ENUNCIAT 3. LA PRODUCCIÓ LITERÀRIA DE MERCÈ RODOREDA INCIDEIX SOBRE LA PSICOLOGIA DELS PERSONATGES. ESTÀS D’ACORD AMB AQUESTA ASSEVERACIÓ? EXPLICA PER QUÈ?

ENUNCIAT 3. LA PRODUCCIÓ LITERÀRIA DE MERCÈ RODOREDA INCIDEIX SOBRE LA PSICOLOGIA DELS PERSONATGES. ESTÀS D’ACORD AMB AQUESTA ASSEVERACIÓ? EXPLICA PER QUÈ?

Una de les característiques fonamentals de la narrativa de Mercè Rodoreda és la complexitat psicològica que demostren els personatges. L’escriptora vol narrar situacions humanes: descriu espais, conta fets ocorreguts; però cal l’expressió íntima dels protagonistes per a completar-ne la narració. Este tret de la narrativa de Rodoreda s’ha de posar en relació amb la forta innovació que suposa la novel·la psicològica en la novel·lística del segle XX, ja que construïx móns interiors complexos que s’amagen darrere fets quotidians. En esta línia podem observar que els textos de Rodoreda responen sovint a dues lectures: una primera més superficial, on el públic lector reconeix una realitat pròxima i versemblant; i una segona més intensa, on es descobrix la nuesa expressiva d’un personatge.

Les protagonistes de Rodoreda són principalment dones solitàries i introvertides. Unes dones que se senten alienes al món on viuen i que manifesten, al llarg dels relats on les podem localitzar, un procés d’anar cap a dins d’un mateix per tal de donar a conéixer el complex món interior que les caracteritza. Este és un tret constant en la descripció personal de les novel·les de Rodoreda: la sensació de solitud i d’incomprensió de la societat cap als éssers humans.

Esta tendència a l’aïllament es concreta en el fet que les heroïnes sempre naixen en condicions singulars i viuen en situacions de por i d’angoixa, que provoquen desequilibris psíquics dels protagonistes.. D’esta manera es crea ja des de l’inici un misteri que els caracteritzarà al llarg de la vida. Mercè Rodoreda presenta una gran sensibilitat cap a l’època perduda de la infantesa i de l’adolescència. Quasi bé totes les seues obres evidencien la crisi humana en la transició cap a la maduresa. Encara que la major part de les protagonistes es troben en l’edat adulta, l’adult recorda i enyora la felicitat de la infantesa.  Les protagonistes maduren ben prompte: El difícil context on viuen, una societat que els angoixa i que els complica moltíssim l’existència, obliga els personatges a madurar ben prompte.

Tot el que hem dit abans es pot apreciar en obres com Aloma (1938), on la protagonista viurà un fracàs amorós producte d’una relació triangular. Hi trobarem el simbolisme de l’adolescència, felicitat i il·lusions, front a la maduresa, frustració i desengany. Els esdeveniments de la història marcaran l’evolució psicològica de la protagonista: perdrà la innocència al conéixer la mort, l’engany amorós, el desencís dels matrimonis... fins arribar a la maduresa d’acceptar i assumir la seua pròpia realitat. També a La Plaça del Diamant (1962) observem una transformació de la protagonista, Natàlia. Esta té una relació de submissió al seu marit, que li canvia el nom i li diu Colometa; assistim, doncs, a la pèrdua de la pròpia identitat del personatge. Al final, però, recupera el nom i la identitat casant-se amb un home que la salvarà del suïcidi. Altra novel·la, El carrer de les Camèlies (1966 ens permet accedir al món interior d'una altra dona: un xica marginada que madura a partir de diverses experiències amoroses, en el món de la postguerra, mancat d’il·lusions, d’iniciatives. Cecília explica ella mateixa la seua història mitjançant un seguit de pensaments inconnexos i caòtics. Esta manera de narrar dóna accés lliure a la psicologia del personatge i percebem els fets com si els lectors ens trobàrem dins dels seus pensaments. Sentint la veu del personatge, el món interior pren protagonisme per davant dels fets mateixos i ens arriba a transmetre la sensació d'angoixa i de foscor que vivia una dona jove a la Barcelona de la postguerra. A diferència de les novel·les anteriors, a Jardí vora el mar (1967) és ara un protagonista masculí qui transmet la visió del món. Un jardiner vell i vidu, per a qui la vida ha deixat de tindre sentit, va explicant les diferents històries. L’última obra a què ens referirem és Mirall Trencat (1974), novel·la que conta la història tràgica d’una família, i on els temes existencials (infància, soledat i mort) s’expliquen a partir del naixement, creixement, davallada i desintegració d’un món familiar. Dues dones, Teresa, que és l’heroïna dels adults, s’aferra a la vida però s’hi observa la seua ruïna física a conseqüència de l’edat; i Maria, que és l’heroïna dels infants, acabarà també topant-se amb la mort.

Com a conclusió, dir que l’acurada descripció psicològica dels personatges és un dels majors mèrits de Mercè Rodoreda fins al punt d’haver-la convertit en una de les millors escriptores de la literatura universal del segle XX.

LITERATURA PAU ENUNCIAT 1

ENUNCIAT 1. EXPLICA EN QUINA MESURA EL CONTEXT SOCIOPOLÍTIC DELS ANYS POSTERIORS A LA GUERRA CIVIL FINS ALS ANYS 70 CONDICIONA LA PRODUCCIÓ NARRATIVA DE L’ÈPOCA.

Amb la implantació de la dictadura franquista desapareix la democràcia i el dret de les persones a viure en llibertat. S’instaura la censura i, entre altres mostres de repressió, es prohibix l’ús públic i oficial de les llengües diferents del castellà. Tot això va comportar que les persones que pensaven de forma diferent a la dictada pel règim hagueren de callar o pagar amb la seua vida. Moltes altres hagueren d’exiliar-se. La llista dels qui van haver d’anar-se’n va ser llarga i inclou gent de totes les generacions i tendències (per exemple: intel·lectuals del nivell de Carles Riba, junt amb Antonio Machado, de Pompeu Fabra, Pere Calders o Mercè Rodoreda...)

A partir de 1945, el desenllaç de la 2a Guerra Mundial amb les derrotes del nazisme i del feixisme italià, comporta que el règim franquista es quede veu aïllat internacionalment. Esta situació l'obliga a moderar la fortíssima repressió. En l'àmbit literari este fet possibilita que aparega una incipient activitat editorial. No serà, però, fins el 1959, quan comence una nova i decisiva fase. El règim s’obri definitivament a l’exterior. Són temps de creixement econòmic i de millora de les condicions de vida, però també  d’entrada de les idees que imperaven a les democràcies occidentals i de fer cada vegada més visibles les mostres d'oposició a la dictadura. La literatura, i sobretot la cançó, es convertix en una arma més de lluita. Destaquem l'aparició d'editorials com Edicions 62,  Proa o la valenciana 3i4; revistes com Serra d'Or o obres com la Gran Enciclopèdia Catalana, totes elles bàsiques per a crear una mínima infraestructura cultural que va  permetre la publicació i el contacte amb els lectors.

Totes estes circumstàncies polítiques a què ens hem referit condicionen la producció narrativa en la nostra llengua. Si bé és cert que la novel·la en català reapareix molt lentament ja a partir de 1939, no és fins que l'editorial Ayma convoca el premi de narrativa Joanot Martorell que el gènere comença a fer-se més visible, tant per les possibilitats que dóna  als autors de donar-se a conèixer i d’arribar al púbic lector. Un altre senyal de millora relativa és l'aparició d'editorials especialitzades en el gènere, com ara El club dels novel·listes. Amb tots el condicionants que este context sociopolític imposa, en la narrativa es poden distingir tres tendències:

• La narrativa basada en el símbol i en la fantasia. Autors que es veien obligats a referir-se a la realitat a través del símbol i del mite. Una bona mostra n’és  Mites, de Jordi Sarsanedas. Altres autors, com Joan Perucho (Històries naturals) i Pere Calders (Cròniques de la veritat oculta), opten per una literatura imaginativa o fantàstica, que pot llegir-se  metafòricament en funció de la realitat compartida per novel·lista i lectors.
•  La narrativa psicològica. Esta tendència va dominar el panorama narratiu en català fins la dècada dels anys seixanta. Novel·listes com Joan Sales (Incerta glòria) Mercè Rodoreda (La Plaça del Diamant) o Llorenç Villalonga (Bearn o la sala de les nines) van enriquir la tècnica de l’anàlisi psicològica incorporant-hi elements de la història recent i del seu món personal.
• La narrativa realista. Una tendència que reflexiona sobre les difícils condicions de vida que la postguerra imposa tant a Europa com a Espanya. Citem ací novel·listes com Manuel de Pedrolo (Totes les bèsties de càrrega, Acte de violència, Joc brut) i Josep Maria Espinàs (Combat de nit).

En l’àmbit valencià, va ser decisiva l’editorial la creació de l’editorial Sicània, que es va especialitzar en la narrativa i va permetre que es publicaren novel·les com les de Maria Ivars (Vides planes, 1962), Maria Beneyto (La dona forta, 1967). També van començar a publicar-se els volums de Rondalles valencianes d’Enric Valor, i la seua  novel·la L’ambició d’Aleix. Al final de la dècada dels seixanta i al començament dels anys setanta, els escriptors crescuts després de la guerra causen un gran impacte en el món literari. Hi destaquen dos noms: Terenci Moix (El dia que va morir Marilyn, 1969) i Baltasar Porcel (Cavalls cap a la fosca, 1975).

Després de tot el que s’ha dit, queda explicat com el context sociopolític de postguerra imposa unes circumstàncies gens favorables  per a la creació literària, en general, i per a la narrativa en particular. Segurament la narrativa, junt al teatre, és el gènere que més es ressent de les prohibicions, de la censura i de la repressió que caracteritza el franquisme.

EL CONTEXT SOCIOPOLÍTIC (II): LA DÈCADA DELS 60 - EL MAIG DEL 68

El maig francés, la primavera de Praga, la guerra de Vietnam, l’assassinat de Martín Luther King, i també la píndola anticonceptiva, la mini falda, el pop - art, Bob Dylan, els Beatles i els Rolling Stones. Als anys 60 una revolució cultural i generacional va produir un canvi en la Història. Per primera vegada, els joves imposaren els seus codis i valors sobre els ja establerts. Amb motiu del 40e aniversari del Maig del 68, La Nit Temàtica de la 2  va emetre este excel·lent documental que mostra com es va viure este esdeveniment en el món i en l’Estat espanyol.

EL CONTEXT SOCIOPOLÍTIC DE POSTGUERRA FINS ELS ANYS 70 (I)

ELS ASSASSINATS DE VITÒRIA-GASTEIZ DEL 3 DE MARÇ DE 1976 / CAMPANADES A MORTS (Lluís Llach)

Video 1



Les lletres de les cançons 

2



3



4

La història és determinant per comprendre el present i el present condiciona el futur. El passat no pertany a cap institució, però l’aproximació justa a allò que ha esdevingut i el reconeixement a les víctimes del passat són processos necessaris per a la pacificació del món. És possible explicar la Història objectivament? Es pot parlar de responsabilitat històrica? Existeix cap antídot contra els ressentiments històrics? Com fer de la memòria històrica un instrument de pacificació?

A la generació que vos precedim a vegades ens costa trobar la fórmula perquè entengueu la importància de mirar arrere, no per enyorar temps passats, de cap manera!, sinó per vore la necessitat que tenim de conéixer el nostre passat; un coneixement que ha d'ajudar-nos a entendre el present i ens ha d'estimular a treballar activament per preparar un futur millor per a tot el món.
Hem d'esforçar-nos a conéixer “tota” la nostra història passada, perquè sovint des del poder s'explica una història molt determinada, feta des de dalt i amb silencis notables i significatius.
 

Hem d'esforçar-nos a recuperar la història d'aquells que no tenen història, de tots aquells col·lectius que han estat silenciats. I si esta història és el resultat d'una victòria militar en una guerra civil, encara més s'explica una història parcial en termes d'una barroera dualitat, els bons, els guanyadors, i els dolents, els perdedors. I tots sabem que la realitat no és així.
Si oblidem el passat, es pot repetir. Per això és important conéixer què va passar, saber-ne les causes i vore’n les conseqüències.

2n BATXILLERAT- MIQUEL MARTÍ I POL - 2n TRIMESTRE

Enunciat 10. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 – Osona, 2003) va nàixer al si d’una família obrera. A causa de la precària situació familiar, des dels 14 anys (fins als 41), va treballar en una fàbrica tèxtil del seu poble, com a escrivent i comptable. L’any 1970, als 40 anys, emmalatix d’esclerosi múltiple, la qual cosa l’obliga a abandonar el treball i l’aïlla del món circumdant. A partir d’este fet, poesia i vida s’unixen i es fonamenten en tres grans valors humans: la sinceritat, l’autenticitat i la solidaritat.

Les etapes de la seua producció poètica així ho reflectixen. A la dècada dels anys 50, una crisi religiosa el du a buscar en els plantejaments existencialistes les respostes als dubtes i angoixes (Paraules al vent, 1953; Quinze poemes, 1955). Este fet provoca que gire la mirada cap a la realitat del seu entorn: el seu poble i la fàbrica (El poble, 1966; La fàbrica, 1958-1971). Els protagonistes del poemes són persones que treballen en condicions adverses i a les quals coneix molt bé, amb noms i cognoms.

A principis dels 70, la malaltia comporta que els poemes s’interioritzen i que es tornen més intimistes. S’imposa la solitud, l’angoixa i certa presència de la mort (Vint-i-set poemes en tres temps, 1972; La pell del violí, 1974; Quadern de vacances, 1976). A finals dels 70, un gran canvi caracteritzat pe la recuperació anímica per a viure el futur (l’amor i erotisme d’Estimada Marta, 1978) i pel compromís nacional (L’àmbit de tots els àmbits, 1981).

Durant la dècada dels anys 80, l’escriptor no perd la serenitat aconseguida: viu una nova i progressiva manifestació del valor absolut de l’amor (Primer llibre de Bloomsbury, 1982; Llibre d’absències [després de la mort de la seua esposa] , 1985). Als anys 90, però, el poeta reconeix que s’ha fet vell. Sent inseguretat i desencís en comparar els dos vessants de l’existència: el personal i el col•lectiu. Respecte al primer, recupera la ironia (Un hivern plàcid, 1994; Llibre de les solituds, 1997). Quant al social i polític, reflexiona i es crític, però no cau en la resignació ni tampoc en la passivitat (Després de tot, 2002; Allà dalt de la muntanya, 2003).

El ressò social que ha tingut l’obra de Martí i Pol s’explica, en primer lloc, pel compromís amb la seua terra i per la condició proletària, que el fa un poeta autodidacte. La seua contant referència a la situació social i nacional fan que molts poemes siguen sistemàticament citats per polítics i altres dirigents socials.  En segon lloc, per la visió personal de la realitat quotidiana que es desprén dels seus versos. Encara que modifique el contingut, el seu estil es manté inalterable al llarg de la seua dilatada obra i, per damunt de tot, es caracteritza pel col•loquialisme del llenguatge líric que l’allunya de les pretensions d’erudició. La poesia de Martí i Pol adopta un to semblant al de la conversa i s’acosta a la narració. Els seus poemes estan a l’abast de qualsevol lector, fins i tot d'un públic no acostumat a llegir poesia, la qual cosa ha fet que siga un dels autors més acceptats i que s’haja convertit en un dels nostres grans referents.

Finalment, no es oblidar el fet que cantants com Lluís Llach, Ramon Muntaner o Paco Muñoz hagen musicat els seus poemes més emblemàtics, fet este que ha contribuït encara més a la seua popularització

 

2n BATXILLERAT - SALVADOR ESPRIU - 2n Trimestre

ENUNCIAT 8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu

L'obra de Salvador Espriu té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a descriure en termes transcendents la història col•lectiva, han fet que siga considerada com una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

Els seus poemes han de ser entesos en clau patriòtica, és a dir, com a consciència moral i nacional, en este cas, de la societat catalana, però, amb valors, legítimament universals. Així cal entendre la lluita que es planteja per a rescatar de la degradació la seua comunitat, i per a redimir-la de la seua deshonra. Així com també l’amor apassionat que sent per la col•lectivitat, concebent l’escriptura com un acte de servei a favor de la cultura perduda.

La peculiaritat de la seua obra s’evidencia en els trets següents: a) un intel•lectualisme extrem; b) la complexitat temàtica i de fonts (assimilació de l’herència mítica de la humanitat; ús de les fonts clàssiques: El Llibre dels morts, de l’Antic Egipte; La Bíblia; la tradició mística jueva; la mitologia grega); la creació i presència de mites personals: Sepharad, Sinera, el laberint – la vida–; la relació de la vida quotidiana amb els mites clàssics i els tòpics literaris; c) la preocupació pel destí del seu poble, Catalunya, després de la guerra; d) la reflexió sobre la mort i el más ennllà.

L’obra de Salvador Espriu la podem estudiar englobant-la en dos cicles:

• 1r cicle líric. En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), els records d’infància el conduïxen a una reflexió sobre la mort representada pel cementeri. Molt influïda per La Bíblia, crea un gran mite: Sinera (Arenys de Mar al revés). El seu món d’infància destrüit per la Guerra Civil, la seua pàtria i el tràgic destí de l’home davant les adversitats. L’exemple bíblic del poble jueu, semblant a la peripècia del poble català, li servix per a alliberar-se de la censura franquista. Completen el cicle Les hores; El caminant i el mur. Estos llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu seguix els principis íntimament lligats a la teologia negativa, segons la qual Déu es comporta com un cec respecte a la humanitat.

• 2n cicle realista. La poesia civil que obre el període del realisme col•lectiu. Amb La pell de brau (1960), mostra uns poemes carregats de compromís polític i social. El poeta s’ha convertit en un profeta del seu poble i es dirigix a Sepharad (el nom hebreu amb què els jueus sefardites anomenaven a la Península). El poeta identifica el Sepharad històric amb l’Espanya de la dictadura. Amb la denúncia de la persecució política, Espriu planteja la necessitat i l’esperança d’una convivència pacífica basada en el tres pilar bàsics que sostenen la societat: llibertat, justícia i tolerància.

La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes foren musicats i cantats per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) va contribuir a la popularització d'una obra que es llegí, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional.

2n BATXILLERAT.- VICENT A. ESTELLÉS - 2n TRIMESTRE

Visioneu les entrevistes que Montserrat Roig (1978) i Josep Maria Espinàs (1987) realitzaren a Vicent A. Estellés. Crec que imprescindibles, si voleu conéixer Estellés, entendre la seua obra i poder treballar millor l'enunciat 7 de literatura: "Explica les aportacions de Vicent A. Estellés al gènere poètic".