ENUNCIAT 1. EXPLICA EN QUINA MESURA EL CONTEXT SOCIOPOLÍTIC DELS ANYS POSTERIORS
A LA GUERRA CIVIL FINS ALS ANYS 70 CONDICIONA LA PRODUCCIÓ NARRATIVA DE L’ÈPOCA.
Amb la implantació de la dictadura franquista desapareix la democràcia i el
dret de les persones a viure en llibertat. S’instaura la censura i, entre
altres mostres de repressió, es prohibix l’ús públic i oficial de les llengües
diferents del castellà. Tot això va comportar que les persones que pensaven de
forma diferent a la dictada pel règim hagueren de callar o pagar amb la seua
vida. Moltes altres hagueren d’exiliar-se. La llista dels qui van haver
d’anar-se’n va ser llarga i inclou gent de totes les generacions i tendències (per
exemple: intel·lectuals del nivell de Carles Riba, junt amb Antonio Machado, de
Pompeu Fabra, Pere Calders o Mercè Rodoreda...)
A partir de 1945, el desenllaç de la 2a Guerra Mundial amb les derrotes del
nazisme i del feixisme italià, comporta que el règim franquista es quede veu aïllat internacionalment.
Esta situació l'obliga a moderar la fortíssima repressió. En l'àmbit literari este fet possibilita
que aparega una incipient activitat editorial. No serà, però, fins el 1959, quan
comence una nova i decisiva fase. El règim s’obri definitivament a l’exterior. Són
temps de creixement econòmic i de millora de les condicions de vida, però també
d’entrada de les idees que imperaven a les democràcies occidentals i de
fer cada vegada més visibles les mostres d'oposició a la dictadura. La
literatura, i sobretot la cançó, es convertix en una arma més de lluita. Destaquem l'aparició
d'editorials com Edicions 62, Proa o
la valenciana 3i4; revistes com Serra d'Or o obres com la Gran Enciclopèdia Catalana, totes elles bàsiques
per a crear una mínima infraestructura cultural que va permetre la publicació i el contacte amb els
lectors.
Totes estes circumstàncies polítiques a què ens hem referit condicionen la
producció narrativa en la nostra llengua. Si bé és cert que la novel·la en
català reapareix molt lentament ja a partir de 1939, no és fins que l'editorial
Ayma convoca el premi de narrativa Joanot Martorell que el gènere comença a
fer-se més visible, tant per les possibilitats que dóna als autors de
donar-se a conèixer i d’arribar al púbic lector. Un altre senyal de millora
relativa és l'aparició d'editorials especialitzades en el gènere, com ara El club dels novel·listes. Amb tots el
condicionants que este context sociopolític imposa, en la narrativa es poden
distingir tres tendències:
- La narrativa basada en el símbol i en la fantasia. Autors que es veien obligats a referir-se a la realitat a través del símbol i del mite. Una bona mostra n’és Mites, de Jordi Sarsanedas. Altres autors, com Joan Perucho (Històries naturals) i Pere Calders (Cròniques de la veritat oculta), opten per una literatura imaginativa o fantàstica, que pot llegir-se metafòricament en funció de la realitat compartida per novel·lista i lectors.
- La narrativa psicològica. Esta tendència va dominar el panorama narratiu en català fins la dècada dels anys seixanta. Novel·listes com Joan Sales (Incerta glòria) Mercè Rodoreda (La Plaça del Diamant) o Llorenç Villalonga (Bearn o la sala de les nines) van enriquir la tècnica de l’anàlisi psicològica incorporant-hi elements de la història recent i del seu món personal.
- La narrativa realista. Una tendència que reflexiona sobre les difícils condicions de vida que la postguerra imposa tant a Europa com a Espanya. Citem ací novel·listes com Manuel de Pedrolo (Totes les bèsties de càrrega, Acte de violència, Joc brut) i Josep Maria Espinàs (Combat de nit).
En l’àmbit valencià, va ser decisiva l’editorial la
creació de l’editorial Sicània, que
es va especialitzar en la narrativa i va permetre que es publicaren novel·les
com les de Maria Ivars (Vides
planes, 1962), Maria Beneyto (La dona
forta, 1967). També van començar a publicar-se els volums de Rondalles
valencianes d’Enric Valor, i la seua novel·la L’ambició d’Aleix. Al final de la dècada
dels seixanta i al començament dels anys setanta, els escriptors crescuts
després de la guerra causen un gran impacte en el món
literari. Hi destaquen dos noms: Terenci Moix (El dia que va morir
Marilyn, 1969) i Baltasar Porcel (Cavalls
cap a la fosca, 1975).
Després de tot el que s’ha dit, queda explicat com el
context sociopolític de postguerra imposa unes
circumstàncies gens favorables per a la creació literària, en general, i
per a la narrativa en particular. Segurament la narrativa, junt al teatre, és
el gènere que més es ressent de les prohibicions, de la censura i de la
repressió que caracteritza el franquisme.
