2n BATXILLERAT - PROGRAMACIÓ

Rectificació del barem de puntuació del text escrit. Disculpeu!

El barem està en període de proves. Segurament encara caldrà reajustar-lo més.

2n BATXILLERAT - Enunciat 2 de literatura -ENRIC VALOR

El documental El valor de les paraules ens mostra la vida i l'obra d'Enric Valor a través de les seues paraules i de les entrevistes que va mantindre en vida. Enric Valor és un escriptor i lingüista polifacètic que ha contribuït d'una manera significativa en la recuperació de la llengua i la cultura valenciana.

Nou enllaç: Enric Valor (Biblioteca virtual Lluís Vives)

El valor de les paraules

Ací, un altre vídeo d'Enric Valor.

Més informació. Dos vídeos de TV3 dedicats a Enric Valor.

Primera part

Segona part

Per a saber-ne més, consulteu la pàgina següent: Enric Valor

2n BATXILLERAT - LITERATURA 1r TRIMESTRE

Enunciat de literatura 1

Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època.

La pèrdua de la guerra comportà l'extinció absoluta de les institucions republicanes i l'eliminació sistemàtica de tots els organismes culturals. Abolida la democràcia ( declarats il·legals els partits polítics i anul·lats els sindicats, sense llibertat d'associació, de premsa, de pensament, d'expressió...) la misèria intel·lectual de la postguerra fou catastròfica.

Molts escriptors sofriren depuracions professionals, deportacions o penes de presó. El nombre dels que escolliren l'incert camí de l'exili fou també considerable. La dictadura del general Franco tallà de soca-rel l'activitat dels escriptors que havien començat abans de la Guerra Civil i, d'altra banda, els que començaren a escriure a partir de 1939 es trobaren amb un panorama desolador, sense referències.

La narrativa (i també el teatre) va ser el gènere que més va acusar la forta censura franquista. La novel·la és un gènere que necessita d’editorials que tinguen permís per a publicar i que, a més, disposen de capital per a fer-ho. Així, hem d’esperar fins a l’any 1946 perquè es donen els primers permisos per a publicar en català, bé que de forma molt restringida. El 1947 es van convocar per primera vegada els premis Joanot Martorell de novel·la, i el Víctor Català de narrativa curta, que es proposaven recuperar el gènere, el públic lector i crear-ne de nous. Però, fins als anys 50 no s’editaren col·leccions exclusives de novel·la i, fins el 1962, no es va permetre la publicació de traduccions.

Estos són els principals factors que expliquen el fet que els nostres escriptors foren figures aïllades, sense connexions entre els uns i els altres, i que no es puguen distingir grups literaris clarament definits i diferenciats. Amb tot els crítics literaris han observat unes línies o tendències literàries que ens permeten agrupar els principals narradors segons les influències literàries estrangeres que han rebut. Així, encara que hi ha escriptors que es poden incloure en més d’una tendència, hi podem distingir el següents tipus de narradors:

• Narradors que seguixen la tradició, anterior a la guerra, de la novel·la d’anàlisi psicològica. Entre estos, hi ha escriptors que incorporaren a esta tècnica les experiències personals o col·lectives de la història recent i algunes innovacions narratives europees o americanes. Podem situar en este grup a Mercè Rodoreda (1908-1983)


• 
  
  Narradors que escriuen obres realistes que pretenen donar testimoniatge de la realitat i denunciar les injustícies socials. Alguns d’ells seguixen tècniques tradicionals, però altres incorporen les tècniques objectivistes i conductistes de la literatura nord-americana i les dels autors francesos. Se situaria en este corrent el nostre Enric Valor (1911-2000).


• Narradors caracteritzats per una literatura imaginativa, on apareixen mons fantàstics, màgia, allò inesperat. El màxim exponent són els contes breus de Pere Calders.


• Narradors preocupats sobretot per assajar procediments innovadors, i provar tot tipus de tècniques formals diferents. Hi sobreïx Manuel de Pedrolo (1918-1990).

Enuniciat de literatura 2 (per sarber-ne més: Enric Valor)

Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor.

Totes les novel·les d’Enric Valor es caracteritzen per arguments ben construïts, que sempre giren al voltant de dos mons contraposats, on les persones són víctimes de l’espai geogràfic: la muntanya i la costa de les comarques meridionals valencianes. Enric Valor vol deixar constància d’un món perdut (incloent-hi la llengua) de finals de segle XIX i les tres primeres dècades del segle XX.

La producció literària d’Enric Valor consta de dues grans aportacions: les rondalles valencianes, cinc novel·les i alguns relats breus. Tant en un tipus d’obres com en altres, Valor usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat i exactitud pel detall, on mostra un gran domini de la llengua. Un altre tret de la seua narrativa són la incorporació dels recursos de llenguatge oral, recursos que provenen directament de la tradició popular. El seu model de llengua literària és molt equilibrat amb les peculiaritats valencianes.

Quant a les seues rondalles, direm que estan confegides a partir d’un nucli narratiu de procedència popular, més o menys complet o extens, sobre el qual Valor opera una profunda transformació i reformulació del relat oral —estructura, situacions, personatges— i ens proposa, mitjançant l’escriptura millorada, uns contes cultes, distints de les rondalles tradicionals. En canvi, en les seues novel·les pretén fer la crònica del període històric que va viure, plasmant-hi totes les seues observacions sobre el paisatge i la geografia, la toponímia, la fauna i la botànica.

La producció novel·lística d’Enric Valor comença en el període de postguerra amb L’ambició d’Aleix (1960). La novel·la simbolitza els pobles i la natura com una mena de refugi contra la destrucció de les grans ciutats a través del contacte del protagonista amb la muntanya. Aleix, el protagonista, defuig la vulgaritat del litoral i anhela la puresa de costums de la muntanya, de la qual té una visió idealitzada, on trobarà l’amor i la pau interior. En la novel·la que continua este cicle, La idea de l’emigrant (1982), l’autor ens presenta la visió oposada: la dels qui senten el desig d’emigrar del camp i anar a les ciutats.

Comentari a banda mereix la trilogia dels “Cicle de Cassana” formada pels títols Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l’horitzó. Es tracta d’un conjunt novel·lístic de més de 1.200 pàgines, situat en un poble imaginari, Cassana, que constituïxen un extraordinari esforç per rescatar de l’oblit i reconstruir un món que desapareix de la memòria col·lectiva. El protagonistes són la col·lectivitat, algunes famílies, la natura, la muntanya i el camp i la llengua. Segons Vicent Escrivà: «Valor es constitueix literalment, i sense exageracions, en tota la nostra tradició novel·lística . Sense la seua gran obra vessada en el Cicle de Cassana, els valencians perdríem tot un segle XIX i primeres dècades del XX”. També publicà narrativa breu, com Un fonamentalista del Vinalopó i altes cantarelles (1996).

Enunciat de litaratura 3

La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què.

Tot i que la producció de Mercé Rodoreda s’inscriu dins de la novel·la psicològica, presenta altres característiques que la doten d’una singularitat especial, d’una alta qualitat literària. Com a narrativa psicològica, les seues obres se centren en la història i l’anàlisi dels personatges, sobretot femenins en les primeres etapes de la seua producció, els quals, lluitant contra els seus enemics (principalment interiors), descobrixen el significat de la vida i la seua identitat. Per tant, en este periple vital, molts dels personatges rodorerians canvien, es transformen en una altra persona i, en la seua última etapa creativa, fins i tot, metamorfossen en una animal o en un vegetal).

La primera novel·la, Aloma (1938), és una obra pessimista, psicològica i simbolista, on es narren unes relacions amoroses entre una adolescent somniadora i desconeixedora de la vida i un home gran i amb experiència. El simbolisme de la novel·la és clar: es tracta de la pèrdua de la pubertat i de l’enfrontament amb el món dels adults. Esta característica s’accentua en l’etapa de maduresa. En primer lloc, amb la publicació de Vint-i-un contes (1958), i sobretot amb La plaça del diamant (1962), obra mestra de la nostra literatura contemporània. Tant en una com en l’altra, les històries d’amor reflectixen un gran pessimisme i mostren una gran incomprensió i la incomunicació dels protagonistes. La soledat hi és present contraposada a la felicitat i al somni. Els temes tractats: el fracàs del matrimoni per la monotonia de la vida quotidiana; la impossibilitat de les relacions d’igual a igual entre homes i dones, etc. El 1966 publica El carrer de les Camèlies, on també apareix un personatge femení que intenta refer una identitat personal. Del 1974 és Mirall trencat, probablement la seua obra mestra, narració de la liquidació de tot un món, centrada en la vida d’una dona de la burgesia barcelonina i la seua família, des del començament del segle XX fins a la guerra civil. És una novel·la de gran complexitat, una mena de nissaga familiar que inclou molts personatges.

La visió del món que mostra Mercè Rodoreda és pessimista, trista, influïda per les experiències personals (la guerra, l’exili, les penúries econòmiques...) i per la situació de la dona en aquells moments: marginada socialment i amb relacions amoroses frustrants amb els hòmens.

Enunciat de literatura 4

Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.

A partir de finals dels anys 70 del segle XX s’instal·la en la societat occidental la consciència de viure una nova etapa històrica: la postmodernitat. Si la modernitat de la dècada dels 60 s’havia caracteritzat per creure en les grans utopies socials pe a la transformació del món, ara la societat ha perdut la confiança en la utopia de canviar el món i com a resposta adopta una actitud hedonista i profundament individualista. En este món contradictori, al nostre país, s’han viscut esdeveniments molt importants que han marcat profundament la societat actual: el final del franquisme, les primeres passes cap a la democràcia parlamentària, el desenvolupament de la indústria dels serveis i del turisme, el naixement del sentiment europeista... En este context, la situació de la narrativa a casa nostra en les tres darreres dècades del segle XX i la primera del XXI ha millorat considerablement respecte als anys de la postguerra: ha augmentat el nombre de narradors, de públic lector, de premis literaris i s’ha desenvolupat uns sòlida infraestructura editorial.

Anys 70. Destaca l’anomenada novel·la de trencament, que s’allunya de les tècniques narratives clàssiques. En general, malgrat la gran varietat de formes textuals i estilístiques, els escriptors es caracteritzen per: buscar formes expressives i estructures narratives noves perquè interessa tant o més com es conta que no el que es conta; pel que fa al contingut, hi predomina el reflex d’ambients urbans, de la problemàtica de personatges jóvens, de la seua relació amb el sexe i les drogues, com a mostres de rebel·lia. Esta literatura forma part del que s’anomena contracultura. Formes culturals noves que s’allunyen dela cutlrua i l’art “oficials” (socialment ben vistos) i que tenen l’origen en la cultura anglosaxona amb obres com On the road de Jack Kerouac. Es produïx una eclosió narrativa en tot el territori lingüístic: Carme riera, Montserrat Roig, Jesús Moncada..., i especialment a València: Amadeu Fabregat, Isabel Clara-Simó...

Anys 80-90. En els vuitanta i els noranta, s’abandonen les experimentacions i, en general, es reactiva el desig per retornar a formes narratives més clàssiques i per contar històries. Es revaloritza la importància dels personatges, de l’argument ben trenat i més clarament desenvolupat. Torna la narrativa de gènere (policíaca, històrica, eròtica...). Hi destaquen autors com Jaume Fuster (La corona valenciana), Ferran Torrent (No emprenyeu el comissari) o Josep Lozano (Crim de Germania). En la segona meitat del vuitanta destaca el corrent narratiu anomenat realisme brut o costumisme urbà, influït per la literatura nord-americana. Retrata les contradiccions de la societat capitalista actual amb un deix de crítica descarnada o cínica, i mostra una societat urbana burgesa, conformista, desigual, insolidària i consumista. Destaquen autors com Rafael Vallbona (Sabates italianes) o Quim Monzó (Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury).

El segle XXI. La disparitat de temàtiques i d’estils, la gran quantitat de títols publicats, la coincidència d’escriptors de diferents generacions... fan que el panorama literari de la narrativa més recent siga molt divers. Podem destacar els aspectes següents: irrupció d’un grup d’escriptors nascuts a la dècada dels 70 que es caracteritzen per l’inconformisme, per una narració de caràcter fragmentari, l’ús habitual d’Internet i dels seus propis blocs com a espai d’expressió literària i pel rebuig a la literatura més convencional, a la qual consideren massa comercial. L’èxit de vendes d’alguns autors no té precedents, com ara Albert Sánchez Pinyol (La pell freda i Pandora al Congo). La continuïtat creativa d’escriptors de generacions anteriors com Isabel Clara-Simó, Quim Monzó, Josep Lozano. Disparitats de temàtiques i estils entre els escriptors valencians actuals que es diferencien dels seus predecessors per centrar-se més en la problemàtica de l’individu que en els problemes identitaris de la societat valenciana. La nòmina de noms és ampla: Silvestre Vilaplana, Pasqual Alapont, Manuel Baixauli, Urbà Lozano...

Enunciat de litaratura 5

Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos ho fa.

Els seu quefer com a contista s’inicia el 1978 amb Uf, va dir ell . Des d’aleshores destaquen reculls com El perquè de tot plegat (1993), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L’illa de Maians (1985) o Guadalajara (1996). La millor referència de la seua narrativa curta la tenim en el recull Vuitanta-sis contes (1999).

Les situacions i els personatges que apareixen en els relats de Quim Monzó reflectixen el que s’ha anomenat societat postindustrial o postmoderna. Els seus contes són un reflex de la societat contemporània perquè una bona quantitat se centren al voltant dels conflictes sentimentals: la solitud de les parelles. Les relacions de parella apareixen marcades pels dubtes, canvis, paradoxes i la inestabilitat afectiva dels protagonistes. Són antiherois que es mouen per desitjos efímers i impulsos lúdics. No tenen nom ni identitat. Són com un objecte més d’este món postindustrial despersonalitzat. Els contes de Monzó aparentment són una proposta divertida, però gens innocent, de qüestionar, per exemple, els valors implícits en els discursos de les obres considerades canòniques. Així, en un dels contes d'El perquè de tot plegat, soscava els pilars morals de la societat actual parodiant un conte tan universal com el de La bella dorment.

Un altre fil temàtic és el que convertix la narració en una guia contemporània de la vida exasperada d’una gran ciutat. La solitud, la desesperança, l'avorriment i els actes incomprensibles i rutinaris de cada dia queden reproduïts en les voltes que peguen els personatges de Monzó entre les cares anònimes dels veïns dels carrers i els clients dels bars, insegurs i a la recerca de no se sap ben bé quina il·lusió. Estos camins sense rumb que emprenen els protagonistes dels contes de Monzó són estratègies per a retardar la bogeria i la desolació.

Respecte als recursos amb què ho aconseguix, els contes de Quim Monzó sorprenen i pertorben. La seua lectura permet advertir el rigor de l’autor en la tècnica d'armar la narració curta i la uniformitat d'un estil que no té res a vore amb la simplificació lingüística. Cada una de les paraules que escriu Quim Monzó és insubstituïble i fascinadora. La seua prosa captiva perquè no tendix a l'ornament ni a la retòrica, sinó perquè cada paraula, cada frase, aconseguix desfer-se del seu ús diari neutre, assolint d'esta manera la restitució del seu valor original; així, les frases fetes deixen de ser tòpiques. Es pot dir que la prosa de Monzó és tan inimitable com la de tots els grans escriptors.

2n BATXILLERAT- PROGRAMACIÓ DELS CONTINGUTS DEL CURS 2011-2012

Ja estem ací de nou! Vos hi adjuntem la programació dels continguts del curs, així com els instruments d'avaluació i els criteris de qualificació que hem decidit emprar. També, l'explicació detallada de les parts de què consta la prova de valencià.
Molta sort!

X FESTA FINAL DE CURS 2n BATXILLERAT 2010-2011

X FESTA FINAL DE CURS - 2n BATXILLRAT 2010-2011

(27-maig-2011)

Tempus fugit. El temps passa volant. Ara esteu a punt d’acabar la travessia que iniciàreu quan entràreu a l’institut i de començar-ne una de nova. Prompte salpareu d’este port, que és l’Enric Valor, on heu estat ancorats més de sis anys. I cercareu noves destinacions: uns tenint ja clar el rumb, d’altres fent encara camins dubtosos per la mar. Tant uns com altres heu de procurar que el viatge siga molt llarg; ple d’aventures i de coneixements; que visiteu altres ports i ciutats; i que aprengueu de les persones que saben. I que no vos canseu mai d’aprendre dels que saben. La formació i l’aprenentatge és el que farà que guanyeu els obstacles i els perills que de segur se vos presentaran.

¿Recordeu el viatge d’Ulisses cap a Itaca? Ara em ve a la memòria el passatge en què a l’Odissea es relata el pas d’Ulisses per l’illa d’Antemoesa. En esta illa habitaven unes sirenes que amb els seus cants proposaven als navegants un joc de seducció mortal del que pocs es lliuraven, perquè tots els que gosaven acostar-se a les roques on elles descansaven naufragaven estrepitosament. ¿Què fer aleshores davant del perill? ¿Reduir les sirenes a al silenci i a l’oblit com els va advertir Circe als mariners? O com va fer Ulisses, ¿escoltar-les i experimentar la temptació de sucumbir a una mort segura? Els mariners seguiren el dictamen de Circe i es taparen els oïts amb cera. Però Ulisses, en un acte de valentia, les va desafiar i es va nugar de peus i mans a la paramola del vaixell per a poder sentir les sinistres melodies i no sucumbir als seus encants. És així com les van véncer i pogueren continuar el seu viatge. Les sirenes, segons es diu, davant la victòria d’Ulisses, que havia aconseguit escoltar els seus cants i sobreviure, es precipitaren desconsolades a la mar.

En el vostre viatge també escoltareu melodies que voldran seduir-vos: unes seran alegres, positives, sanes...; però d’altres, ai benvolguts i benvolgudes alumnes!, seran lletges, agres, negatives, malaltes i plenes d’odi. Les primeres, vos reafermaran en les creences que ja teniu o, si demostren que esteu equivocats, faran que les reviseu; en qualsevol cas sempre vos proporcionaran satisfacció i felicitat. Les segones, encara que no ho semble, sols tindran l’objectiu de dur-vos al precipici i destruir-vos. Ara, de “sirenes” n’hi ha de molts tipus i mides. Diuen que a Silla se n’escolten unes que pertanyen a una espècie molt malèfica i destructiva, i que últimament se les ha sentides bramar des de ben lluny. Si les escolteu, no caigueu en la temptació d’acostar-vos a les roques on estan tot el dia “cara al sol”, perquè això vos durà al desastre.

Si voleu, feu com Ulisses: podeu provar a nugar-vos de mans i peus a les “paramoles” que tingueu més a prop o també, com els mariners, proveu a tapar-vos els oïts per no sentir el seu cant. Per a la tria, que sempre serà responsabilitat de cada u de vosaltres, encara hi ha una tercera opoció que ha demostrat ser la més efectiva: activar l’antivirus que neutralitza l’atac de les idees malaltes i que tots hauríem de tindre instal·lat en el nostre disc dur. Este antiviurs s’anomena “educació” i el conformen els següents arxius: intel·ligència, derterminació, conviccions, optimisme, formació, autenticitat, solidaritat, respecte, tolerància, diàleg, compromís, honestedat, passió, veritat, felicitat, humanitat..., i a última hora encara li n’hem afegit un que du el nom d’“indignació” i que ens l’acaben d’enviar des de la plaça 15 de maig.

Com bé sabeu , un antivirus per ser efectiu necessita que la seua base de dades estiga actualitzada de forma permanent. El que diferencia l’antivirus “educació” dels altres és que NO s’actualitza de forma automàtica. L’única manera d’actualitzar-lo és aprenent dels que saben. Si actueu d’esta manera al llarg del viatge, estigueu segurs que eliminareu qualssevol dels virus o programes maliciosos que vos vulguen neutralitzar o destruir. I això permetrà que continueu navegant cap a la vostra Itaca. I així anar lluny, més lluny, molt més lluny.

Molta sort.

ITACA

I

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

LA POESIA DE POSTGUERRA. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL PERÍODE

Després de treballar els temes de narrativa i l'assaig, vos facilitem un material que pot ser d'utilitat per a contextualitzar els tres poetes que hi estudiarem: Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol. Ja sabeu que la finalitat d'este material és ajudar-vos a redactar el text definitiu.

LA POESIA DE POSTGUERRA

Per les seues característiques, la poesia és el genere literari que es pot conrear amb més facilitat en una situació de prohibició i de clandestinitat. En canvi, la novel·la o el teatre necessiten unes condicions que la situació de la postguerra complicava molt més. La poesia que es publica en aquest període no respon a estils diversos. Per a simplificar, hi podem observar tres tendències:

Dècada dels anys 40 i 50.
a) La poesia de tradició simbolista. És una poesia continuadora d’un estil anterior a la guerra civil que té a Carles Riba com el màxim exponent i punt de referència. Carles Riba encarnava els valors del rigor moral, d’exigència literària i de fe en la cultura, valors que havien de ser els fonaments per a redreçar la situació política en què s’hi vivia. El gran mestre va donar orientació a un conjunt de poetes més joves, que perllonguen la poesia de tradició simbolista i el gust noucentista per l’expressió culta i el rigor en l’ús de la llengua. Així destaquen a les Balears, Bartomeu Rosselló-Pòrcel; a Catalunya, a més de Riba, Rosa Leveroni, Màrius Torres i Joan Vinyoli; i a València, a l’entorn de l’editorial Torre, Xavier Casp i Joan Valls.

b) La poesia de tradició avantguardista. Paral·lelament a la línia encarnada per Carles Riba n’hi ha una altra d’aplegada entorn de Josep V. Foix i Joan Brossa que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes. Un tret característic és la provocació, com ara la incorporació de temes insòlits o el bandejament de temes clàssics dels poetes de tradició simbolista.

Dècada dels anys 60
a) La poesia de tradició realista. Als anys seixanta es va donar un gran debat que enfrontà l’estètica de tradició simbolista amb una altra que concebia la literatura com un model de compromís polític, al servei de la lluita contra la dictadura. És l’anomenat realisme històric o social, que es basava en els plantejaments marxistes d’intel·lectuals i escriptors que reivindicaven la participació de la literatura en l’alliberament individual i social de l’ésser humà. L’antologia Poesia catalana del segle XX (1963), de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, va ser el referent programàtic del nou corrent literari. Dos llibres de poemes publicats el 1960, La pell de brau, de Salvador Espriu i Vacances pagades, de Pere Quart es van llegir en clau realista. A València, a més de Xavier Casp i Joan Valls, podem adscriure a aquest corrent poètic Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés.

b) La Nova Cançó. En aquest context s’explica l’interés despertat per la Nova Cançó, moviment que fou utilitzat tant per escriptors com per polítics per a arribar a un públic més ampli. Entre molts altres, citarem els noms del cantants valencians Raimon o Ovidi Montllor; dels catalans Lluís Llach i Quico Pi de la Serra; o de la balear Maria del Mar Bonet.

AL VENT (RAIMON)




Dècada dels anys 70
a) Moren els grans mestres i apareixen de noves generacions de poetes. La societat ha viscut grans canvis: els últims moments de la dictadura, la mort de Franco (1975), els anys de la transició, la configuració de l’estat de les autonomies, la democràcia, l’aprovació de les lleis de normalització lingüística i la introducció, en el nostre àmbit, del català-valencià en l’ensenyament. En el món literari es van produir uns fets que van marcar un canvi de rumb en la poesia. D’una banda es van començar a publicar les obres completes de Joan Brossa, que va eixir així de la seua situació marginal, i es va redescobrir la poesia de J. V. Foix. Aquests dos autors es van convertir en els mestres reconeguts de les promocions més joves.

b) La generació literària dels 70. Aquesta generació compartia la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, sense una altra finalitat que la de fer literatura i reivindicava unes opcions poètiques que portaven a explorar i explotar les possibilitats del llenguatge. A Catalunya, podem destacar Pere Gimferrer i Maria Mercè Marçal; al País Valencià, Josep Piera, Marc Granell i Manuel Rodríguez Castelló; quant a la poesia Balear, Josep Albertí.

RECORDEU:

Etapes del franquisme

Entre 1939 i 1975, el franquisme va passar per diversos períodes: el primer (1939-1951), el de la postguerra, es caracteritza per l'autarquia econòmica i l'aïllament internacional; el segon (1951-1959) és conegut com el de l'obertura i la transició, tant a nivell polític com a nivell econòmic (certa liberalització); el tercer (1959-1973) correspon a l'etapa de modernització i desenvolupament econòmic, i coincideix amb una fase d'important creixement econòmic; finalment, el quart (1973-1975) són els anys de la fi del franquisme, coincidint amb una fase de crisi econòmica i política.


Context històric:

LA LITERATURA DE POSTGUERRA

Amb la instauració de la dictadura franquista desaparegué, d’una banda, la democràcia (prohibició dels partits polítics i la voluntat d'exterminar les persones que pensaven de manera diferent a l'ideari oficial del règim); i de l'altra, les reivindacions diferencials ja consolidades de bascos i catalans (abolició dels estatus d’autonomia, i a Catalunya, de la Generalitat), i també les reivindicacions que estaven en procés (de valencians, balears, gallecs o andalusos). Aquests fets van fer que les llengües diferents del castellà desaparegueren dels usos formals. En el nostre àmbit lingüístic, l’ús de la llengua es va convertir en un símbol d’oposició al règim dictatorial i en una reivindicació de la llibertat perduda. La literatura de postguerra es va veure afectada, doncs, per la suspensió dels drets civils, l'autoritarisme, la censura i la prohibició de la llengua. Així, des d'ací, en el món literari, aparegué una incipient resistència cultural que fundava revistes, editava antologies poètiques i representava obres teatrals en cases particulars. Des de fora, els exiliats a Europa o Amèrica van reflectir la seua vivència en unes obres en què dominava el sentiment de d'enyorança de la terra perduda i també el de derrota.
Davant del que va significar la Dictadura, el poeta Martí i Pol diu:

Per a tots nosaltres

Si nosaltres callem, qui parlarà?

És cert que val ben poc la nostra veu.

Som gent de poca empenta, massa frívols i tot perquè ens escoltin.

Tanmateix allò que resta de més pur en nosaltres val tant

-ho sabem bé- com el neguit de qualsevol hereu d'aquest insigne llinatge de vençuts.

Cal que insistim, com qui pidola,

si voleu,davant de cent portes barrades.

L'EXILI

Pere Calders, trenta anys més tard, no dubtava de la inexorabilitat imposada que significà aquell exili: "Fou un acte col·lectiu i no volgut". La rotunditat bel·ligerant d'aquestes afirmacions respon al pensament, més o menys difús, de tota una col·lectivitat vençuda, o potser només dels grups dirigents. Però, més enllà de les hipèrboles i de les declaracions absolutes que hi puga haver en el fet de no dubtar que el bo i millor de tot un poble emprenia un èxode terrible, és incontestable, com ha observat Joan Fuster, que "la llista dels qui emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències". És prou gràfic, doncs, Francesc Vallverdú quan parla de la "sagnia" que significà l'exili.

Elegies de Bierville, de Carles Riba

"Al final del gener del 1939, quan ja era imminent l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, Carles Riba i la seua família van emprendre el camí de l'exili. Després d'estar-se a Avinyó i a París, els va ser oferit "un antic molí agençat com un convent, dins el parc del castell de Bierville", i hi van passar quatre mesos, entre el març i el juliol del 1939; d'allí van traslladar-se a L'Isle-Adam, on es van quedar poc menys d'un any (juliol del 1939-juny del 1940). Després d'estar-se vuit mesos a Bordeus, al febrer del 1941 van arribar a Montpeller, on van residir fins a la seua tornada a Catalunya, per l'abril del 1943. Riba, doncs, va viure més de quatre anys d'exili a França, en condicions extremament precàries, fugint d'una guerra civil primer i d'una guerra mundial després, i aquesta experiència és a la base de les Elegies de Bierville, tal com ho afirmava ell mateix en el prefaci a la segona edició (1949): "A l'emigració, en efecte, i dins el sentiment de l'exili, prengueren forma aquestes elegies."

Elegia II

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,

dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira

súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de fortuna,

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

[El cap de Súnion es troba al sud de l’Àtica, a 68 quilòmetres al sud-est d’Atenes. En l`antiguitat aquest lloc s’usava per a controlar els vaixells que s’aproximaven a Atenes. Segons la llegenda era el lloc en què el rei Egeu, pare de l’heroi Teseu, s’hauria llançat al mar. Teseu li havia dit al seu pare que si tornava victoriós de Creta en la seua lluita amb el Minotaure, hissaria les veles blanques; pel contrari, en cas de derrota, i si moria, el velam seria de color negre. Teseu, esgotat, es va adormir i el seu vaixell va continuar amb les veles negres, que foren les que va veure el seu pare. Aquest, desesperat, es va llançar a la mar des de dalt del penya-segat. És un lloc famós per la bellesa de les postes de sol i per admirar les ruïnes de dos temples, que des de dalt dominen la mar: un dedicat a Posidó (déu del mar), i l’altre a Atena (deessa de les arts i de la guerra)
En el segon d’aquests poemes de to elegíac, el poeta evoca Súnion, amb qui se sent identificat pel seu estat ruïnós i pels valors que representa (la democràcia i una cultura clàssica perdurable). Riba hi descobreix també, en el temple, la imatge protectora i enlluernadora del far que guia el mariner que ha perdut el seu rumb, que atrau el qui se sent embriagat per l’antiga saviesa d’aquest poble i condueix l’exiliat desitjós de retornar a la seva pàtria. ]


Pere Quart – Joan Oliver ens conta el seu viatge de fugida cap a França al poema següent:

CORRANDES D'EXILI

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra,

abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'enyorança

ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,

l'ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que batega com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

Els inicis de la resistència cultural

Encara que tenia un caràcter testimonial, en la segona meitat de la dècada dels anys 40 comença a articular-se una primera resistència cultural des de les revistes clandestines, reunions ocultes i edicions prohibides. Mencionarem la revista Poesia (1944-1945), Ariel (1946-1948), Dau al Set, i a València, Esclat (1948). A Mallorca, Francesc de Borja Moll va impulsar des del 1954 la biblioteca Raixa.

La represa legal i pública

Com a conseqüència de la derrota del nazisme i del feixisme italià, es va instaurar un nou ordre polític internacional i la dictadura franquista va haver de moderar la repressió política i cultural. Així, encara que de forma molt restringida va aparéixer una activitat editorial en català.

A causa dels moviments de protesta interiors, i de la signatura d’acords amb els EUA (1953), es va fer possible una certa liberalització i això va comportar que veieren la llum un cert nombre de publicacions. Durant els anys 50 van sorgir col·leccions noves i autors nous (Manuel de Pedrolo, Josep Maria Espinàs, Joan Fuster, als quals se sumaren escriptors de l’exili com Pere Calders o Joan Sales.

A València, malgrat les circumstàncies adverses, va aparéixer l’editorial Torre (1944), dirigida per Xavier Casp i Miquel Adlert. Aquesta plataforma va donar la possibilitat que autors de la generació anterior, nascuts entre el 1910 i el 1920, com el mateix Xavier Casp, Joan Valls i Enric Valor es reincorporaren a la literatura i també va permetre que altres més joves es donaren a conéixer, com ara Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Maria Beneyto. El 1949 la societat Lo Rat-Penat va incorporar Carles Salvador. , que potencià la secció de literatura i filologia amb els cursos de valencià que comencen el 1950. L’any 1950 Manuel Sanchís Guarner publica en l’editorial Torre la seua Gramàtica valenciana. Mes tard, Francesc Ferrer Pastor posa en circulació els primers diccionaris valencians moderns

La represa dels anys seixanta i setanta

En el panorama literari i cultural es va produir el relleu generacional i es va passar de la resistència a actituds més enfrontades amb la dictadura. A partir de 1960 dominen el panorama literari autors que, quan eren molt joves, abans de la guerra, ja havien començat a publicar. Són els casos de Salvador Espriu, Pere Calders i Mercé Rodoreda. I també en comencen a destacar uns altres que eren adolescents en el moment de produir-se el conflicte bèl·lic, com Joan Fuster, Josep Maria Espinàs o Joan Perucho.

A finals de la dècada dels 60 i començaments dels 70, els escriptors crescuts després de la guerra comencen a publicar i causen un gran impacte en el món literari (Baltasar Porcel i Terenci Moix).
La dictadura va evolucionar envers posicions més permissives, a causa de l’obertura internacional, cosa que va possibilitar que els autors tingueren accés a un públic més ampli i un funcionament menys restringit de la cultura, a pesar de la continuïtat de la censura.
Aquestes condicions més favorables van possibilitar l’aparició d’editorials com Edicions 62 i Proa; revistes com Serra d’Or; iniciatives de gran abast com la Gran Enciclopèdia Catalana (1965).

A València, la publicació l’any 1962 de Nosaltres els valencians de Joan Fuster va encetar una nova forma d’entendre la realitat valenciana i d’iniciar la normalització. L’objectiu de crear una infraestructura cultural va ser assumit d’una manera conscient per un nombrós grup d’intel·lectuals i de promotors. Van aparéixer llibreries i editorials especialitzades en el llibre en català com 3i4. Aquesta editorial a partir de la dècada dels anys 70 va convocar el Premis Octubre, que representaran un intent d’integrar des de València els autors valencians, balears i catalans. A finals de la dècade dels 60 i principis dels 70 l’arribada de joves a la Universitat de València provinents dels pobles que encara no havíem abandonat el valencià, fa que aquesta institució es convertisca un focus de renovació cultural i de normalització lingüística.

2n BATXILLERAT - LITERATURA/ASSAIG - 2n Trimestre

Durant el mes de gener treballarem els temes 15 i 16, que fan referència a l'assaig literari i a dos dels autors que millor han treballat el gènere: Joan Fuster i Joan F. Mira. Aleshores, a més del llibre de text, convindria que consultàreu els enllaços següents:

Joan Fuster:

• J.Fuster. L'escriptura assagística . Visioneu el vídeo "Ser Fuster"
• Els nostres escriptors: Joan Fuster
• La influència de Joan Fuster. Article de Gustau Muñoz.
• Diccionari per a ociosos en pdf
• Nosaltres, els valencians en pdf
• Raons i paraules una antologia de textos de Joan Fuster a cura d'Isidre Crespo.

Joan F. Mira:

• La narrativa de Joan Francesc Mira
• Els nostres escriptors: Joan F. Mira
• Joan F. Mira assagista
• L'assaig polític de Mira
• Selecció de textos

Algunes característiques de l'assaig com a tipus de text:

L’assaig és un gènere en prosa no narratiu, que aborda d’una manera lliure, no exhaustiva i no especialitzada, els problemes més diversos d’ordre filosòfic, històric, polític, literari, científic, etc. amb voluntat de creació literària, amb la intenció més o menys explícita d’aprofundir en el coneixement de l’home, i amb una certa pretensió moralitzadora. Amb el temps la diferenciació entre l’assaig i el tractat científic o erudit ha esdevingut més absoluta. El primer ha esdevingut més literari i menys científic, menys racionalista i més idealista. L’assaig té un caràcter explicatiu, encara que alhora pot ser argumentatiu, i la seua funció és intel•lectual, és a dir, que té la finalitat de fer reflexionar. Els aspectes que l’identifiquen com a literari són les referències culturals, una certa elaboració del llenguatge (jocs de paraules, repeticions, lèxic culte, contraposicions, interrogacions retòriques...) i una estructuració molt elaborada.

L'assaig com a gènere literari

L'assaig és un gènere a cavall de la litaratura de creació, d'una banda, i de la filosofia i del tractat de divulgació, de l'altra. Oscil·la, quant a la longitud, entre l'article i el llibre, i adopta formes molt diverses: l'article, el diari personal, la dissertació sistemàtica, l'epístola, el diàleg o la pura divagació. L'assaig es diferència de la monografia acadèmica o tractat tècnic (també anomenada en algunes ocasions assaig científic o tècnic d'una especialitat) perquè no pretén efectuar una exposició sistemàtica i completa d'un tema, i perquè s'adreça a una audiència més bé general que especialitzada.