2n BATXILLERAT - POESIA/Salvador Espriu - 1r trimestre

SALVADOR ESPRIU

CARACTERÍSTIQUES DE LA SEUA POESIA

L'obra de Salvador Espriu, caracteritzada per la barreja d'un intel•lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint mordaç, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a retratar en termes transcendents la història col•lectiva, i fins i tot la representativitat històrica que va aconseguir a partir dels anys seixanta, la converteixen en una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

Entre els factors que van acabar de portar Espriu cap a la poesia durant la postguerra hi havia, al costat del procés de concentració expressiva que possibilitava el vers, les majors facilitats de publicar en un gènere que no necessita tant d'espai com la prosa i que, pel seu caràcter més hermètic, podia superar millor els entrebancs de la censura. Aquesta obra s'ha de definir a partir de dos eixos: la recerca de la diversitat (marcada per la relació amb la quotidianitat, per la pluralitat de gèneres i per la diversitat de tècniques compositives que conviuen fins i tot dins d'un mateix llibre) i l'aspiració a la unitat (amb un entramat temàtic, moral i filosòfic que determina les relacions entre les diferents obres). Espriu va considerar indestriables aquests dos pols en el procés dialèctic d'aprehensió de la realitat al qual aspirava. Aquest afany d'estructura unitària plantejat des de la varietat de gèneres i de registres lingüístics reflecteix la crisi del subjecte modern entre la pèrdua d'identitat i el desig de transcendència. Un dels millors estudiosos de l’obra del poeta, Josep Maria Castellet va destacar la capacitat de l'obra d'Espriu per a assimilar culturalment l'herència mítica de la humanitat: el Llibre dels morts de l'antic Egipte, la Bíblia, la tradició mística jueva i la mitologia grega. Al damunt d'aquestes referències, Espriu crearà el seu mite particular de Sinera (anagrama d'Arenys de Mar, la vila de la qual provenien les famílies materna i paterna d'Espriu i que es troba lligada a la seva infantesa).


En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar els "dies i sols perduts", el món destruït per la guerra que el poeta identificava amb Sinera. Juntament amb Cementiri de Sinera, els quatre llibres Les hores (1952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955) formen l'anomenat cicle líric de l'obra d'Espriu. Com ha estudiat el mateix Josep M. Castellet, aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis de la teologia negativa, segons la qual Déu, cec amb relació a la humanitat, seria "el nom del no-res", la negació del que existeix, ja que l'home no es pot referir directament a uns atributs per a ell incomprensibles. Els diferents llibres del cicle líric, configurats com a itineraris, encarnen també les tensions del poeta amb el seu poble, com queda reflectit al famosíssim poema "Assaig de càntic en el temple" d'El caminant i el mur. Ja des de Cementiri de Sinera, cal situar la poesia d'Espriu, que va participar activament en revistes com Poesia i Ariel, en el corrent general de la poesia catalana de postguerra, evolució i humanització d'una poètica, la postsimbolista, capaç d'integrar en el poema l'espai individual del poeta i l'herència cultural i lingüística de la seva comunitat.

L'atzucac místic de Final del laberint va ser superat per La pell de brau (1960), sens dubte el llibre amb més ressò del seu autor. La poesia d'Espriu, el qual entenia el discurs metafísic tan sols des de la quotidianitat, va ser aleshores valorada des del punt de vista del seu realisme. El to èpic o didàctic va aparèixer com a extremament modern, exemple de combat ideològic malgrat la vaguetat social del discurs d'Espriu, que sempre es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. En La pell de brau Espriu hi abocava reflexions (sobre la diversitat i la tolerància) i tècniques antigues (ús personal dels símbols i barreja de la sàtira, l'èpica i l'elegia), però el caràcter emblemàtic que el llibre va adquirir com a discurs cívic, lectura incitada pel clima general de la literatura catalana del moment, i el fet de centrar el punt de vista en la península Ibèrica, i per tant en Espanya, van actuar com a catalitzadors d'una nova actualitat, fins i tot internacional, del poeta. Espriu va acabar així de fixar míticament una geografia que havia començat a estructurar abans de la guerra: Lavínia (Barcelona), Alfaranja (Catalunya, la qual és metonímicament també Sinera), Konilòsia (Espanya) i Sepharad (península Ibèrica).

El gran ressò que li va proporcionar el fet que els seus poemes fossin musicats per Narcís Bonet (La pell de brau, 1969) i sobretot per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) van ser els canals de popularització d'una obra que es llegirà, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional.



RESUM:

La poesia d'Espriu és densa i hermàtica, plena de símbols de procedència diversa. Llegir Espriu exigeix un bagatge cultural que permeta desxifrar tot el seu món mític.

• Els temes recurrents són la mort d'éssers estimats, de la llengua i del país, tractada amb to elegíac, i el compromís del poeta amb el seu poble, per al qual demana respecte i tolerància. Predomina el pessimisme en contemplar l'enfonsament del seu món, que, de vegades, es veu atenuat per la ironia i la sàtira.
• La recració mitològica no és un recurs utilitzat per a evadir-se de la realitat, sinó per a satiritzar, denunciar i moralitzar.
• La mitologia ofereix un gran nombre de símbols: Esther, Antígona, el cec (Déu), Sepharad (Espanya), Sinera (la llibertat perduda), etc. Altres símbols són producte d'expressions repetides constantment i posades en relació amb algun significat abstracte, normalment relacionat amb la mort (pedra, marbre, pous, cisternes...) o amb la llengua (mot, paraula, llavis, etc.).
  
  

Inici del càntic en el temple (1965)

Ara digueu: "La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i amb ell, les males herbes.

"Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l'alba

ens ha trigat, com és llarg d'esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d'accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,

davallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: "Nosaltres escoltem

les veus del vent per l'alta mar d'espigues".

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d'aquest poble".

El meu poble i jo (1968)

Bevíem a glops

aspres vins de burla

el meu poble i jo.

Escoltàvem forts

arguments del sabre

el meu poble i jo.

Una tal lliçó

hem hagut d'entendre

el meu poble i jo.

La mateixa sort

ens uní per sempre:

el meu poble i jo.

Senyor, servidor?

Som indestriables

el meu poble i jo.

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo.

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

A baixar graons

de dol apreníem

el meu poble i jo.

Davallats al pou,

esguardem enlaire

el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos

en encesa espera,

el meu poble i jo.

He mirat aquesta terra (1980)

Quan la llum pujada des del fons del mar

a llevant comença just a tremolar,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent

el falcó s'enduia la claror del cel,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit

i boques de fosca fressen als camins,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols

de les fulles aspres del llunyans alocs,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud

dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç

de passar la rella damunt els records,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit

camp l'ample silenci que estenen els grills,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec

com l'hivern despulla la son dels sarments,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls

de l'aiguat de sobte baixa pels rials,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Perquè un dia torni la cançó a Sinera

El meu somni lent de la gran pau blanca sota el cel clement.
Passo pels camins encalmats que porten la claror dels cims.
És un temps parat a les vinyes altes, per damunt del mar.
He parat el temps i records que estimo guardo de l'hivern.
Però tu riuràs, car veus com es tanquen llavis catalans.
I es baden al sol boques de captaires, plagues de leprós.
Ningú no ha comprès el que jo volia que de mi es salvés.
Mai no ha entès ningú per què sempre parlo del meu món perdut.
Les paraules són forques d'on a trossos penjo la raó.
Branden a ple vent cordes que no poden suportar més pes.
El càntic és lluny, i la greu campana toca pels difunts.
Ha cessat el ball de l'altiva monja i de l'embriac.
La dansa també del pelut dimoni amb la reina Esther.
Ja no volta l'ós.
He llegit el llibre del Predicador.
Deso a poc a poc dintre de la capsa tots els meus ninots.
Ara he de callar, que no tinc prou força contra tant de mal.
D'un mal tan antic aquesta veu feble no et sabrà guarir.
En un estany buit, manen el silenci i la solitud.
Sols queden uns noms: arbre, casa, terra, gleva, dona, solc.
Només fràgils mots de la meva llengua, arrel i llavor.
La mar, el vell pi, pressentida barca. La por de morir.