1.1.2 La Renaixença i el trencament del Noucentisme
Gràcies a minories molt reduïdes, el coneixement del passat no acabà de desaparéixer i, això, va permetre que a mitjan segle xix començara el moviment social conegut com a Renaixença, comú a les Illes Balears, València i Catalunya. La primera finalitat de la Renaixença era recuperar el coneixement del passat i, alhora, dignificar la percepció de la llengua pròpia, cosa que comportava recobrar el model culte tradicional i fer que hi haguera continuïtat entre el passat i el present. Cap a 1900, el moviment havia triomfat en Catalunya i havia aconseguit que, en la societat valenciana, el valencià no fóra una llengua del tot menyspreada. Però el moviment culte valencià va influir poc (com a mínim en el vessant ortogràfic) en el model lingüístic de les publicacions populars (com ara les revistes i les obres de teatre, que tenien molta incidència social).
La proposta lingüística elaborada per la Renaixença responia a criteris explícits, exposats en Bofarull i Blanch (1867: 67) i acceptats explícitament en altres llocs (com ara en la gramàtica valenciana de Nebot 1894: 121; vegeu l’anàlisi de Saragossà 2007: §3.2.3). En síntesi, l’actitud de la Renaixença responia a dos criteris: tindre molt en compte la llengua viva i recuperar la dignitat del model culte tradicional. La conjunció d’eixos dos criteris generals va desembocar en la possibilitat d’elaborar un model lingüístic en què els balears, els valencians i els catalans substituírem la disgregació del segle xviii per la confluència. De fet, a mesura que passa la segona mitat del segle XIX hi han passes significatives cap a la convergència, tant entre els autors valencians (com ara Teodor Llorente o Constantí Llombart) com entre els millors autors catalans (com ara Jacint Verdaguer).
En el primer terç del segle XX, els escriptors valencians acaben de recuperar l’ortografia històrica (acord de Castelló, 1932) i tendixen a aplicar a la narrativa i a l’assaig els dos criteris lingüístics fonamentals que Teodor Llorente havia tingut en compte en la confecció d’un llenguatge poètic. En canvi, l’evolució de Catalunya va ser diferent en eixe període, especialment durant el Noucentisme. La puixança i el triomf del catalanisme i el fet que els balears i els valencians no anàvem al mateix ritme que ells va afavorir un procés comprensible: moltes característiques del català col·loquial de l’àrea de Barcelona passaren a formar part de la llengua culta. En eixa evolució, hi havia un factor molt disgregador: la flexió verbal de la Catalunya oriental (jo neixo, que jo neixi), que és prou diferent de la clàssica (jo nasc, que jo nasca). La decisió d’elaborar un català culte que tinguera com a pal de paller el català viu de la Catalunya oriental fragmentava la llengua culta i obligava a formar tres models cultes diferents, u per als balears, u per als valencians i u per als catalans. Eixa decisió anava unida a un agreujant: el fet que els autors noucentistes més influents tenien una concepció del català culte prou diferent de la que havien practicat els millors autors de la Renaixença i els seus hereus. Més avant, desplegarem eixe tema (§1.1.6–§1.6.8).
Taula de Filologia Valenciana, El valencià culte contemporani. Antecedents, formació, assoliments, propostes de millora i aplicacions socials. Document amb les bases i els objectius per a coordinar els lingüistes, els historiadors de la literatura, els docents i, en general, els professionals de la llengua agrupats en Taula de Filologia Valenciana. València 2009.
Respon les qüestions:
1. Descriu el tema del text.
2. Resum
3. Redacta un text de 200 paraules en què expliques, i també reflexiones, sobre com s'ha produït el procés de normativització i codificació de la llengua catalana.
