona, solc.
Només fràgils mots de la meva llengua, arrel i llavor.
La mar, el vell pi, pressentida barca. La por de morir.

2n BATXILLERAT - POESIA/Miquel Martí i Pol - 1r trimestre

ETAPES DE LA POESIA DE MIQUEL MARTÍ I POL

La biografia de Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 - Vic, 2003) ha estat marcada per alguns trets definitoris, entre els quals destaquen els següents: a) el seu lligam al poble nadiu, on ha viscut sempre; b) la seua condició obrera, com a escrivent a la fàbrica tèxtil La Blava, de Roda de Ter, on treballà des dels 14 anys fins als 43; c) les conseqüències de la malaltia que contragué pels volts del 1970, una esclerosi múltiple que des d'aleshores li va impedir de moure's i de parlar amb normalitat; d) el compromís del poeta amb la seua classe social i amb el país; e) la seua disposició, des de jove, a interrogar-se, a esforçar-se per conéixer-se a si mateix i el món que l'envolta. I, és clar, la seua dedicació a la poesia, que començà a donar fruits entorn del 1948. Des d'aleshores, la millor referència biogràfica de Martí i Pol ha estat la seua obra.

Dels plantejaments existencialistes al realisme històric

Format sota el catolicisme imperant a la postguerra, una crisi dels valors religiosos, que es manifesta aproximadament entre el 1952 i el 1957, acaba d'accentuar l'íntim isolament en què ha viscut el poeta fins que, a la fi, la crisi es resol per mitjà d'una obertura, podríem dir-ne social, a la realitat del seu entorn, concretada inicialment en els dos marcs espacials immediats, el seu poble i la fàbrica on treballa; d'aquí neixen els poemes d'El poble i dels dos conjunts La fàbrica-1959 i La fàbrica (1972). Amb aquests poemes, Martí i Pol s'inclou de ple en el corrent que s'ha anomenat del realisme històric en tant que hi tradueix un món -el de la gent amb qui conviu- que coneix bé i des de dins i que descriu per mitjà de procediments tan realistes com l'inventari o la crònica. Els obrers que van a la feina cada dia, a la fàbrica o enfilant-se per les bastides, les dones que fan la feina de casa, els jubilats, són els protagonistes d'aquests poemes, els seus "herois", perquè el poeta els eleva a aquesta categoria en considerar la seua feina, la seua vida, com una autèntica gesta quasi bé èpica. El contrast entre la descripció de la vida de l'obrer, que es desenvolupa en condicions molt dures, i el tractament humà, d'una gran tendresa, amb què el poeta es refereix a les persones concretes, a voltes amb noms i cognoms, que formen "la seua gent", és una de les característiques més originals d'aquesta poesia. El poeta, en fi, se sent compromès amb la gent del seu poble i la seua fàbrica i, per extensió, amb la classe social de la qual formen part, fins a posar la seua veu i el seu gest -discurs i acció- al seu servei: "D'ells vull parlar, en parlar de la gent d'ara. / D'ells vull parlar. Sense ells, jo no existeixo." Òbviament, una poesia d'aquesta mena s'expressa a través d'un llenguatge directe i assequible, però, lluny de caure en el perill del pamfletisme, Martí i Pol aconsegueix de mantenir el valor poètic dels seus textos a través d'una tria acurada del lèxic i de la recurrència de metàfores i imatges simples evocadores de sensacions i estats anímics que permeten al lector de familiaritzar-se amb el context social i alhora penetrar en l'univers personal dels homes i les dones que s'hi mouen.

De l'enclaustrament a una nova obertura

Els efectes de l'esclerosi múltiple que Martí i Pol contrau pels volts del 1970 es fan presents ja a partir dels Vint-i-set poemes en tres temps (1972). L'objecte de la seua poesia, fins al 1975, s'interioritza; ara s'imposen la solitud, l'angoixa, una certa presència de la mort, i el poeta defineix un món reduït i tancat, l'únic que percep com a possible en les noves circumstàncies que li toca de viure. En aquest context, els sentits prenen un paper important -la vista i el tacte, especialment- perquè són els instruments que li permeten de fixar els límits de la seua realitat. Els poemes de Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), carregats d'imatgeria, sintetitzen magistralment el nou món del poeta i l'actitud amb què s'hi enfronta, una actitud que no cau mai en la desesperança, sinó que malda sempre per aferrar-se a la vida: amb les limitacions que calga, però viure. A Quadern de vacances (1976) Martí i Pol revela ja l'inici de la superació de l'estat anterior, i els llibres següents posen de manifest un cant a la vida cada cop més esclatant, que arriba al cim amb volums com Estimada Marta (1978) i L'àmbit de tots els àmbits (1981). Ara el poeta aposta clarament pel futur, amb optimisme, amb unes enormes ganes de viure i amb una renovada fe en l'home. Reprèn la poesia amorosa, amb un matís fins i tot eròtic. I convida el lector a una reflexió cívica sobre la necessitat d'aportar cadascú el que puga en la construcció del país comú. Són tres vies -la fe en el futur, l'erotisme i la reflexió cívica- que defineixen un nou moment, cabdal, en l'obra del poeta i donen alguns dels seus textos més madurs
És en aquest procés de nova obertura quan Martí i Pol inicia un aprofundiment en la seua reflexió sobre la poesia i la seua activitat com a poeta, reflexió que es va accentuant al llarg dels anys vuitanta i noranta. La poesia és entesa com un procés de coneixement interior per part del poeta, d'autoanàlisi, per tant lligada a l'experiència personal, tot i que aquesta experiència pot tenir molts matisos. Martí i Pol entén que la poesia tendeix a expressar el que és essencial de la vida personal i la col•lectiva, i a expressar-ho amb senzillesa. D'altra banda, el material amb què treballa el poeta, la paraula, és objecte d'atenció preferent: no pot ser utilitzada de manera gratuïta, sinó que se li ha d'exigir densitat, justesa i capacitat de suggestió.

De la serenitat al desconcert

En plena maduresa vital, la poesia de Martí i Pol traspua una innegable sensació de serenitat, present ja en textos com els del Primer llibre de Bloomsbury (1982) i confirmada a Els bells camins (1987). Ni tan sols el dolor produït per la mort de la primera muller, que genera el Llibre d'absències (1985), no trenca aquesta actitud del poeta. Es tracta d'una serenor feta de saviesa de viure, d'experiència, d'observació del món que envolta el poeta, des d'una certa posició "tardoral", i sobretot de voluntat de coneixement, aplicada en especial al propi jo del poeta. Aquest procés d'experiència, d'observació i de coneixement, associat a una progressiva manifestació del valor absolut de l'amor, és el que permet al poeta de seguir creixent, de seguir madurant, d'autoafirmar-se cada vegada amb més plenitud. Amb tot, en els llibres que publica ja en els anys noranta -el primer dels quals, però, conté textos escrits a partir del 1986- la poesia de Martí i Pol presenta un nou tombant, definit pel desconcert, el desencís, la inseguretat. Es tracta de sensacions personals, íntimes fins i tot, accentuades pel pes dels anys -el poeta reconeix que es fa vell-, i hom diria que per la descoberta d'unes noves manifestacions de la pròpia personalitat, desconegudes, o almenys ocultes fins ara, que se li imposen i destorben la relativa placidesa amb què s'havia acostumat a fer front a si mateix. Aquestes sensacions desconcertants provoquen ara, també, molts silencis, llargs períodes d'agrafia, rars en el conjunt de la producció de Martí i Pol. Ara bé, aquesta sensació de desconcert no és només personal: tant a Un hivern plàcid (1994) com al Llibre de les solituds (1997) es deriva també de la reflexió sobre la vida col•lectiva del país, sobre els esdeveniments d'ordre social i polític coetanis. I aquí el desencís de Martí i Pol esdevé crític, de nou, lluny d'abandonar-se a la resignació o a la passivitat. Al darrer volum, Llibre de les solituds, el poeta recupera la ironia, ja present en alguns llibres d'anys enrere, com a recurs per a salvar-se tant del desconcert com de la resignació, amb la qual cosa introdueix un element que permet de pensar en la superació d'aquesta darrera etapa.

RESUM:

El ressò social que ha tingut la poesia de Miquel Martí i Pol té molt a vore amb alguns fets que han marcat la seua vida., entre els quals sobreïxen els següents: a) el seu lligam al poble nadiu, on ha viscut sempre; b) la seua condició obrera, com a escrivent a la fàbrica tèxtil La Blava, de Roda de Ter, on treballà des dels 14 anys fins als 43; c) les conseqüències de la malaltia que contragué pels volts del 1970, una esclerosi múltiple que des d'aleshores li va impedir de moure's i de parlar amb normalitat; d) el compromís del poeta amb la seua classe social i amb el país; e) la seua disposició, des de jove, a interrogar-se, a esforçar-se per conèixer-se a si mateix i el món que l'envolta. Va ser un poeta molt pròxim a les vivències de la gent. En aquest sentit, com els va passar a tantes altres persones del seu temps, la crisi dels valors religiosos del catolicisme intransigent amb què va se educat de jove que va patir el dugué a replantejar-se la vida i a obrir-se a la realitat social del seu entorn. Això es reflecteix molt bé en els poemes de La fàbrica, poemes que tradueixen el món immediat que l’envolta i que ell coneix tant bé (els treballadors de la fàbrica, les dones que fan la feina de casa, els jubilats...). A partir del 1970 l'esclerosi múltiple que patirà tota la vida comença a fer-se evident. Aleshores, l'objecte de la seua poesia s'interioritza i això fa que transcendisca la realitat de l'àmbit de la pròpia malaltia. Martí i Pol contrueix un món poètic original com a expressió de les sensacions més humanes: l'amor, el desig i la mort. I tot expressat amb un llenguatge senzill i directe perquè vol que l'entenga quanta me´s gent millor. El valor poètic dels seus versos s’aconsegueix amb una tria del lèxic i la recurrència de figures retòriques evocadores de sensacions i d’estats d’ànim que fan que el lector visca la vivència dels homes i dones que es mouen pels poemes. Per a finalitzar direm que una mostra del ressò social que ha tingut la seua poesia és que a partir del 1999 es produeix un espontani reconeixement popular que fa que una gran part dels ajuntaments catalans aproven de demanar en els seus Plens a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual en va ser membre, i a la Institució de les Lletres Catalanes, que fos presentada la candidatura de Miquel Martío i Pol a l'Acadèmia Sueca per al premi Nobel.

POEMA 1

L'Elionor

L'Elionor tenia

catorze anys i tres hores

quan va posar-se a treballar.

Aquestes coses

queden enregistrades

a la sang per sempre.

Duia trenes encara

i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".

La gent se l'estimava,

l’Elionor, tan tendra,

i ella cantava

mentre feia córrer l'escombra.

Els anys, però, a dins la fàbrica

es dilueixen

en l'opaca grisor de les finestres,

i al cap de poc l'Elionor

no hauria pas sabut dir

d'on li venien les ganes de plorar

ni aquella irreprimible

sensació de solitud.

Les dones deien que el que li passava

era que es feia gran i que aquells mals

es curaven casant-se i tenint criatures.

L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia

predicció de les dones,

va créixer, es va casar i va tenir fills.

El gran, que era una noia,

feia tot just tres hores

que havia complert els catorze anys

quan va posar-se a treballar.

Encara duia trenes

i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".

POEMA 2

Aquesta remor

Aquesta remor que se sent no és de pluja.

Ja fa molt temps que no plou.

S´han eixugat les fonts i la pols s´acumula

pels carrers i les cases.

Aquesta remor que se sent no és de vent.

Han prohibit el vent perquè no s´alci

la pols que hi ha pertot

i l´aire no esdevingui, diuen, irrespirable.

Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè no posin en perill

la fràgil immobilitat de l´aire.

Aquesta remor que se sent no és de pensaments.

Han estat prohibits perquè no engendrin

la necessitat de parlar

i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.

I, tanmateix, la remor persisteix.

POEMA 3

Les quatre banderes

Tenia quatre banderes,

tres les vaig perdre en combat;

la bandera que fa quatre

l'he desada en un calaix.

No la'n trauré fins que bufi

ben fort el vent de llevant

i s'endugui aquest mal aire

que ens toca de respirar.

Tenia un jardí amb tres arbres,

un mal vent me'ls ha esfullat.

Amb el jardí ple de fulls no fa de bon caminar.

El mal vent encara bufa;

jo no em canso d'esperar:

per cada fulla caiguda als arbres hi neix un tany.

De dos amors que tenia,

l'un en terra, l'altre en mar,

el de terra l'empresonen, l'altre viu exiliat.

Jo ni ploro pel de terra

ni em lamento pel de mar.

Plor i laments de què serveixen?

Gent que lluiti és el que cal.

Tinc una llengua tan viva

com les més vives que hi ha.

Si quan parlo s'esparveren,

jo quasi, em poso a cantar.

Canto i canto i cantaria

si pogués més fort i clar.

Quan les cançons fossin pedres,

vinga fones i al combat!

Amors, arbres i banderes

són mots de bon recordar.

Qui n'aprèn la cantarella

mai més no l'oblidarà.

Si de cas no l'heu apresa

no us canseu de preguntar,

que si els mots són com la pluja

la terra som tos plegats.

POEMA 4

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

2n BATXILLERAT - POESIA/ESTELLÉS - 1r TRIMESTRE

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS I LA SEUA APORTACIÓ AL GÈNERE POÈTIC

Home apassionat i civilment compromès, pou de cultura literària, cronista periodístic del seu món al mateix temps que poeta, Vicent Andrés Estellés ha llegat un discurs pastat amb paraula viva, eficaç per a la difusió popular de la poesia, i també un referent poètic personalíssim, ben perfilat i caracteritzat en el conjunt de la literatura catalana contemporània.

EL COMPROMÍS CÍVIC DEL POETA

Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, tot presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del seu poble. Del Llibre de meravelles:

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

El poeta apareix així com "un entre tants", com "la veu d'un poble" en marxa, alhora que com a individu concret que viu en la seua circumstància personal el drama col·lectiu de la postguerra i d'un país condemnat a la travessia del desert. En la variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, un dels valors més incontestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil. Davant l'espectacle de la postguerra, de la misèria i les repressions de tota mena, Estellés palesa el seu tarannà de cronista apassionat, escassament estilitzador, i fa un inventari dels personatges i els esdeveniments que constitueixen aquell món. L’escriptura com a consigna de resistència i de transformació.

Vicent Andrés Estellés, com el Carles Riba de les Elegies de Bierville, escriu, també, des d’un exili interior, nacional i de classe. El poeta de Burjassot, però, és menys selectiu que Riba i deixa passar en els seus versos detalls descriptius, els personatges típics d’un quadre d’època i molts esdeveniments quotidians. Els seus poemes esdevenen, així, crònica social. I el periodista de professió hi trau el cap. Davant l'espectacle de la postguerra, de la misèria i les repressions de tota mena, Estellés palesa el seu tarannà de cronista apassionat, escassament estilitzador, i fa un inventari dels personatges i els esdeveniments que constitueixen aquell món. El resultat és d'una profunda coherència i genera una crònica amarga i esperançada alhora, el crit que enlaira una idea de dignitat mai no desistida. Sovint la sap transmetre, a més, amb uns dots de confidencialitat conversacional ben notòria. Amb eficàcia comunicativa fora de tot dubte.

LA REALITAT QUOTIDIANA ELEVADA A CATEGORIA LITERÀRIA

L'obra lírica de Vicent Andrés Estellés arranca dels mots senzills i de les situacions quotidianes. Sempre buscant d'aquestes realitats de cada dia com la compra d'un llibre de poemes, el bes d'Isabel, o una visita al mar, en l’evocació de qualsevol moment de la vida diària. Totes realitats senzilles i amables que intenta descobrir el Jo poètic: ("avui vull dir coses amables [...] / He perdut el costum, no sé on les he deixades, / és possible al café, és possible a un banc" / Tot ho recorde mentre vas estenent la roba), tanmateix, no sempre pot trobar el costat amable, i aleshores mostra l'altre costat de la realitat: la lletgesa.

Escolteu la versió d'Ovidi Monllor del poema XXII (Hotel París), que ell va titular "Una escala qualsevol"

XXII
Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill,

i xiques, al cinema, amb les cames obertes

i una mà entre les cuixes, i el rosari en família,

i hi ha el peó que es mata caent des d'un andami

i l'home que fa el pa i hi ha qui porta un metre

per saber el tamany escaient del taüt

i com hi ha els tramviaires que treballen la nit

de cap d'any i els forats de les piques i hi ha

l'ascensor amb un llum brut groguenc esperant

mentrestant la portera s'emborratxa de vi

i pixa per l'escala i la filla té por

i el marit està fent-ho amb la dona del metge

i els tramvies terribles amb l'enrenou dels ferros

i el metge que es dedica a trencar les anous

mentrestant la portera va pixant per l'escala

i trucant a les portes amb un colp de mamella

i el fill de la de l'arpa que s'ha mort fa tres dies

plora i plora i encén un ciri i posa el ciri

i l'ampolla de vi i contempla la Loren

i llavors la suïssa crida pel passadís

i el cosí la segueix brandant el canelobre

i la xica que es gita més aviat que mai

i un fred com una mà li puja per les cuixes

i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit

i els veïns que s'han mort els dos intoxicats

l'altre dia i la mare i la filla no tenen

ganes de menjar res i ploren com les rates

i el cosí i la suïssa que dormen brutalment

i el canelobre encès i el cobertor encès

les cortines enceses i tot el pis encès

els nobles cavallers enterrats en els claustres

mentrestant la portera pixa pels escalons

i el marit no pot més i la dona del metge

se'n va i agafa el metge i li diu fill de puta

i se'l fica entre cames i tot es pega foc

i la nena que plora sola a la porteria

i les inscripcions obscenes del comuns

i el crani rebotant per tots els escalons.

Amb un fons subversiu

Ja no hi ha més que això:

Mort.

Est, Oest, Sud

i Nord.

Mort. Mort només.

Llocs

de

morts.

Uns llarguíssims

rebosts

plens de

morts.

Morts per totes les bandes,

camuflats darrere unes flors.

Un dia,

però,

sorgiran dels seus

llocs,

cauran damunt de les ciutats -un

avalot

de

morts-

i ja només hi haurà això:

morts.

Ells manaran, tindran les seues

Corts,

diran:

"Açò

és dolent i això és

bo"

i donaran faltes i bones.

Però ara esperen als seus llocs.

Esperen l'ordre de llançar-se.

Ha de venir un ordre nou.

L'instauraran els

morts,

de la nit al matí,

un dia

qualsevol.

Tot canviarà de dalt a baix:

els vius estarem sotmesos als morts.

Cal,

doncs,

fer-se amics entre els morts.

Un cas ben particular és el de les Horacianes (1974), on el poeta retrata la vida valenciana dels anys seixanta, transvestint-se d'Horaci, barrejant la València amb la Roma imperial i disfressant els seus enemics contemporanis de personatges de l'època. De fet, el filtre d'aquesta llatinitat li permet operar amb un cert distanciament que legitima com a poesia lírica el que és una crònica gairebé periodística amb caires satírics. Junt al cant primari als productes de la terra, a la felicitat de les coses menudes i quotidianes es revesteix d'un prestigi clàssic. D'aquesta manera, poetitzar l'experiència de contemplar i menjar amb delectança un pebrot torrat és un autèntic repte per al poeta líric, que, més enllà del to de gastronomia a la manera de Josep Pla, aconsegueix presentar amb intensitat poètica aquesta minúscula mostra dels plaers més elementals de la vida que ens permeten una autèntica comunió amb el món.

I
res no m'agrada tant

com enramar-me d'oli cru

el pimentó torrat,

tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,

mes no massa torrat, que el desgracia,

sinó amb la aquella carn molla que té

en llevar-li la crosta socarrada.

D'altra banda la influència de Pablo Neruda, ara en el seu vessant més èpic, és visible en el magne Mural del País Valencià, que constitueix un conjunt de poemaris dedicats a exalçar la geografia i la història dels pobles valencians. Aquesta obra, amb un poderós alè èpic semblant al del Canto general de Neruda, que representa la gran epopeia de les terres americanes.

M'aclame a tu

M'aclame a tu, mare de terra sola.

Arrape els teus genolls amb ungles brutes.

Invoque un nom o secreta consigna,

mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat

segueix camins, segueix foscos camins,

m'agafe a tu, os que més estimavai

cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma

un alfabet fosforescent de pedres,

un alfabet sempre amb la clau al pany,

el net destí, la sendera de llum,

sempre, a la nit, il·luminant, enterc,

un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,

seràs el solc i seràs la collita,

seràs la fe i la medalla oculta,

seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,

seràs la llum, la llum il·limitada,

seràs confí on l'aurora comença,

seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,

l'himne fecund del retorn de la pàtria,

tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons

i en arribar al terme entonaré

el prec dels béns que em retornaves sempre.

EL TRACTAMENT DEL TEMA DE L'AMOR

Al costat de la bellesa de la mort, hi ha, així mateix, una atracció obsessiva per l'amor, que esdevé el moll de l'espinada de tota la seua lírica, en una gamma diversa de sensacions que van des del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig o fins als sentiments més estrictament espiritualitzats.

Potser un dels trets més cridaners pel que fa a la projecció pública de la poesia estellesiana és la manera crua i immediata amb què va tractar en ocasions l'experiència del sexe -una manera insòlita en la poesia catalana anterior i poc freqüent en la posterior. Fins i tot un poema tan líricament arravatat com és "Els amants", recitat amb força per Ovidi Montllor al llarg d'anys i geografies, no deixava de presentar-se amb una punta de repte a la retòrica amorosa tradicional, com es palesa en l'al·lusió a la poesia noucentista: "I que ens perdone el cast senyor López Picó." Així mateix, Estellés associa automàticament amb l'erotisme i amb el cos femení, d'una forma estilitzada, molts fenòmens de la naturalesa, com ara quan veu en les lleugeres ones marines "una mar a mamelletes ràpides".

En general, el cos de la dona és font de metàfores com aquesta, i alhora focus d'atracció de procediments intensificadors, entre els quals el de la doble adjectivació no és el menys utilitzat: per exemple, les "assaonades rodonors benignes" d'una imatge corporal femenina que se'ns presenta desitjada, "invicta" i "autàrquica".

Però en el tractament estellesià de la matèria amorosa caldria destacar principalment els encerts expressius plens d'intensitat, tant quan parla d'amors furtius -que sovint intuïm vivament pintats per la seua imaginació- com quan evoca un amor conjugal llargament viscut i fidel com la mort mateixa, un amor "per a tota la mort". Així, referències com ara "el grapat de safrà negre del sexe", o "amor, entre les teues dentetes sóc raïm", o "per tu menge llimones, mire el dia total", conjuminen una sensualitat punyent amb la tensió lírica més estricta. Les imatges ens sobten, en ocasions, amb una elementalitat d'eficàcia colpidora: "La vida ens era una sorpresa, / una granota viva a la butxaca."

Els amants

" No hi havia a València dos amants com nosaltres. /Feroçment ens amàvem del matí a la nit. /Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. /Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses. /De sobte encara em pren aquell vent o l'amor /i rodolem per terra entre abraços i besos. /No comprenem l'amor com un costum amable, /com un costum pacífic de compliment i teles /(i que ens perdone el cast senyor López-Picó). /Es desperta, de sobte, com un vell huracà, /i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. /Jo desitjava, a voltes, un amor educat /i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, /ara un muscle i després el peçó d'una orella. /El nostre amor es un amor brusc i salvatge/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. /Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. /Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. /Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer./ Després, tombats en terra de qualsevol manera, /comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, /que no estem en l'edat, i tot això i allò. /No hi havia a València dos amants com nosaltres, /car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

ELS PROCEDIMENTS RETÒRICS

Així doncs, al costat de l'expressió directa de la sexualitat o de l'ús sobtador de mots propis del registre col·loquial, la poesia d'Estellés palesa també una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible en la seua adjectivació, en les imatges metafòriques o en el filtre culturalista que constitueixen, per exemple, les referències de les Horacianes al món clàssic llatí. Podríem afegir-hi altres recursos, com és l'ús expressiu dels topònims, que per a Estellés constitueixen mots d'arrel tel·lúrica, carregats de simbolisme, tant si es tracta de noms de carrers de València o de partides rurals locals com si es converteixen en emblema dels orígens lingüístics –com en el poemari Les homilies d'Organyà (1981), on es ret homenatge a la llengua catalana.

Amb això enllaça amb un altre tret de l’estil d’Estellés: el to narratiu de la seua poesia. De fet, sobre Vicent Andrés Estellés, autors com Joan Fuster han dit que fa una poesia que podria haver estat una novel·la.

Un altre tret important que caracteritza la creació estellesiana és la teatralització que comporta l’aparició freqüent del destinatari. Relacionat amb el caràcter col·loquial, Estellés raona incansablement amb sí mateix o amb algun suposat interlocutor. Narra, descriu, rememora.

Un dels procediments més destacables és el de la paròdia, que s'exerceix, per exemple, sobre la tradició clàssica de les èglogues o sobre els tòpics fomentats per la Renaixença i pel seu patriarca valencià, Teodor Llorente. D'aquesta manera, les èglogues de Garcilaso de la Vega esdevenen diàleg entre personatges de l'actualitat en un ambient d'oficina, on una nimfa dels nostres dies pot escridassar el seu amant: "Nemorós, Nemorós, no m'esgarres les bragues, que m'han costat vint duros."

Així mateix, els tòpics procedents del paisatgisme de Llorente en poemes com ara "El barranc dels Algadins" -la dolça flaire del camp, les llauradores idealitzades, etc.-, poden ser substituïts, en l'estellesià "Vora el barranc del Carraixet", pel record revoltat dels afusellaments de la postguerra a la rodalia de la capital valenciana, alhora que la mollesa fònica del mot "Algadins" es transforma en l'aspror multivibrant del topònim real "Carraixet".

Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire,
que per a omplir d'aroma l'aire
no té lo món millors jardins.

Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.

En ells, milers de teuladins
fan un soroll que el cor encisa.
Qui oir pogués sa xiscladissa
vora el barranc dels Algadins!

.............................................................................................................

Vora el barranc del Carraixet
hi ha un taronger d'amargues branques:
penja una collita de màrtirs
d'una mort amarada i pobra.
Vora el barranc del Carraixet
enterraments de caritat,
la funesta llum foradada
i les rebentades pupil·les.
[...]
Vora el barranc del Carraixet.
els morts de fredes matinades,
els morts de les nits
tenebroses, els assassinats de
la terra. La llum puja com la
bandera, puja la bandera del
sol, puja com un puny, com una
sang, vora el barranc del Carraixet.