ETAPES DE LA POESIA DE MIQUEL MARTÍ I POL
La biografia de Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 - Vic, 2003) ha estat marcada per alguns trets definitoris, entre els quals destaquen els següents: a) el seu lligam al poble nadiu, on ha viscut sempre; b) la seua condició obrera, com a escrivent a la fàbrica tèxtil La Blava, de Roda de Ter, on treballà des dels 14 anys fins als 43; c) les conseqüències de la malaltia que contragué pels volts del 1970, una esclerosi múltiple que des d'aleshores li va impedir de moure's i de parlar amb normalitat; d) el compromís del poeta amb la seua classe social i amb el país; e) la seua disposició, des de jove, a interrogar-se, a esforçar-se per conéixer-se a si mateix i el món que l'envolta. I, és clar, la seua dedicació a la poesia, que començà a donar fruits entorn del 1948. Des d'aleshores, la millor referència biogràfica de Martí i Pol ha estat la seua obra.
Dels plantejaments existencialistes al realisme històric
Format sota el catolicisme imperant a la postguerra, una crisi dels valors religiosos, que es manifesta aproximadament entre el 1952 i el 1957, acaba d'accentuar l'íntim isolament en què ha viscut el poeta fins que, a la fi, la crisi es resol per mitjà d'una obertura, podríem dir-ne social, a la realitat del seu entorn, concretada inicialment en els dos marcs espacials immediats, el seu poble i la fàbrica on treballa; d'aquí neixen els poemes d'El poble i dels dos conjunts La fàbrica-1959 i La fàbrica (1972). Amb aquests poemes, Martí i Pol s'inclou de ple en el corrent que s'ha anomenat del realisme històric en tant que hi tradueix un món -el de la gent amb qui conviu- que coneix bé i des de dins i que descriu per mitjà de procediments tan realistes com l'inventari o la crònica. Els obrers que van a la feina cada dia, a la fàbrica o enfilant-se per les bastides, les dones que fan la feina de casa, els jubilats, són els protagonistes d'aquests poemes, els seus "herois", perquè el poeta els eleva a aquesta categoria en considerar la seua feina, la seua vida, com una autèntica gesta quasi bé èpica. El contrast entre la descripció de la vida de l'obrer, que es desenvolupa en condicions molt dures, i el tractament humà, d'una gran tendresa, amb què el poeta es refereix a les persones concretes, a voltes amb noms i cognoms, que formen "la seua gent", és una de les característiques més originals d'aquesta poesia. El poeta, en fi, se sent compromès amb la gent del seu poble i la seua fàbrica i, per extensió, amb la classe social de la qual formen part, fins a posar la seua veu i el seu gest -discurs i acció- al seu servei: "D'ells vull parlar, en parlar de la gent d'ara. / D'ells vull parlar. Sense ells, jo no existeixo." Òbviament, una poesia d'aquesta mena s'expressa a través d'un llenguatge directe i assequible, però, lluny de caure en el perill del pamfletisme, Martí i Pol aconsegueix de mantenir el valor poètic dels seus textos a través d'una tria acurada del lèxic i de la recurrència de metàfores i imatges simples evocadores de sensacions i estats anímics que permeten al lector de familiaritzar-se amb el context social i alhora penetrar en l'univers personal dels homes i les dones que s'hi mouen.
De l'enclaustrament a una nova obertura
Els efectes de l'esclerosi múltiple que Martí i Pol contrau pels volts del 1970 es fan presents ja a partir dels Vint-i-set poemes en tres temps (1972). L'objecte de la seua poesia, fins al 1975, s'interioritza; ara s'imposen la solitud, l'angoixa, una certa presència de la mort, i el poeta defineix un món reduït i tancat, l'únic que percep com a possible en les noves circumstàncies que li toca de viure. En aquest context, els sentits prenen un paper important -la vista i el tacte, especialment- perquè són els instruments que li permeten de fixar els límits de la seua realitat. Els poemes de Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), carregats d'imatgeria, sintetitzen magistralment el nou món del poeta i l'actitud amb què s'hi enfronta, una actitud que no cau mai en la desesperança, sinó que malda sempre per aferrar-se a la vida: amb les limitacions que calga, però viure. A Quadern de vacances (1976) Martí i Pol revela ja l'inici de la superació de l'estat anterior, i els llibres següents posen de manifest un cant a la vida cada cop més esclatant, que arriba al cim amb volums com Estimada Marta (1978) i L'àmbit de tots els àmbits (1981). Ara el poeta aposta clarament pel futur, amb optimisme, amb unes enormes ganes de viure i amb una renovada fe en l'home. Reprèn la poesia amorosa, amb un matís fins i tot eròtic. I convida el lector a una reflexió cívica sobre la necessitat d'aportar cadascú el que puga en la construcció del país comú. Són tres vies -la fe en el futur, l'erotisme i la reflexió cívica- que defineixen un nou moment, cabdal, en l'obra del poeta i donen alguns dels seus textos més madurs
És en aquest procés de nova obertura quan Martí i Pol inicia un aprofundiment en la seua reflexió sobre la poesia i la seua activitat com a poeta, reflexió que es va accentuant al llarg dels anys vuitanta i noranta. La poesia és entesa com un procés de coneixement interior per part del poeta, d'autoanàlisi, per tant lligada a l'experiència personal, tot i que aquesta experiència pot tenir molts matisos. Martí i Pol entén que la poesia tendeix a expressar el que és essencial de la vida personal i la col•lectiva, i a expressar-ho amb senzillesa. D'altra banda, el material amb què treballa el poeta, la paraula, és objecte d'atenció preferent: no pot ser utilitzada de manera gratuïta, sinó que se li ha d'exigir densitat, justesa i capacitat de suggestió.
Els efectes de l'esclerosi múltiple que Martí i Pol contrau pels volts del 1970 es fan presents ja a partir dels Vint-i-set poemes en tres temps (1972). L'objecte de la seua poesia, fins al 1975, s'interioritza; ara s'imposen la solitud, l'angoixa, una certa presència de la mort, i el poeta defineix un món reduït i tancat, l'únic que percep com a possible en les noves circumstàncies que li toca de viure. En aquest context, els sentits prenen un paper important -la vista i el tacte, especialment- perquè són els instruments que li permeten de fixar els límits de la seua realitat. Els poemes de Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), carregats d'imatgeria, sintetitzen magistralment el nou món del poeta i l'actitud amb què s'hi enfronta, una actitud que no cau mai en la desesperança, sinó que malda sempre per aferrar-se a la vida: amb les limitacions que calga, però viure. A Quadern de vacances (1976) Martí i Pol revela ja l'inici de la superació de l'estat anterior, i els llibres següents posen de manifest un cant a la vida cada cop més esclatant, que arriba al cim amb volums com Estimada Marta (1978) i L'àmbit de tots els àmbits (1981). Ara el poeta aposta clarament pel futur, amb optimisme, amb unes enormes ganes de viure i amb una renovada fe en l'home. Reprèn la poesia amorosa, amb un matís fins i tot eròtic. I convida el lector a una reflexió cívica sobre la necessitat d'aportar cadascú el que puga en la construcció del país comú. Són tres vies -la fe en el futur, l'erotisme i la reflexió cívica- que defineixen un nou moment, cabdal, en l'obra del poeta i donen alguns dels seus textos més madurs
És en aquest procés de nova obertura quan Martí i Pol inicia un aprofundiment en la seua reflexió sobre la poesia i la seua activitat com a poeta, reflexió que es va accentuant al llarg dels anys vuitanta i noranta. La poesia és entesa com un procés de coneixement interior per part del poeta, d'autoanàlisi, per tant lligada a l'experiència personal, tot i que aquesta experiència pot tenir molts matisos. Martí i Pol entén que la poesia tendeix a expressar el que és essencial de la vida personal i la col•lectiva, i a expressar-ho amb senzillesa. D'altra banda, el material amb què treballa el poeta, la paraula, és objecte d'atenció preferent: no pot ser utilitzada de manera gratuïta, sinó que se li ha d'exigir densitat, justesa i capacitat de suggestió.
De la serenitat al desconcert
En plena maduresa vital, la poesia de Martí i Pol traspua una innegable sensació de serenitat, present ja en textos com els del Primer llibre de Bloomsbury (1982) i confirmada a Els bells camins (1987). Ni tan sols el dolor produït per la mort de la primera muller, que genera el Llibre d'absències (1985), no trenca aquesta actitud del poeta. Es tracta d'una serenor feta de saviesa de viure, d'experiència, d'observació del món que envolta el poeta, des d'una certa posició "tardoral", i sobretot de voluntat de coneixement, aplicada en especial al propi jo del poeta. Aquest procés d'experiència, d'observació i de coneixement, associat a una progressiva manifestació del valor absolut de l'amor, és el que permet al poeta de seguir creixent, de seguir madurant, d'autoafirmar-se cada vegada amb més plenitud. Amb tot, en els llibres que publica ja en els anys noranta -el primer dels quals, però, conté textos escrits a partir del 1986- la poesia de Martí i Pol presenta un nou tombant, definit pel desconcert, el desencís, la inseguretat. Es tracta de sensacions personals, íntimes fins i tot, accentuades pel pes dels anys -el poeta reconeix que es fa vell-, i hom diria que per la descoberta d'unes noves manifestacions de la pròpia personalitat, desconegudes, o almenys ocultes fins ara, que se li imposen i destorben la relativa placidesa amb què s'havia acostumat a fer front a si mateix. Aquestes sensacions desconcertants provoquen ara, també, molts silencis, llargs períodes d'agrafia, rars en el conjunt de la producció de Martí i Pol. Ara bé, aquesta sensació de desconcert no és només personal: tant a Un hivern plàcid (1994) com al Llibre de les solituds (1997) es deriva també de la reflexió sobre la vida col•lectiva del país, sobre els esdeveniments d'ordre social i polític coetanis. I aquí el desencís de Martí i Pol esdevé crític, de nou, lluny d'abandonar-se a la resignació o a la passivitat. Al darrer volum, Llibre de les solituds, el poeta recupera la ironia, ja present en alguns llibres d'anys enrere, com a recurs per a salvar-se tant del desconcert com de la resignació, amb la qual cosa introdueix un element que permet de pensar en la superació d'aquesta darrera etapa.
En plena maduresa vital, la poesia de Martí i Pol traspua una innegable sensació de serenitat, present ja en textos com els del Primer llibre de Bloomsbury (1982) i confirmada a Els bells camins (1987). Ni tan sols el dolor produït per la mort de la primera muller, que genera el Llibre d'absències (1985), no trenca aquesta actitud del poeta. Es tracta d'una serenor feta de saviesa de viure, d'experiència, d'observació del món que envolta el poeta, des d'una certa posició "tardoral", i sobretot de voluntat de coneixement, aplicada en especial al propi jo del poeta. Aquest procés d'experiència, d'observació i de coneixement, associat a una progressiva manifestació del valor absolut de l'amor, és el que permet al poeta de seguir creixent, de seguir madurant, d'autoafirmar-se cada vegada amb més plenitud. Amb tot, en els llibres que publica ja en els anys noranta -el primer dels quals, però, conté textos escrits a partir del 1986- la poesia de Martí i Pol presenta un nou tombant, definit pel desconcert, el desencís, la inseguretat. Es tracta de sensacions personals, íntimes fins i tot, accentuades pel pes dels anys -el poeta reconeix que es fa vell-, i hom diria que per la descoberta d'unes noves manifestacions de la pròpia personalitat, desconegudes, o almenys ocultes fins ara, que se li imposen i destorben la relativa placidesa amb què s'havia acostumat a fer front a si mateix. Aquestes sensacions desconcertants provoquen ara, també, molts silencis, llargs períodes d'agrafia, rars en el conjunt de la producció de Martí i Pol. Ara bé, aquesta sensació de desconcert no és només personal: tant a Un hivern plàcid (1994) com al Llibre de les solituds (1997) es deriva també de la reflexió sobre la vida col•lectiva del país, sobre els esdeveniments d'ordre social i polític coetanis. I aquí el desencís de Martí i Pol esdevé crític, de nou, lluny d'abandonar-se a la resignació o a la passivitat. Al darrer volum, Llibre de les solituds, el poeta recupera la ironia, ja present en alguns llibres d'anys enrere, com a recurs per a salvar-se tant del desconcert com de la resignació, amb la qual cosa introdueix un element que permet de pensar en la superació d'aquesta darrera etapa.
RESUM:
El ressò social que ha tingut la poesia de Miquel Martí i Pol té molt a vore amb alguns fets que han marcat la seua vida., entre els quals sobreïxen els següents: a) el seu lligam al poble nadiu, on ha viscut sempre; b) la seua condició obrera, com a escrivent a la fàbrica tèxtil La Blava, de Roda de Ter, on treballà des dels 14 anys fins als 43; c) les conseqüències de la malaltia que contragué pels volts del 1970, una esclerosi múltiple que des d'aleshores li va impedir de moure's i de parlar amb normalitat; d) el compromís del poeta amb la seua classe social i amb el país; e) la seua disposició, des de jove, a interrogar-se, a esforçar-se per conèixer-se a si mateix i el món que l'envolta. Va ser un poeta molt pròxim a les vivències de la gent. En aquest sentit, com els va passar a tantes altres persones del seu temps, la crisi dels valors religiosos del catolicisme intransigent amb què va se educat de jove que va patir el dugué a replantejar-se la vida i a obrir-se a la realitat social del seu entorn. Això es reflecteix molt bé en els poemes de La fàbrica, poemes que tradueixen el món immediat que l’envolta i que ell coneix tant bé (els treballadors de la fàbrica, les dones que fan la feina de casa, els jubilats...). A partir del 1970 l'esclerosi múltiple que patirà tota la vida comença a fer-se evident. Aleshores, l'objecte de la seua poesia s'interioritza i això fa que transcendisca la realitat de l'àmbit de la pròpia malaltia. Martí i Pol contrueix un món poètic original com a expressió de les sensacions més humanes: l'amor, el desig i la mort. I tot expressat amb un llenguatge senzill i directe perquè vol que l'entenga quanta me´s gent millor. El valor poètic dels seus versos s’aconsegueix amb una tria del lèxic i la recurrència de figures retòriques evocadores de sensacions i d’estats d’ànim que fan que el lector visca la vivència dels homes i dones que es mouen pels poemes. Per a finalitzar direm que una mostra del ressò social que ha tingut la seua poesia és que a partir del 1999 es produeix un espontani reconeixement popular que fa que una gran part dels ajuntaments catalans aproven de demanar en els seus Plens a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual en va ser membre, i a la Institució de les Lletres Catalanes, que fos presentada la candidatura de Miquel Martío i Pol a l'Acadèmia Sueca per al premi Nobel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada