A més del que hem explicat a classe, en el treball sobre Joan Fuster és imprescindible valorar la repercusisó que va tindre el llibre Nosaltres, els valencians,
En Nosaltres, els valencians l'examen de consciència característic de l'assaig fusterià es converteix en una interrogació radical sobre els valencians com a col·lectivitat. El resultat d'aquest examen constata un país provincià i despersonalitzat, que no té consicència de ser-ho i que preferix viure en el tòpic en comptes de plantejar-se la seua realitat. Fuster prolonga aquest examen en una investigació dels factors històrics i socials que hi ha darrere d'aquest estat de coses. Sense ser historiador, utilitza la història com a mitjà per a transformar la societat i marca les premisses a partir de les quals els valencians s'havien de plantejar el destí del seu país d'una manera integral i radical. Integral, perquè plantejava la necessitat de la connexió amb els altres pobles amb què compartim llengua com una condició imprescindible per a assolir la normalització lingüística i cultural del valencià. Radical, perquè enfocava aquesta realitat com un fet nacional, no com una peculiaritat regional o folklòrica.
La influència de Nosaltres, els valencians, des que es va publicar el 1962, ha estat profunda en la societat valenciana. El llibre de Fuster va actuar de catalitzador sobre un grup de joves, generalment universitaris, i va donar lloc a una acció cada vegada més decidida per a fer desaparéixer el provincianisme i construir una cultura nacional i moderna al País Valencià. Al mateix temps que va despertar la consciència de les joves generacions , també va destapar l'hostilitat, sovint violenta, d'una part de la societat valenciana que es va sentir qüestionada pel llibre de Fuster.
Gener 2010 (L’ASSAIG. UNITAT 4 Llibre de text "Nou vents")
TEMA 15. Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època (pàg. 129-132, Llibre de text Nou Vents; enllaços del bloc referetis a Joan Fuster).
TEMA 16. Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània. Explica-ho. (pàg. 134. Llibre de text Nou Vents; enllaços del bloc).
Febrer 2010 (LA NARRATIVA DEL s. XX. UNITAT 11 Llibre de text "Nou vents")
TEMA 2. Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor (pàg. 308-310, Llibre de text Nou Vents; enllaços del bloc).
TEMA 3. La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què. (pàg. 203-205, Llibre de text Nou Vents; enllaços del bloc).
Març 2010 (LA NARRATIVA DEL s. XX. UNITAT 11 Llibre de text "Nou vents")
TEMA 4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocul¬tural.
TEMA 5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la so¬cietat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa. (enllaços del bloc referits a Quim Monzó)
L'obra de Salvador Espriu, caracteritzada per la barreja d'un intel•lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint mordaç, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a retratar en termes transcendents la història col•lectiva, i fins i tot la representativitat històrica que va aconseguir a partir dels anys seixanta, la converteixen en una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.
Entre els factors que van acabar de portar Espriu cap a la poesia durant la postguerra hi havia, al costat del procés de concentració expressiva que possibilitava el vers, les majors facilitats de publicar en un gènere que no necessita tant d'espai com la prosa i que, pel seu caràcter més hermètic, podia superar millor els entrebancs de la censura. Aquesta obra s'ha de definir a partir de dos eixos: la recerca de la diversitat (marcada per la relació amb la quotidianitat, per la pluralitat de gèneres i per la diversitat de tècniques compositives que conviuen fins i tot dins d'un mateix llibre) i l'aspiració a la unitat (amb un entramat temàtic, moral i filosòfic que determina les relacions entre les diferents obres). Espriu va considerar indestriables aquests dos pols en el procés dialèctic d'aprehensió de la realitat al qual aspirava. Aquest afany d'estructura unitària plantejat des de la varietat de gèneres i de registres lingüístics reflecteix la crisi del subjecte modern entre la pèrdua d'identitat i el desig de transcendència. Un dels millors estudiosos de l’obra del poeta, Josep Maria Castellet va destacar la capacitat de l'obra d'Espriu per a assimilar culturalment l'herència mítica de la humanitat: el Llibre dels morts de l'antic Egipte, la Bíblia, la tradició mística jueva i la mitologia grega. Al damunt d'aquestes referències, Espriu crearà el seu mite particular de Sinera (anagrama d'Arenys de Mar, la vila de la qual provenien les famílies materna i paterna d'Espriu i que es troba lligada a la seva infantesa).
En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar els "dies i sols perduts", el món destruït per la guerra que el poeta identificava amb Sinera. Juntament amb Cementiri de Sinera, els quatre llibres Les hores (1952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955) formen l'anomenat cicle líric de l'obra d'Espriu. Com ha estudiat el mateix Josep M. Castellet, aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis de la teologia negativa, segons la qual Déu, cec amb relació a la humanitat, seria "el nom del no-res", la negació del que existeix, ja que l'home no es pot referir directament a uns atributs per a ell incomprensibles. Els diferents llibres del cicle líric, configurats com a itineraris, encarnen també les tensions del poeta amb el seu poble, com queda reflectit al famosíssim poema "Assaig de càntic en el temple" d'El caminant i el mur. Ja des de Cementiri de Sinera, cal situar la poesia d'Espriu, que va participar activament en revistes com Poesia i Ariel, en el corrent general de la poesia catalana de postguerra, evolució i humanització d'una poètica, la postsimbolista, capaç d'integrar en el poema l'espai individual del poeta i l'herència cultural i lingüística de la seva comunitat.
L'atzucac místic de Final del laberint va ser superat per La pell de brau (1960), sens dubte el llibre amb més ressò del seu autor. La poesia d'Espriu, el qual entenia el discurs metafísic tan sols des de la quotidianitat, va ser aleshores valorada des del punt de vista del seu realisme. El to èpic o didàctic va aparèixer com a extremament modern, exemple de combat ideològic malgrat la vaguetat social del discurs d'Espriu, que sempre es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. En La pell de brau Espriu hi abocava reflexions (sobre la diversitat i la tolerància) i tècniques antigues (ús personal dels símbols i barreja de la sàtira, l'èpica i l'elegia), però el caràcter emblemàtic que el llibre va adquirir com a discurs cívic, lectura incitada pel clima general de la literatura catalana del moment, i el fet de centrar el punt de vista en la península Ibèrica, i per tant en Espanya, van actuar com a catalitzadors d'una nova actualitat, fins i tot internacional, del poeta. Espriu va acabar així de fixar míticament una geografia que havia començat a estructurar abans de la guerra: Lavínia (Barcelona), Alfaranja (Catalunya, la qual és metonímicament també Sinera), Konilòsia (Espanya) i Sepharad (península Ibèrica).
El gran ressò que li va proporcionar el fet que els seus poemes fossin musicats per Narcís Bonet (La pell de brau, 1969) i sobretot per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) van ser els canals de popularització d'una obra que es llegirà, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional.
RESUM:
La poesia d'Espriu és densa i hermàtica, plena de símbols de procedència diversa. Llegir Espriu exigeix un bagatge cultural que permeta desxifrar tot el seu món mític.
Els temes recurrents són la mort d'éssers estimats, de la llengua i del país, tractada amb to elegíac, i el compromís del poeta amb el seu poble, per al qual demana respecte i tolerància. Predomina el pessimisme en contemplar l'enfonsament del seu món, que, de vegades, es veu atenuat per la ironia i la sàtira.
La recració mitològica no és un recurs utilitzat per a evadir-se de la realitat, sinó per a satiritzar, denunciar i moralitzar.
La mitologia ofereix un gran nombre de símbols: Esther, Antígona, el cec (Déu), Sepharad (Espanya), Sinera (la llibertat perduda), etc. Altres símbols són producte d'expressions repetides constantment i posades en relació amb algun significat abstracte, normalment relacionat amb la mort (pedra, marbre, pous, cisternes...) o amb la llengua (mot, paraula, llavis, etc.).
Inici del càntic en el temple (1965)
Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes.
"Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".
El meu poble i jo (1968)
Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.
He mirat aquesta terra (1980)
Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Perquè un dia torni la cançó a Sinera
El meu somni lent de la gran pau blanca sota el cel clement.
Passo pels camins encalmats que porten la claror dels cims.
És un temps parat a les vinyes altes, per damunt del mar.
He parat el temps i records que estimo guardo de l'hivern.
Però tu riuràs, car veus com es tanquen llavis catalans.
I es baden al sol boques de captaires, plagues de leprós.
Ningú no ha comprès el que jo volia que de mi es salvés.
Mai no ha entès ningú per què sempre parlo del meu món perdut.
Les paraules són forques d'on a trossos penjo la raó.
Branden a ple vent cordes que no poden suportar més pes.
El càntic és lluny, i la greu campana toca pels difunts.
Ha cessat el ball de l'altiva monja i de l'embriac.
La dansa també del pelut dimoni amb la reina Esther.
Ja no volta l'ós.
He llegit el llibre del Predicador.
Deso a poc a poc dintre de la capsa tots els meus ninots.
Ara he de callar, que no tinc prou força contra tant de mal.
D'un mal tan antic aquesta veu feble no et sabrà guarir.
En un estany buit, manen el silenci i la solitud.
Sols queden uns noms: arbre, casa, terra, gleva, dona, solc.
Només fràgils mots de la meva llengua, arrel i llavor.
La mar, el vell pi, pressentida barca. La por de morir.
La biografia de Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 - Vic, 2003) ha estat marcada per alguns trets definitoris, entre els quals destaquen els següents: a) el seu lligam al poble nadiu, on ha viscut sempre; b) la seua condició obrera, com a escrivent a la fàbrica tèxtil La Blava, de Roda de Ter, on treballà des dels 14 anys fins als 43; c) les conseqüències de la malaltia que contragué pels volts del 1970, una esclerosi múltiple que des d'aleshores li va impedir de moure's i de parlar amb normalitat; d) el compromís del poeta amb la seua classe social i amb el país; e) la seua disposició, des de jove, a interrogar-se, a esforçar-se per conéixer-se a si mateix i el món que l'envolta. I, és clar, la seua dedicació a la poesia, que començà a donar fruits entorn del 1948. Des d'aleshores, la millor referència biogràfica de Martí i Pol ha estat la seua obra.
Dels plantejaments existencialistes al realisme històric
Format sota el catolicisme imperant a la postguerra, una crisi dels valors religiosos, que es manifesta aproximadament entre el 1952 i el 1957, acaba d'accentuar l'íntim isolament en què ha viscut el poeta fins que, a la fi, la crisi es resol per mitjà d'una obertura, podríem dir-ne social, a la realitat del seu entorn, concretada inicialment en els dos marcs espacials immediats, el seu poble i la fàbrica on treballa; d'aquí neixen els poemes d'El poble i dels dos conjunts La fàbrica-1959 i La fàbrica (1972). Amb aquests poemes, Martí i Pol s'inclou de ple en el corrent que s'ha anomenat del realisme històric en tant que hi tradueix un món -el de la gent amb qui conviu- que coneix bé i des de dins i que descriu per mitjà de procediments tan realistes com l'inventari o la crònica. Els obrers que van a la feina cada dia, a la fàbrica o enfilant-se per les bastides, les dones que fan la feina de casa, els jubilats, són els protagonistes d'aquests poemes, els seus "herois", perquè el poeta els eleva a aquesta categoria en considerar la seua feina, la seua vida, com una autèntica gesta quasi bé èpica. El contrast entre la descripció de la vida de l'obrer, que es desenvolupa en condicions molt dures, i el tractament humà, d'una gran tendresa, amb què el poeta es refereix a les persones concretes, a voltes amb noms i cognoms, que formen "la seua gent", és una de les característiques més originals d'aquesta poesia. El poeta, en fi, se sent compromès amb la gent del seu poble i la seua fàbrica i, per extensió, amb la classe social de la qual formen part, fins a posar la seua veu i el seu gest -discurs i acció- al seu servei: "D'ells vull parlar, en parlar de la gent d'ara. / D'ells vull parlar. Sense ells, jo no existeixo." Òbviament, una poesia d'aquesta mena s'expressa a través d'un llenguatge directe i assequible, però, lluny de caure en el perill del pamfletisme, Martí i Pol aconsegueix de mantenir el valor poètic dels seus textos a través d'una tria acurada del lèxic i de la recurrència de metàfores i imatges simples evocadores de sensacions i estats anímics que permeten al lector de familiaritzar-se amb el context social i alhora penetrar en l'univers personal dels homes i les dones que s'hi mouen.
De l'enclaustrament a una nova obertura
Els efectes de l'esclerosi múltiple que Martí i Pol contrau pels volts del 1970 es fan presents ja a partir dels Vint-i-set poemes en tres temps (1972). L'objecte de la seua poesia, fins al 1975, s'interioritza; ara s'imposen la solitud, l'angoixa, una certa presència de la mort, i el poeta defineix un món reduït i tancat, l'únic que percep com a possible en les noves circumstàncies que li toca de viure. En aquest context, els sentits prenen un paper important -la vista i el tacte, especialment- perquè són els instruments que li permeten de fixar els límits de la seua realitat. Els poemes de Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), carregats d'imatgeria, sintetitzen magistralment el nou món del poeta i l'actitud amb què s'hi enfronta, una actitud que no cau mai en la desesperança, sinó que malda sempre per aferrar-se a la vida: amb les limitacions que calga, però viure. A Quadern de vacances (1976) Martí i Pol revela ja l'inici de la superació de l'estat anterior, i els llibres següents posen de manifest un cant a la vida cada cop més esclatant, que arriba al cim amb volums com Estimada Marta (1978) i L'àmbit de tots els àmbits (1981). Ara el poeta aposta clarament pel futur, amb optimisme, amb unes enormes ganes de viure i amb una renovada fe en l'home. Reprèn la poesia amorosa, amb un matís fins i tot eròtic. I convida el lector a una reflexió cívica sobre la necessitat d'aportar cadascú el que puga en la construcció del país comú. Són tres vies -la fe en el futur, l'erotisme i la reflexió cívica- que defineixen un nou moment, cabdal, en l'obra del poeta i donen alguns dels seus textos més madurs
És en aquest procés de nova obertura quan Martí i Pol inicia un aprofundiment en la seua reflexió sobre la poesia i la seua activitat com a poeta, reflexió que es va accentuant al llarg dels anys vuitanta i noranta. La poesia és entesa com un procés de coneixement interior per part del poeta, d'autoanàlisi, per tant lligada a l'experiència personal, tot i que aquesta experiència pot tenir molts matisos. Martí i Pol entén que la poesia tendeix a expressar el que és essencial de la vida personal i la col•lectiva, i a expressar-ho amb senzillesa. D'altra banda, el material amb què treballa el poeta, la paraula, és objecte d'atenció preferent: no pot ser utilitzada de manera gratuïta, sinó que se li ha d'exigir densitat, justesa i capacitat de suggestió.
De la serenitat al desconcert
En plena maduresa vital, la poesia de Martí i Pol traspua una innegable sensació de serenitat, present ja en textos com els del Primer llibre de Bloomsbury (1982) i confirmada a Els bells camins (1987). Ni tan sols el dolor produït per la mort de la primera muller, que genera el Llibre d'absències (1985), no trenca aquesta actitud del poeta. Es tracta d'una serenor feta de saviesa de viure, d'experiència, d'observació del món que envolta el poeta, des d'una certa posició "tardoral", i sobretot de voluntat de coneixement, aplicada en especial al propi jo del poeta. Aquest procés d'experiència, d'observació i de coneixement, associat a una progressiva manifestació del valor absolut de l'amor, és el que permet al poeta de seguir creixent, de seguir madurant, d'autoafirmar-se cada vegada amb més plenitud. Amb tot, en els llibres que publica ja en els anys noranta -el primer dels quals, però, conté textos escrits a partir del 1986- la poesia de Martí i Pol presenta un nou tombant, definit pel desconcert, el desencís, la inseguretat. Es tracta de sensacions personals, íntimes fins i tot, accentuades pel pes dels anys -el poeta reconeix que es fa vell-, i hom diria que per la descoberta d'unes noves manifestacions de la pròpia personalitat, desconegudes, o almenys ocultes fins ara, que se li imposen i destorben la relativa placidesa amb què s'havia acostumat a fer front a si mateix. Aquestes sensacions desconcertants provoquen ara, també, molts silencis, llargs períodes d'agrafia, rars en el conjunt de la producció de Martí i Pol. Ara bé, aquesta sensació de desconcert no és només personal: tant a Un hivern plàcid (1994) com al Llibre de les solituds (1997) es deriva també de la reflexió sobre la vida col•lectiva del país, sobre els esdeveniments d'ordre social i polític coetanis. I aquí el desencís de Martí i Pol esdevé crític, de nou, lluny d'abandonar-se a la resignació o a la passivitat. Al darrer volum, Llibre de les solituds, el poeta recupera la ironia, ja present en alguns llibres d'anys enrere, com a recurs per a salvar-se tant del desconcert com de la resignació, amb la qual cosa introdueix un element que permet de pensar en la superació d'aquesta darrera etapa.
RESUM:
El ressò social que ha tingut la poesia de Miquel Martí i Pol té molt a vore amb alguns fets que han marcat la seua vida., entre els quals sobreïxen els següents: a) el seu lligam al poble nadiu, on ha viscut sempre; b) la seua condició obrera, com a escrivent a la fàbrica tèxtil La Blava, de Roda de Ter, on treballà des dels 14 anys fins als 43; c) les conseqüències de la malaltia que contragué pels volts del 1970, una esclerosi múltiple que des d'aleshores li va impedir de moure's i de parlar amb normalitat; d) el compromís del poeta amb la seua classe social i amb el país; e) la seua disposició, des de jove, a interrogar-se, a esforçar-se per conèixer-se a si mateix i el món que l'envolta. Va ser un poeta molt pròxim a les vivències de la gent. En aquest sentit, com els va passar a tantes altres persones del seu temps, la crisi dels valors religiosos del catolicisme intransigent amb què va se educat de jove que va patir el dugué a replantejar-se la vida i a obrir-se a la realitat social del seu entorn. Això es reflecteix molt bé en els poemes de La fàbrica, poemes que tradueixen el món immediat que l’envolta i que ell coneix tant bé (els treballadors de la fàbrica, les dones que fan la feina de casa, els jubilats...). A partir del 1970 l'esclerosi múltiple que patirà tota la vida comença a fer-se evident. Aleshores, l'objecte de la seua poesia s'interioritza i això fa que transcendisca la realitat de l'àmbit de la pròpia malaltia. Martí i Pol contrueix un món poètic original com a expressió de les sensacions més humanes: l'amor, el desig i la mort. I tot expressat amb un llenguatge senzill i directe perquè vol que l'entenga quanta me´s gent millor. El valor poètic dels seus versos s’aconsegueix amb una tria del lèxic i la recurrència de figures retòriques evocadores de sensacions i d’estats d’ànim que fan que el lector visca la vivència dels homes i dones que es mouen pels poemes. Per a finalitzar direm que una mostra del ressò social que ha tingut la seua poesia és que a partir del 1999 es produeix un espontani reconeixement popular que fa que una gran part dels ajuntaments catalans aproven de demanar en els seus Plens a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual en va ser membre, i a la Institució de les Lletres Catalanes, que fos presentada la candidatura de Miquel Martío i Pol a l'Acadèmia Sueca per al premi Nobel.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS I LA SEUA APORTACIÓ AL GÈNERE POÈTIC
Home apassionat i civilment compromès, pou de cultura literària, cronista periodístic del seu món al mateix temps que poeta, Vicent Andrés Estellés ha llegat un discurs pastat amb paraula viva, eficaç per a la difusió popular de la poesia, i també un referent poètic personalíssim, ben perfilat i caracteritzat en el conjunt de la literatura catalana contemporània.
EL COMPROMÍS CÍVIC DEL POETA
Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, tot presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del seu poble. Del Llibre de meravelles:
Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
El poeta apareix així com "un entre tants", com "la veu d'un poble" en marxa, alhora que com a individu concret que viu en la seua circumstància personal el drama col·lectiu de la postguerra i d'un país condemnat a la travessia del desert. En la variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, un dels valors més incontestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil. Davant l'espectacle de la postguerra, de la misèria i les repressions de tota mena, Estellés palesa el seu tarannà de cronista apassionat, escassament estilitzador, i fa un inventari dels personatges i els esdeveniments que constitueixen aquell món. L’escriptura com a consigna de resistència i de transformació.
Vicent Andrés Estellés, com el Carles Riba de les Elegies de Bierville, escriu, també, des d’un exili interior, nacional i de classe. El poeta de Burjassot, però, és menys selectiu que Riba i deixa passar en els seus versos detalls descriptius, els personatges típics d’un quadre d’època i molts esdeveniments quotidians. Els seus poemes esdevenen, així, crònica social. I el periodista de professió hi trau el cap. Davant l'espectacle de la postguerra, de la misèria i les repressions de tota mena, Estellés palesa el seu tarannà de cronista apassionat, escassament estilitzador, i fa un inventari dels personatges i els esdeveniments que constitueixen aquell món. El resultat és d'una profunda coherència i genera una crònica amarga i esperançada alhora, el crit que enlaira una idea de dignitat mai no desistida. Sovint la sap transmetre, a més, amb uns dots de confidencialitat conversacional ben notòria. Amb eficàcia comunicativa fora de tot dubte.
LA REALITAT QUOTIDIANA ELEVADA A CATEGORIA LITERÀRIA
L'obra lírica de Vicent Andrés Estellés arranca dels mots senzills i de les situacions quotidianes. Sempre buscant d'aquestes realitats de cada dia com la compra d'un llibre de poemes, el bes d'Isabel, o una visita al mar, en l’evocació de qualsevol moment de la vida diària. Totes realitats senzilles i amables que intenta descobrir el Jo poètic: ("avui vull dir coses amables [...] / He perdut el costum, no sé on les he deixades, / és possible al café, és possible a un banc" / Tot ho recorde mentre vas estenent la roba), tanmateix, no sempre pot trobar el costat amable, i aleshores mostra l'altre costat de la realitat: la lletgesa.
Escolteu la versió d'Ovidi Monllor del poema XXII (Hotel París), que ell va titular "Una escala qualsevol"
XXII
Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill,
i xiques, al cinema, amb les cames obertes
i una mà entre les cuixes, i el rosari en família,
i hi ha el peó que es mata caent des d'un andami
i l'home que fa el pa i hi ha qui porta un metre
per saber el tamany escaient del taüt
i com hi ha els tramviaires que treballen la nit
de cap d'any i els forats de les piques i hi ha
l'ascensor amb un llum brut groguenc esperant
mentrestant la portera s'emborratxa de vi
i pixa per l'escala i la filla té por
i el marit està fent-ho amb la dona del metge
i els tramvies terribles amb l'enrenou dels ferros
i el metge que es dedica a trencar les anous
mentrestant la portera va pixant per l'escala
i trucant a les portes amb un colp de mamella
i el fill de la de l'arpa que s'ha mort fa tres dies
plora i plora i encén un ciri i posa el ciri
i l'ampolla de vi i contempla la Loren
i llavors la suïssa crida pel passadís
i el cosí la segueix brandant el canelobre
i la xica que es gita més aviat que mai
i un fred com una mà li puja per les cuixes
i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit
i els veïns que s'han mort els dos intoxicats
l'altre dia i la mare i la filla no tenen
ganes de menjar res i ploren com les rates
i el cosí i la suïssa que dormen brutalment
i el canelobre encès i el cobertor encès
les cortines enceses i tot el pis encès
els nobles cavallers enterrats en els claustres
mentrestant la portera pixa pels escalons
i el marit no pot més i la dona del metge
se'n va i agafa el metge i li diu fill de puta
i se'l fica entre cames i tot es pega foc
i la nena que plora sola a la porteria
i les inscripcions obscenes del comuns
i el crani rebotant per tots els escalons.
Amb un fons subversiu
Ja no hi ha més que això:
Mort.
Est, Oest, Sud
i Nord.
Mort. Mort només.
Llocs
de
morts.
Uns llarguíssims
rebosts
plens de
morts.
Morts per totes les bandes,
camuflats darrere unes flors.
Un dia,
però,
sorgiran dels seus
llocs,
cauran damunt de les ciutats -un
avalot
de
morts-
i ja només hi haurà això:
morts.
Ells manaran, tindran les seues
Corts,
diran:
"Açò
és dolent i això és
bo"
i donaran faltes i bones.
Però ara esperen als seus llocs.
Esperen l'ordre de llançar-se.
Ha de venir un ordre nou.
L'instauraran els
morts,
de la nit al matí,
un dia
qualsevol.
Tot canviarà de dalt a baix:
els vius estarem sotmesos als morts.
Cal,
doncs,
fer-se amics entre els morts.
Un cas ben particular és el de les Horacianes (1974), on el poeta retrata la vida valenciana dels anys seixanta, transvestint-se d'Horaci, barrejant la València amb la Roma imperial i disfressant els seus enemics contemporanis de personatges de l'època. De fet, el filtre d'aquesta llatinitat li permet operar amb un cert distanciament que legitima com a poesia lírica el que és una crònica gairebé periodística amb caires satírics. Junt al cant primari als productes de la terra, a la felicitat de les coses menudes i quotidianes es revesteix d'un prestigi clàssic. D'aquesta manera, poetitzar l'experiència de contemplar i menjar amb delectança un pebrot torrat és un autèntic repte per al poeta líric, que, més enllà del to de gastronomia a la manera de Josep Pla, aconsegueix presentar amb intensitat poètica aquesta minúscula mostra dels plaers més elementals de la vida que ens permeten una autèntica comunió amb el món.
I
res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat,
tallat en tires.
cante, llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb la aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.
D'altra banda la influència de Pablo Neruda, ara en el seu vessant més èpic, és visible en el magne Mural del País Valencià, que constitueix un conjunt de poemaris dedicats a exalçar la geografia i la història dels pobles valencians. Aquesta obra, amb un poderós alè èpic semblant al del Canto general de Neruda, que representa la gran epopeia de les terres americanes.
M'aclame a tu
M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimavai
cante el jorn del matí il·limitat.
El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!
Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.
Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!
Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.
EL TRACTAMENT DEL TEMA DE L'AMOR
Al costat de la bellesa de la mort, hi ha, així mateix, una atracció obsessiva per l'amor, que esdevé el moll de l'espinada de tota la seua lírica, en una gamma diversa de sensacions que van des del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig o fins als sentiments més estrictament espiritualitzats.
Potser un dels trets més cridaners pel que fa a la projecció pública de la poesia estellesiana és la manera crua i immediata amb què va tractar en ocasions l'experiència del sexe -una manera insòlita en la poesia catalana anterior i poc freqüent en la posterior. Fins i tot un poema tan líricament arravatat com és "Els amants", recitat amb força per Ovidi Montllor al llarg d'anys i geografies, no deixava de presentar-se amb una punta de repte a la retòrica amorosa tradicional, com es palesa en l'al·lusió a la poesia noucentista: "I que ens perdone el cast senyor López Picó." Així mateix, Estellés associa automàticament amb l'erotisme i amb el cos femení, d'una forma estilitzada, molts fenòmens de la naturalesa, com ara quan veu en les lleugeres ones marines "una mar a mamelletes ràpides".
En general, el cos de la dona és font de metàfores com aquesta, i alhora focus d'atracció de procediments intensificadors, entre els quals el de la doble adjectivació no és el menys utilitzat: per exemple, les "assaonades rodonors benignes" d'una imatge corporal femenina que se'ns presenta desitjada, "invicta" i "autàrquica".
Però en el tractament estellesià de la matèria amorosa caldria destacar principalment els encerts expressius plens d'intensitat, tant quan parla d'amors furtius -que sovint intuïm vivament pintats per la seua imaginació- com quan evoca un amor conjugal llargament viscut i fidel com la mort mateixa, un amor "per a tota la mort". Així, referències com ara "el grapat de safrà negre del sexe", o "amor, entre les teues dentetes sóc raïm", o "per tu menge llimones, mire el dia total", conjuminen una sensualitat punyent amb la tensió lírica més estricta. Les imatges ens sobten, en ocasions, amb una elementalitat d'eficàcia colpidora: "La vida ens era una sorpresa, / una granota viva a la butxaca."
Els amants
" No hi havia a València dos amants com nosaltres. /Feroçment ens amàvem del matí a la nit. /Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. /Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses. /De sobte encara em pren aquell vent o l'amor /i rodolem per terra entre abraços i besos. /No comprenem l'amor com un costum amable, /com un costum pacífic de compliment i teles /(i que ens perdone el cast senyor López-Picó). /Es desperta, de sobte, com un vell huracà, /i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. /Jo desitjava, a voltes, un amor educat /i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, /ara un muscle i després el peçó d'una orella. /El nostre amor es un amor brusc i salvatge/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. /Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. /Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. /Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer./ Després, tombats en terra de qualsevol manera, /comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, /que no estem en l'edat, i tot això i allò. /No hi havia a València dos amants com nosaltres, /car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.
ELS PROCEDIMENTS RETÒRICS
Així doncs, al costat de l'expressió directa de la sexualitat o de l'ús sobtador de mots propis del registre col·loquial, la poesia d'Estellés palesa també una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible en la seua adjectivació, en les imatges metafòriques o en el filtre culturalista que constitueixen, per exemple, les referències de les Horacianes al món clàssic llatí. Podríem afegir-hi altres recursos, com és l'ús expressiu dels topònims, que per a Estellés constitueixen mots d'arrel tel·lúrica, carregats de simbolisme, tant si es tracta de noms de carrers de València o de partides rurals locals com si es converteixen en emblema dels orígens lingüístics –com en el poemari Les homilies d'Organyà (1981), on es ret homenatge a la llengua catalana.
Amb això enllaça amb un altre tret de l’estil d’Estellés: el to narratiu de la seua poesia. De fet, sobre Vicent Andrés Estellés, autors com Joan Fuster han dit que fa una poesia que podria haver estat una novel·la.
Un altre tret important que caracteritza la creació estellesiana és la teatralització que comporta l’aparició freqüent del destinatari. Relacionat amb el caràcter col·loquial, Estellés raona incansablement amb sí mateix o amb algun suposat interlocutor. Narra, descriu, rememora.
Un dels procediments més destacables és el de la paròdia, que s'exerceix, per exemple, sobre la tradició clàssica de les èglogues o sobre els tòpics fomentats per la Renaixença i pel seu patriarca valencià, Teodor Llorente. D'aquesta manera, les èglogues de Garcilaso de la Vega esdevenen diàleg entre personatges de l'actualitat en un ambient d'oficina, on una nimfa dels nostres dies pot escridassar el seu amant: "Nemorós, Nemorós, no m'esgarres les bragues, que m'han costat vint duros."
Així mateix, els tòpics procedents del paisatgisme de Llorente en poemes com ara "El barranc dels Algadins" -la dolça flaire del camp, les llauradores idealitzades, etc.-, poden ser substituïts, en l'estellesià "Vora el barranc del Carraixet", pel record revoltat dels afusellaments de la postguerra a la rodalia de la capital valenciana, alhora que la mollesa fònica del mot "Algadins" es transforma en l'aspror multivibrant del topònim real "Carraixet".
Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire,
que per a omplir d'aroma l'aire
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.
Vora el barranc dels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, milers de teuladins
fan un soroll que el cor encisa.
Qui oir pogués sa xiscladissa
vora el barranc dels Algadins!
Vora el barranc del Carraixet
hi ha un taronger d'amargues branques:
penja una collita de màrtirs
d'una mort amarada i pobra.
Vora el barranc del Carraixet
enterraments de caritat,
la funesta llum foradada
i les rebentades pupil·les.
[...]
Vora el barranc del Carraixet.
els morts de fredes matinades,
els morts de les nits
tenebroses, els assassinats de
la terra. La llum puja com la
bandera, puja la bandera del
sol, puja com un puny, com una
sang, vora el barranc del Carraixet.
Després de treballar les característiques del règim franquista i de contextualitzar el va comportar aquest sistema polític per a la literatura, us facilitem un proposta de redacció dels principals corrents poètics d'aquest període. Llegiu el text amb atenció i compareu-lo am el que vosaltres heu escrit. La finalitat no és altra que ajudar-vos a redactar el text definitiu.
LA POESIA DE POSTGUERRA
Per les seues característiques, la poesia és el genere literari que es pot conrear amb més facilitat en una situació de prohibició i de clandestinitat. En canvi, la novel·la o el teatre necessiten unes condicions que la situació de la postguerra complicava molt més. La poesia que es publica en aquest període no respon a estils diversos. Per a simplificar, hi podem observar tres tendències:
Dècada dels anys 40 i 50. a) La poesia de tradició simbolista. És una poesia continuadora d’un estil anterior a la guerra civil que té a Carles Riba com el màxim exponent i punt de referència. Carles Riba encarnava els valors del rigor moral, d’exigència literària i de fe en la cultura, valors que havien de ser els fonaments per a redreçar la situació política en què s’hi vivia. El gran mestre va donar orientació a un conjunt de poetes més joves, que perllonguen la poesia de tradició simbolista i el gust noucentista per l’expressió culta i el rigor en l’ús de la llengua. Així destaquen a les Balears, Bartomeu Rosselló-Pòrcel; a Catalunya, a més de Riba, Rosa Leveroni, Màrius Torres i Joan Vinyoli; i a València, a l’entorn de l’editorial Torre, Xavier Casp i Joan Valls.
b) La poesia de tradició avantguardista. Paral·lelament a la línia encarnada per Carles Riba n’hi ha una altra d’aplegada entorn de Josep V. Foix i Joan Brossa que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes. Un tret característic és la provocació, com ara la incorporació de temes insòlits o el bandejament de temes clàssics dels poetes de tradició simbolista.
Dècada dels anys 60 a) La poesia de tradició realista. Als anys seixanta es va donar un gran debat que enfrontà l’estètica de tradició simbolista amb una altra que concebia la literatura com un model de compromís polític, al servei de la lluita contra la dictadura. És l’anomenat realisme històric o social, que es basava en els plantejaments marxistes d’intel·lectuals i escriptors que reivindicaven la participació de la literatura en l’alliberament individual i social de l’ésser humà. L’antologia Poesia catalana del segle XX (1963), de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, va ser el referent programàtic del nou corrent literari. Dos llibres de poemes publicats el 1960, La pell de brau, de Salvador Espriu i Vacances pagades, de Pere Quart es van llegir en clau realista. A València, a més de Xavier Casp i Joan Valls, podem adscriure a aquest corrent poètic Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés.
b) La Nova Cançó. En aquest context s’explica l’interés despertat per la Nova Cançó, moviment que fou utilitzat tant per escriptors com per polítics per a arribar a un públic més ampli. Entre molts altres, citarem els noms del cantants valencians Raimon o Ovidi Montllor; dels catalans Lluís Llach i Quico Pi de la Serra; o de la balear Maria del Mar Bonet.
AL VENT (RAIMON)
Dècada dels anys 70 a) Moren els grans mestres i apareixen de noves generacions de poetes. La societat ha viscut grans canvis: els últims moments de la dictadura, la mort de Franco (1975), els anys de la transició, la configuració de l’estat de les autonomies, la democràcia, l’aprovació de les lleis de normalització lingüística i la introducció, en el nostre àmbit, del català-valencià en l’ensenyament. En el món literari es van produir uns fets que van marcar un canvi de rumb en la poesia. D’una banda es van començar a publicar les obres completes de Joan Brossa, que va eixir així de la seua situació marginal, i es va redescobrir la poesia de J. V. Foix. Aquests dos autors es van convertir en els mestres reconeguts de les promocions més joves.
b) La generació literària dels 70. Aquesta generació compartia la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, sense una altra finalitat que la de fer literatura i reivindicava unes opcions poètiques que portaven a explorar i explotar les possibilitats del llenguatge. A Catalunya, podem destacar Pere Gimferrer i Maria Mercè Marçal; al País Valencià, Josep Piera, Marc Granell i Manuel Rodríguez Castelló; quant a la poesia Balear, Josep Albertí.
Entre 1939 i 1975, el franquisme va passar per diversos períodes: el primer (1939-1951), el de la postguerra, es caracteritza per l'autarquia econòmica i l'aïllament internacional; el segon (1951-1959) és conegut com el de l'obertura i la transició, tant a nivell polític com a nivell econòmic (certa liberalització); el tercer (1959-1973) correspon a l'etapa de modernització i desenvolupament econòmic, i coincideix amb una fase d'important creixement econòmic; finalment, el quart (1973-1975) són els anys de la fi del franquisme, coincidint amb una fase de crisi econòmica i política.
Context històric: La postguerra
LA LITERATURA DE POSTGUERRA
Amb la instauració de la dictadura franquista desaparegué, d’una banda, la democràcia (prohibició dels partits polítics i la voluntat d'exterminar les persones que pensaven de manera diferent a l'ideari oficial del règim); i de l'altra, les reivindacions diferencials ja consolidades de bascos i catalans (abolició dels estatus d’autonomia, i a Catalunya, de la Generalitat), i també les reivindicacions que estaven en procés (de valencians, balears, gallecs o andalusos). Aquests fets van fer que les llengües diferents del castellà desaparegueren dels usos formals. En el nostre àmbit lingüístic, l’ús de la llengua es va convertir en un símbol d’oposició al règim dictatorial i en una reivindicació de la llibertat perduda. La literatura de postguerra es va veure afectada, doncs, per la suspensió dels drets civils, l'autoritarisme, la censura i la prohibició de la llengua. Així, des d'ací, en el món literari, aparegué una incipient resistència cultural que fundava revistes, editava antologies poètiques i representava obres teatrals en cases particulars. Des de fora, els exiliats a Europa o Amèrica van reflectir la seua vivència en unes obres en què dominava el sentiment de d'enyorança de la terra perduda i també el de derrota. Davant del que va significar la Dictadura, el poeta Martí i Pol diu:
Per a tots nosaltres
Si nosaltres callem, qui parlarà?
És cert que val ben poc la nostra veu.
Som gent de poca empenta, massa frívols i tot perquè ens escoltin.
Tanmateix allò que resta de més pur en nosaltres val tant
-ho sabem bé- com el neguit de qualsevol hereu d'aquest insigne llinatge de vençuts.
Cal que insistim, com qui pidola,
si voleu,davant de cent portes barrades.
L'EXILI
Pere Calders, trenta anys més tard, no dubtava de la inexorabilitat imposada que significà aquell exili: "Fou un acte col·lectiu i no volgut". La rotunditat bel·ligerant d'aquestes afirmacions respon al pensament, més o menys difús, de tota una col·lectivitat vençuda, o potser només dels grups dirigents. Però, més enllà de les hipèrboles i de les declaracions absolutes que hi puga haver en el fet de no dubtar que el bo i millor de tot un poble emprenia un èxode terrible, és incontestable, com ha observat Joan Fuster, que "la llista dels qui emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències". És prou gràfic, doncs, Francesc Vallverdú quan parla de la "sagnia" que significà l'exili.
Elegies de Bierville, de Carles Riba
"Al final del gener del 1939, quan ja era imminent l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, Carles Riba i la seua família van emprendre el camí de l'exili. Després d'estar-se a Avinyó i a París, els va ser oferit "un antic molí agençat com un convent, dins el parc del castell de Bierville", i hi van passar quatre mesos, entre el març i el juliol del 1939; d'allí van traslladar-se a L'Isle-Adam, on es van quedar poc menys d'un any (juliol del 1939-juny del 1940). Després d'estar-se vuit mesos a Bordeus, al febrer del 1941 van arribar a Montpeller, on van residir fins a la seua tornada a Catalunya, per l'abril del 1943. Riba, doncs, va viure més de quatre anys d'exili a França, en condicions extremament precàries, fugint d'una guerra civil primer i d'una guerra mundial després, i aquesta experiència és a la base de les Elegies de Bierville, tal com ho afirmava ell mateix en el prefaci a la segona edició (1949): "A l'emigració, en efecte, i dins el sentiment de l'exili, prengueren forma aquestes elegies."
Elegia II
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.
[El cap de Súnion es troba al sud de l’Àtica, a 68 quilòmetres al sud-est d’Atenes. En l`antiguitat aquest lloc s’usava per a controlar els vaixells que s’aproximaven a Atenes. Segons la llegenda era el lloc en què el rei Egeu, pare de l’heroi Teseu, s’hauria llançat al mar. Teseu li havia dit al seu pare que si tornava victoriós de Creta en la seua lluita amb el Minotaure, hissaria les veles blanques; pel contrari, en cas de derrota, i si moria, el velam seria de color negre. Teseu, esgotat, es va adormir i el seu vaixell va continuar amb les veles negres, que foren les que va veure el seu pare. Aquest, desesperat, es va llançar a la mar des de dalt del penya-segat. És un lloc famós per la bellesa de les postes de sol i per admirar les ruïnes de dos temples, que des de dalt dominen la mar: un dedicat a Posidó (déu del mar), i l’altre a Atena (deessa de les arts i de la guerra) En el segon d’aquests poemes de to elegíac, el poeta evoca Súnion, amb qui se sent identificat pel seu estat ruïnós i pels valors que representa (la democràcia i una cultura clàssica perdurable). Riba hi descobreix també, en el temple, la imatge protectora i enlluernadora del far que guia el mariner que ha perdut el seu rumb, que atrau el qui se sent embriagat per l’antiga saviesa d’aquest poble i condueix l’exiliat desitjós de retornar a la seva pàtria. ]
Pere Quart – Joan Oliver ens conta el seu viatge de fugida cap a França al poema següent:
CORRANDES D'EXILI
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra. "Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Els inicis de la resistència cultural
Encara que tenia un caràcter testimonial, en la segona meitat de la dècada dels anys 40 comença a articular-se una primera resistència cultural des de les revistes clandestines, reunions ocultes i edicions prohibides. Mencionarem la revista Poesia (1944-1945), Ariel (1946-1948), Dau al Set, i a València, Esclat (1948). A Mallorca, Francesc de Borja Moll va impulsar des del 1954 la biblioteca Raixa.
La represa legal i pública
Com a conseqüència de la derrota del nazisme i del feixisme italià, es va instaurar un nou ordre polític internacional i la dictadura franquista va haver de moderar la repressió política i cultural. Així, encara que de forma molt restringida va aparéixer una activitat editorial en català.
A causa dels moviments de protesta interiors, i de la signatura d’acords amb els EUA (1953), es va fer possible una certa liberalització i això va comportar que veieren la llum un cert nombre de publicacions. Durant els anys 50 van sorgir col·leccions noves i autors nous (Manuel de Pedrolo, Josep Maria Espinàs, Joan Fuster, als quals se sumaren escriptors de l’exili com Pere Calders o Joan Sales.
A València, malgrat les circumstàncies adverses, va aparéixer l’editorial Torre (1944), dirigida per Xavier Casp i Miquel Adlert. Aquesta plataforma va donar la possibilitat que autors de la generació anterior, nascuts entre el 1910 i el 1920, com el mateix Xavier Casp, Joan Valls i Enric Valor es reincorporaren a la literatura i també va permetre que altres més joves es donaren a conéixer, com ara Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Maria Beneyto. El 1949 la societat Lo Rat-Penat va incorporar Carles Salvador. , que potencià la secció de literatura i filologia amb els cursos de valencià que comencen el 1950. L’any 1950 Manuel Sanchís Guarner publica en l’editorial Torre la seua Gramàtica valenciana. Mes tard, Francesc Ferrer Pastor posa en circulació els primers diccionaris valencians moderns
La represa dels anys seixanta i setanta
En el panorama literari i cultural es va produir el relleu generacional i es va passar de la resistència a actituds més enfrontades amb la dictadura. A partir de 1960 dominen el panorama literari autors que, quan eren molt joves, abans de la guerra, ja havien començat a publicar. Són els casos de Salvador Espriu, Pere Calders i Mercé Rodoreda. I també en comencen a destacar uns altres que eren adolescents en el moment de produir-se el conflicte bèl·lic, com Joan Fuster, Josep Maria Espinàs o Joan Perucho.
A finals de la dècada dels 60 i començaments dels 70, els escriptors crescuts després de la guerra comencen a publicar i causen un gran impacte en el món literari (Baltasar Porcel i Terenci Moix). La dictadura va evolucionar envers posicions més permissives, a causa de l’obertura internacional, cosa que va possibilitar que els autors tingueren accés a un públic més ampli i un funcionament menys restringit de la cultura, a pesar de la continuïtat de la censura. Aquestes condicions més favorables van possibilitar l’aparició d’editorials com Edicions 62 i Proa; revistes com Serra d’Or; iniciatives de gran abast com la Gran Enciclopèdia Catalana (1965).
A València, la publicació l’any 1962 de Nosaltres els valencians de Joan Fuster va encetar una nova forma d’entendre la realitat valenciana i d’iniciar la normalització. L’objectiu de crear una infraestructura cultural va ser assumit d’una manera conscient per un nombrós grup d’intel·lectuals i de promotors. Van aparéixer llibreries i editorials especialitzades en el llibre en català com 3i4. Aquesta editorial a partir de la dècada dels anys 70 va convocar el Premis Octubre, que representaran un intent d’integrar des de València els autors valencians, balears i catalans. A finals de la dècade dels 60 i principis dels 70 l’arribada de joves a la Universitat de València provinents dels pobles que encara no havíem abandonat el valencià, fa que aquesta institució es convertisca un focus de renovació cultural i de normalització lingüística.
