Tot i ser a 150 milions de quilòmetres de distància de la Terra, el Sol no solament és responsable de tota la vida que hi ha, sinó que permet que alguns visquin millor que altres: les condicions climàtiques tan benignes que proporciona són el pilar que sustenta una economia basada en el turisme i l’especulació, que fan que milers d’edificis, apartaments i hotels omplin fins a l’últim racó de la costa.
No obstant això, els beneficis dels raigs solars no s’acaben a les butxaques dels constructors, els hotelers i els restauradors. També arriben a la salut de les persones. A tall d’exemple, l’exposició al sol afavoreix l’activació i la síntesi de la vitamina D, que té un efecte positiu sobre la mineralització del ossos i, per tant, combat patologies com l’osteoporosi. Això la fa molt recomanable en el cas de la gent gran, amb més alteracions òssies i moltes vegades massa avesada a quedar-se tancada a casa. La llum també és beneficiosa per a persones amb certes afeccions a la pell, com la psoriasi, un problema que afecta entre un 2 i un 3% de la població. En la dermatitis atòpica, que pot arribar a afectar el 20% dels nens, els raigs ultraviolats (UV) provoquen un efecte immunosupressor profitós. Algunes línies de recerca treballen per esbrinar si els UV també tenen repercussions saludables en determinats càncers i malalties autoimmunològiques. Per la seva banda, altres estudis científics, impulsats especialment pels països nòrdics, han demostrat que la llum natural influeix positivament en el sistema nerviós i proporciona una sensació de plaer i benestar. Segons sembla, regula les funcions vegetatives i psíquiques i provoca la secreció de serotonina i melatonina, relacionades amb el son i la vigília, l’efecte antioxidant en les cèl·lules i el benestar general. De fet, en molts casos els quadres de depressió milloren força quan arriba l’estiu.
Malgrat tot, aquest reguitzell de beneficis apareix quan es pren el sol amb moderació. De fet, els dermatòlegs recorden que una exposició de quinze o vint minuts és més que suficient, una minúcia comparat amb la tirallonga d’hores que la majoria de mortals dediquen a bronzejar-se. Lluny han quedat els temps en què els treballadors que passaven moltes hores a l’aire lliure –paletes, pagesos o pescadors– eren els més morenos i els més proclius a patir les conseqüències negatives de la radiació solar. Els cànons estètics imperants que obliguen a tenir la pell colrada per seguir la moda, han fet que bona part de la població s’excedeixi a l’hora de prendre el sol, una afecció especialment perjudicial per a la pell blanca de les nostres latituds, dissenyada justament per a tot el contrari.
TEXT 2
Una galàxia és enorme. Si la Terra, el planeta que habitam, ja és com una puça devora un elefant si el comparam amb el Sol, impressiona pensar que hi ha 200.000 milions de sols com el nostre (i de més grans) a la nostra galàxia, anomenada Via Làctia. D’una punta a l’altra, la Via Làctia té 80.000 anys llum; és a dir, la llum (que viatja a 300.000 quilòmetres per segon) necessita tots aquests anys per travessar el seu diàmetre. Ara bé, tot i l’enormitat de la galàxia que ens allotja, aquesta macroestructura només és, en termes cosmològics, la més petita i elemental partícula de composició de l’univers. Les galàxies són una cosa així com els grans de sorra que componen la gran platja del cosmos. Ara els científics acaben de descobrir coses noves sobre aquests petits components de l’univers. Han comprovat que a una increïble distància de nosaltres hi ha una concentració espectacular de galàxies, formant una espècie de mur gegantesc, que amb la seua enorme força gravitatòria atreu cap a ell milers de galàxies més llunyanes, i entre elles la nostra. Aquest supercúmul de galàxies ha estat anomenat Gran Atractor.
Ja fa temps que els experts sabien que alguna cosa tirava de la Via Làctia i d’altres galàxies a la tremenda velocitat de 22 milions de quilòmetres per hora, però no ha estat fins ara quan s’ha pogut definir amb més precisió què és i on és aquest Gran Atractor. L’any 1987, un grup de científics que estudiava la velocitat de les galàxies va observar que hi havia un gran nombre d’aquests elements que se n’anava cap a una regió determinada de l’espai, en concret, la constel·lació de Centaurus.
Avui se sap que ni la Via Làctia ni les altres galàxies implicades en aquesta curiosa migració col·lectiva assoliran mai el Gran Atractor, entre altres raons perquè la velocitat a la qual ens hi dirigim no arriba a ser tan gran com la velocitat general de l’expansió de l’univers, que es produeix en totes direccions des que va esclatar Big Bang. En concret, la diferència de velocitats és de nou vegades a favor de l’expansió.
Repàs i assoliment dels continguts treballats en la UNITAT 1.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada