2n BATXILLERAT - LITERATURA/POESIA POSTGUERRA- 1r Trimestre

Després de treballar les característiques del règim franquista i de contextualitzar el va comportar aquest sistema polític per a la literatura, us facilitem un proposta de redacció dels principals corrents poètics d'aquest període. Llegiu el text amb atenció i compareu-lo am el que vosaltres heu escrit. La finalitat no és altra que ajudar-vos a redactar el text definitiu.

LA POESIA DE POSTGUERRA

Per les seues característiques, la poesia és el genere literari que es pot conrear amb més facilitat en una situació de prohibició i de clandestinitat. En canvi, la novel·la o el teatre necessiten unes condicions que la situació de la postguerra complicava molt més. La poesia que es publica en aquest període no respon a estils diversos. Per a simplificar, hi podem observar tres tendències:

Dècada dels anys 40 i 50.
a) La poesia de tradició simbolista. És una poesia continuadora d’un estil anterior a la guerra civil que té a Carles Riba com el màxim exponent i punt de referència. Carles Riba encarnava els valors del rigor moral, d’exigència literària i de fe en la cultura, valors que havien de ser els fonaments per a redreçar la situació política en què s’hi vivia. El gran mestre va donar orientació a un conjunt de poetes més joves, que perllonguen la poesia de tradició simbolista i el gust noucentista per l’expressió culta i el rigor en l’ús de la llengua. Així destaquen a les Balears, Bartomeu Rosselló-Pòrcel; a Catalunya, a més de Riba, Rosa Leveroni, Màrius Torres i Joan Vinyoli; i a València, a l’entorn de l’editorial Torre, Xavier Casp i Joan Valls.

b) La poesia de tradició avantguardista. Paral·lelament a la línia encarnada per Carles Riba n’hi ha una altra d’aplegada entorn de Josep V. Foix i Joan Brossa que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes. Un tret característic és la provocació, com ara la incorporació de temes insòlits o el bandejament de temes clàssics dels poetes de tradició simbolista.

Dècada dels anys 60
a) La poesia de tradició realista. Als anys seixanta es va donar un gran debat que enfrontà l’estètica de tradició simbolista amb una altra que concebia la literatura com un model de compromís polític, al servei de la lluita contra la dictadura. És l’anomenat realisme històric o social, que es basava en els plantejaments marxistes d’intel·lectuals i escriptors que reivindicaven la participació de la literatura en l’alliberament individual i social de l’ésser humà. L’antologia Poesia catalana del segle XX (1963), de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, va ser el referent programàtic del nou corrent literari. Dos llibres de poemes publicats el 1960, La pell de brau, de Salvador Espriu i Vacances pagades, de Pere Quart es van llegir en clau realista. A València, a més de Xavier Casp i Joan Valls, podem adscriure a aquest corrent poètic Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés.

b) La Nova Cançó. En aquest context s’explica l’interés despertat per la Nova Cançó, moviment que fou utilitzat tant per escriptors com per polítics per a arribar a un públic més ampli. Entre molts altres, citarem els noms del cantants valencians Raimon o Ovidi Montllor; dels catalans Lluís Llach i Quico Pi de la Serra; o de la balear Maria del Mar Bonet.

AL VENT (RAIMON)




Dècada dels anys 70
a) Moren els grans mestres i apareixen de noves generacions de poetes. La societat ha viscut grans canvis: els últims moments de la dictadura, la mort de Franco (1975), els anys de la transició, la configuració de l’estat de les autonomies, la democràcia, l’aprovació de les lleis de normalització lingüística i la introducció, en el nostre àmbit, del català-valencià en l’ensenyament. En el món literari es van produir uns fets que van marcar un canvi de rumb en la poesia. D’una banda es van començar a publicar les obres completes de Joan Brossa, que va eixir així de la seua situació marginal, i es va redescobrir la poesia de J. V. Foix. Aquests dos autors es van convertir en els mestres reconeguts de les promocions més joves.

b) La generació literària dels 70. Aquesta generació compartia la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, sense una altra finalitat que la de fer literatura i reivindicava unes opcions poètiques que portaven a explorar i explotar les possibilitats del llenguatge. A Catalunya, podem destacar Pere Gimferrer i Maria Mercè Marçal; al País Valencià, Josep Piera, Marc Granell i Manuel Rodríguez Castelló; quant a la poesia Balear, Josep Albertí.