UN TRAMVIA ANOMENAT TEXT

2n BATXILLEAT - LITERATURA - ENUNCIATS 8-10- SALVADOR ESPRIU / MIQUEL MARTÍ I POL

2012-02-10T03:49:00.000-08:00

Estudiem Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol a partir dels seus poemes: "Inici del càntic en el temple" i "Ara mateix" i de les activitats de comprensió-anàlisi que heu de realitzar. Al final del document, hi adjuntem una selecció de poemes que podeu escoltar recitats i cantats a la web musica de poetes.

SALVADOR ESPRIU: "Inici del càntic en el temple"

Enunciat 8.- Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu

MIQUEL MARTÍ I POL: "Ara mateix"

Enunciat 1o. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho.

2n BATXILLERAT - Enunciats 8-10 de literatura -SALVADOR ESPRIU I MIQUEL MARTÍ I POL- 2n trimestre

2011-12-22T11:10:00.000-08:00

Qui vulga anar preparant els temes de poesia, pot consultar la presentació de diapositives que la professora Oreto Domènech enllaça en el seu bloc "Lliures volen!"

Salvador Espriu

Enunciat 8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu.

Miquel Martí i Pol

Enunciat 10. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho.

2n BATXILLERAT -Solucions examen de comprensió del text 1r trimestre

2011-12-10T06:42:00.001-08:00

Ací teniu la proposta de solucions de l'examen de comprensió textual, que realitzàrem divendres 9 de desembre de 2011.

2n BATXILLERAT -Examen de comprensió del text -1r trimestre

2011-12-07T09:56:00.000-08:00

Anem preparant l'examen de comprensió del text i d'expressió escrita. Ací deixe anotades algunes orientacions que poden ser-vos útils.

COMPRENSIÓ TEXTUAL
1. Descriu el tema [0’50 punts]
2. Comenta les parts en què s’agrupa la informació del text i digues quin aspecte del tema conté cada part? [1 punt]
3. Comenta, de forma raonada, l’esquema textual que organitza la informació en el primer paràgraf [1 punt]
4. Resumix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies [1 punt]
5. Analitza les característiques lingüístiques pròpies del text. Justifica-ho amb exemples [1’50 punts].
6. Analitza els recursos explicatius aclaridors de la informació que apareixen en el text [1’50 punt]
7. Analitza i comenta en relació amb el tema del text la funció que hi realitzen els connectors [1’50 punts]

EXPRESSIÓ ESCRITA

Proposta: Escriu un text explicatiu sobre el tema que es plantege en l’examen [2 punts] En la correcció del text es valoraran els aspectes següents:

a. Que el text tinga una estructura que distribuïsca la informació de forma clara:

b. Que es faça ús d’un (o més d’un) esquema textual propi dels textos expositius.
c. Que el text tinga les característiques lingüístiques pròpies dels textos explicatius.
d. Que al text apareguen recursos aclaridors de la informació.
e. Que el text estiga organitzat amb el connectors que siguen necessaris.

LLIBRES DE LECTURA VOLUNTARIS 2n BATXILLERAT- VACANCES DE NADAL

2011-12-07T01:46:00.000-08:00

Llibres optatius 2n Batxillerat per a Nadal

A continuació teniu la llista dels llibres optatius de lectura:

Mirall trencat. Mercè Rodoreda, Editorial Club Jove Editor
Cròniques de la veritat oculta. Pere Calders, Edicions 62
La idea de l’emigrant. Enric Valor. Editorial Tàndem
Mort de dama. Llorenç Villalonga, Edicions 62
Uf, va dir ell. Quim Monzó. Editorial Quaderns Crema
El perquè de tot plegat, Quim Monzó. Editorial Quaderns Crema

2n BATXILLERAT - LECTURA

2011-11-11T04:13:00.001-08:00

Enric Valor, L'ambició d'Aleix, Editorial Tàndem.

Preguntes:

Explica en quina situació personal es troba el protagonista quan s’inicia la història? [has de referir-te al lloc on es troba; de què està recuperant-se?; les persones amb què s’hi relaciona; les seues impressions sobre el paisatge…].
Digues quins són els records que té Aleix de la seua infantesa [Poble del pare i lloc de procedència de la mare; ofici patern; opinió d’Aleix sobre l’ofici de són Pare; les anades a Alacant; la mort del pare; les obsessions de la mare; els estudis que inicia Aleix...]
Descriu la relació que hi mantenen Pauleta i don Macià.
Escriu sobre tot el que conta Mingarro a Aleix relatiu a la biografia de don Macià [la història d’Antoni Banyuls; el pecat més gran que se li atribuïx; el fet concret que relaciona definitivament don Macià amb el pare d’Aleix...].
En la narració hi ha un lloc que és conegut com “l’hortet de l’aparició”. Per què?
Resumix la història de Pinet.
Quina concepció té Aleix de l’amor [Compara’l amb l’opinió que li mereix la relació entre Mingarro i Vicenteta].
Escriu sobre Lluïsa i la relació que té Aleix amb la ciutat de València [Qui és Lluïsa; com la coneix; a què es dedica Aleix a la ciutat de València; en quin moment Lluïsa visita Aleix i quina opinió li mereix el paisatge d'on és Aleix; evolució de la elació entre Lluïsa i Aleix?,...].
Quin pla dissenya Aleix? Com finalitza la narració?
Opinió personal.

2n BATXILLERAT - Enunciat 5 de literatura -QUIM MONZÓ

2011-11-05T13:30:00.000-07:00

Pitgeu l'enllaç que ens ha facilitat el bloc amic: Un poc de bloc. Es tracta del programa de TV3 El convidat que dediquen a Quim Monzó. És interessantíssim!!

No vos perdeu el discurs de Quim Monzó en la Fira del Llibre de Frankfurt. Simplement, genial.

2n BATXILLERAT - Enunciat 3 de literatura- MERCÈ RODOREDA

2011-10-23T10:32:00.001-07:00

Per a saber més sobre Mercé Rodoreda, visioneu el vídeo que vos enllacem. Cal prendre nota d'aquells aspectes que poden ajudar-vos a millorar l'enunciat 3 de literatura: "La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d'acord amb aquesta asseveració? Explica per què."

2n BATXILLERAT - PROGRAMACIÓ

2011-10-16T10:02:00.000-07:00

A partir de la correcció dels cinc primers textos, en què havíeu de reflexionar sobre el feminisme i la seua vigència en l'actualitat, es desprén la urgent necessitat d'incorporar un nou aspecte en el barem de correcció de textos: LA PLANIFICACIÓ (3 punts). Esta qüestió, en un principi, es valorarà solament a partir de la lectura del text lliurat per l'alumne o alumna. També, si es considera convenient, es podria demanar l'esquema, esborrany i les revisions que s'hagen pogut realitzar. Hi ha, però, tres qüestions bàsiques que el text ha de mostrar: 1) Si s'ha utilitzat algun procediment per a organitzar i sistematitzar les idees i el contingut (esquema, mapa conceptual...); 2) Si hi ha hagut riquesa d’idees en la planificació; 3) Si s'ha treballat un esborrany previ a la redacció.

2n BATXILLERAT - PROGRAMACIÓ

2011-10-13T11:39:00.000-07:00

Rectificació del barem de puntuació del text escrit. Disculpeu!

El barem està en període de proves. Segurament encara caldrà reajustar-lo més.

2n BATXILLERAT - Enunciat 2 de literatura -ENRIC VALOR

2011-10-04T04:04:00.000-07:00

El documental El valor de les paraules ens mostra la vida i l'obra d'Enric Valor a través de les seues paraules i de les entrevistes que va mantindre en vida. Enric Valor és un escriptor i lingüista polifacètic que ha contribuït d'una manera significativa en la recuperació de la llengua i la cultura valenciana.

Nou enllaç: Enric Valor (Biblioteca virtual Lluís Vives)

El valor de les paraules

Ací, un altre vídeo d'Enric Valor.

Més informació. Dos vídeos de TV3 dedicats a Enric Valor.

Primera part

Segona part

Per a saber-ne més, consulteu la pàgina següent: Enric Valor

2n BATXILLERAT - LITERATURA 1r TRIMESTRE

2011-09-28T01:33:00.000-07:00

Enunciat de literatura 1

Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època.

La pèrdua de la guerra comportà l'extinció absoluta de les institucions republicanes i l'eliminació sistemàtica de tots els organismes culturals. Abolida la democràcia ( declarats il·legals els partits polítics i anul·lats els sindicats, sense llibertat d'associació, de premsa, de pensament, d'expressió...) la misèria intel·lectual de la postguerra fou catastròfica.

Molts escriptors sofriren depuracions professionals, deportacions o penes de presó. El nombre dels que escolliren l'incert camí de l'exili fou també considerable. La dictadura del general Franco tallà de soca-rel l'activitat dels escriptors que havien començat abans de la Guerra Civil i, d'altra banda, els que començaren a escriure a partir de 1939 es trobaren amb un panorama desolador, sense referències.

La narrativa (i també el teatre) va ser el gènere que més va acusar la forta censura franquista. La novel·la és un gènere que necessita d’editorials que tinguen permís per a publicar i que, a més, disposen de capital per a fer-ho. Així, hem d’esperar fins a l’any 1946 perquè es donen els primers permisos per a publicar en català, bé que de forma molt restringida. El 1947 es van convocar per primera vegada els premis Joanot Martorell de novel·la, i el Víctor Català de narrativa curta, que es proposaven recuperar el gènere, el públic lector i crear-ne de nous. Però, fins als anys 50 no s’editaren col·leccions exclusives de novel·la i, fins el 1962, no es va permetre la publicació de traduccions.

Estos són els principals factors que expliquen el fet que els nostres escriptors foren figures aïllades, sense connexions entre els uns i els altres, i que no es puguen distingir grups literaris clarament definits i diferenciats. Amb tot els crítics literaris han observat unes línies o tendències literàries que ens permeten agrupar els principals narradors segons les influències literàries estrangeres que han rebut. Així, encara que hi ha escriptors que es poden incloure en més d’una tendència, hi podem distingir el següents tipus de narradors:

Narradors que seguixen la tradició, anterior a la guerra, de la novel·la d’anàlisi psicològica. Entre estos, hi ha escriptors que incorporaren a esta tècnica les experiències personals o col·lectives de la història recent i algunes innovacions narratives europees o americanes. Podem situar en este grup a Mercè Rodoreda (1908-1983)

Narradors que escriuen obres realistes que pretenen donar testimoniatge de la realitat i denunciar les injustícies socials. Alguns d’ells seguixen tècniques tradicionals, però altres incorporen les tècniques objectivistes i conductistes de la literatura nord-americana i les dels autors francesos. Se situaria en este corrent el nostre Enric Valor (1911-2000).

Narradors caracteritzats per una literatura imaginativa, on apareixen mons fantàstics, màgia, allò inesperat. El màxim exponent són els contes breus de Pere Calders.

Narradors preocupats sobretot per assajar procediments innovadors, i provar tot tipus de tècniques formals diferents. Hi sobreïx Manuel de Pedrolo (1918-1990).

Enuniciat de literatura 2 (per sarber-ne més: Enric Valor)

Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor.

Totes les novel·les d’Enric Valor es caracteritzen per arguments ben construïts, que sempre giren al voltant de dos mons contraposats, on les persones són víctimes de l’espai geogràfic: la muntanya i la costa de les comarques meridionals valencianes. Enric Valor vol deixar constància d’un món perdut (incloent-hi la llengua) de finals de segle XIX i les tres primeres dècades del segle XX.

La producció literària d’Enric Valor consta de dues grans aportacions: les rondalles valencianes, cinc novel·les i alguns relats breus. Tant en un tipus d’obres com en altres, Valor usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat i exactitud pel detall, on mostra un gran domini de la llengua. Un altre tret de la seua narrativa són la incorporació dels recursos de llenguatge oral, recursos que provenen directament de la tradició popular. El seu model de llengua literària és molt equilibrat amb les peculiaritats valencianes.

Quant a les seues rondalles, direm que estan confegides a partir d’un nucli narratiu de procedència popular, més o menys complet o extens, sobre el qual Valor opera una profunda transformació i reformulació del relat oral —estructura, situacions, personatges— i ens proposa, mitjançant l’escriptura millorada, uns contes cultes, distints de les rondalles tradicionals. En canvi, en les seues novel·les pretén fer la crònica del període històric que va viure, plasmant-hi totes les seues observacions sobre el paisatge i la geografia, la toponímia, la fauna i la botànica.

La producció novel·lística d’Enric Valor comença en el període de postguerra amb L’ambició d’Aleix (1960). La novel·la simbolitza els pobles i la natura com una mena de refugi contra la destrucció de les grans ciutats a través del contacte del protagonista amb la muntanya. Aleix, el protagonista, defuig la vulgaritat del litoral i anhela la puresa de costums de la muntanya, de la qual té una visió idealitzada, on trobarà l’amor i la pau interior. En la novel·la que continua este cicle, La idea de l’emigrant (1982), l’autor ens presenta la visió oposada: la dels qui senten el desig d’emigrar del camp i anar a les ciutats.

Comentari a banda mereix la trilogia dels “Cicle de Cassana” formada pels títols Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l’horitzó. Es tracta d’un conjunt novel·lístic de més de 1.200 pàgines, situat en un poble imaginari, Cassana, que constituïxen un extraordinari esforç per rescatar de l’oblit i reconstruir un món que desapareix de la memòria col·lectiva. El protagonistes són la col·lectivitat, algunes famílies, la natura, la muntanya i el camp i la llengua. Segons Vicent Escrivà: «Valor es constitueix literalment, i sense exageracions, en tota la nostra tradició novel·lística . Sense la seua gran obra vessada en el Cicle de Cassana, els valencians perdríem tot un segle XIX i primeres dècades del XX”. També publicà narrativa breu, com Un fonamentalista del Vinalopó i altes cantarelles (1996).

Enunciat de litaratura 3

La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què.

Tot i que la producció de Mercé Rodoreda s’inscriu dins de la novel·la psicològica, presenta altres característiques que la doten d’una singularitat especial, d’una alta qualitat literària. Com a narrativa psicològica, les seues obres se centren en la història i l’anàlisi dels personatges, sobretot femenins en les primeres etapes de la seua producció, els quals, lluitant contra els seus enemics (principalment interiors), descobrixen el significat de la vida i la seua identitat. Per tant, en este periple vital, molts dels personatges rodorerians canvien, es transformen en una altra persona i, en la seua última etapa creativa, fins i tot, metamorfossen en una animal o en un vegetal).

La primera novel·la, Aloma (1938), és una obra pessimista, psicològica i simbolista, on es narren unes relacions amoroses entre una adolescent somniadora i desconeixedora de la vida i un home gran i amb experiència. El simbolisme de la novel·la és clar: es tracta de la pèrdua de la pubertat i de l’enfrontament amb el món dels adults. Esta característica s’accentua en l’etapa de maduresa. En primer lloc, amb la publicació de Vint-i-un contes (1958), i sobretot amb La plaça del diamant (1962), obra mestra de la nostra literatura contemporània. Tant en una com en l’altra, les històries d’amor reflectixen un gran pessimisme i mostren una gran incomprensió i la incomunicació dels protagonistes. La soledat hi és present contraposada a la felicitat i al somni. Els temes tractats: el fracàs del matrimoni per la monotonia de la vida quotidiana; la impossibilitat de les relacions d’igual a igual entre homes i dones, etc. El 1966 publica El carrer de les Camèlies, on també apareix un personatge femení que intenta refer una identitat personal. Del 1974 és Mirall trencat, probablement la seua obra mestra, narració de la liquidació de tot un món, centrada en la vida d’una dona de la burgesia barcelonina i la seua família, des del començament del segle XX fins a la guerra civil. És una novel·la de gran complexitat, una mena de nissaga familiar que inclou molts personatges.

La visió del món que mostra Mercè Rodoreda és pessimista, trista, influïda per les experiències personals (la guerra, l’exili, les penúries econòmiques...) i per la situació de la dona en aquells moments: marginada socialment i amb relacions amoroses frustrants amb els hòmens.

Enunciat de literatura 4

Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.

A partir de finals dels anys 70 del segle XX s’instal·la en la societat occidental la consciència de viure una nova etapa històrica: la postmodernitat. Si la modernitat de la dècada dels 60 s’havia caracteritzat per creure en les grans utopies socials pe a la transformació del món, ara la societat ha perdut la confiança en la utopia de canviar el món i com a resposta adopta una actitud hedonista i profundament individualista. En este món contradictori, al nostre país, s’han viscut esdeveniments molt importants que han marcat profundament la societat actual: el final del franquisme, les primeres passes cap a la democràcia parlamentària, el desenvolupament de la indústria dels serveis i del turisme, el naixement del sentiment europeista... En este context, la situació de la narrativa a casa nostra en les tres darreres dècades del segle XX i la primera del XXI ha millorat considerablement respecte als anys de la postguerra: ha augmentat el nombre de narradors, de públic lector, de premis literaris i s’ha desenvolupat uns sòlida infraestructura editorial.

Anys 70. Destaca l’anomenada novel·la de trencament, que s’allunya de les tècniques narratives clàssiques. En general, malgrat la gran varietat de formes textuals i estilístiques, els escriptors es caracteritzen per: buscar formes expressives i estructures narratives noves perquè interessa tant o més com es conta que no el que es conta; pel que fa al contingut, hi predomina el reflex d’ambients urbans, de la problemàtica de personatges jóvens, de la seua relació amb el sexe i les drogues, com a mostres de rebel·lia. Esta literatura forma part del que s’anomena contracultura. Formes culturals noves que s’allunyen dela cutlrua i l’art “oficials” (socialment ben vistos) i que tenen l’origen en la cultura anglosaxona amb obres com On the road de Jack Kerouac. Es produïx una eclosió narrativa en tot el territori lingüístic: Carme riera, Montserrat Roig, Jesús Moncada..., i especialment a València: Amadeu Fabregat, Isabel Clara-Simó...

Anys 80-90. En els vuitanta i els noranta, s’abandonen les experimentacions i, en general, es reactiva el desig per retornar a formes narratives més clàssiques i per contar històries. Es revaloritza la importància dels personatges, de l’argument ben trenat i més clarament desenvolupat. Torna la narrativa de gènere (policíaca, històrica, eròtica...). Hi destaquen autors com Jaume Fuster (La corona valenciana), Ferran Torrent (No emprenyeu el comissari) o Josep Lozano (Crim de Germania). En la segona meitat del vuitanta destaca el corrent narratiu anomenat realisme brut o costumisme urbà, influït per la literatura nord-americana. Retrata les contradiccions de la societat capitalista actual amb un deix de crítica descarnada o cínica, i mostra una societat urbana burgesa, conformista, desigual, insolidària i consumista. Destaquen autors com Rafael Vallbona (Sabates italianes) o Quim Monzó (Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury).

El segle XXI. La disparitat de temàtiques i d’estils, la gran quantitat de títols publicats, la coincidència d’escriptors de diferents generacions... fan que el panorama literari de la narrativa més recent siga molt divers. Podem destacar els aspectes següents: irrupció d’un grup d’escriptors nascuts a la dècada dels 70 que es caracteritzen per l’inconformisme, per una narració de caràcter fragmentari, l’ús habitual d’Internet i dels seus propis blocs com a espai d’expressió literària i pel rebuig a la literatura més convencional, a la qual consideren massa comercial. L’èxit de vendes d’alguns autors no té precedents, com ara Albert Sánchez Pinyol (La pell freda i Pandora al Congo). La continuïtat creativa d’escriptors de generacions anteriors com Isabel Clara-Simó, Quim Monzó, Josep Lozano. Disparitats de temàtiques i estils entre els escriptors valencians actuals que es diferencien dels seus predecessors per centrar-se més en la problemàtica de l’individu que en els problemes identitaris de la societat valenciana. La nòmina de noms és ampla: Silvestre Vilaplana, Pasqual Alapont, Manuel Baixauli, Urbà Lozano...

Enunciat de litaratura 5

Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos ho fa.

Els seu quefer com a contista s’inicia el 1978 amb Uf, va dir ell . Des d’aleshores destaquen reculls com El perquè de tot plegat (1993), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L’illa de Maians (1985) o Guadalajara (1996). La millor referència de la seua narrativa curta la tenim en el recull Vuitanta-sis contes (1999).

Les situacions i els personatges que apareixen en els relats de Quim Monzó reflectixen el que s’ha anomenat societat postindustrial o postmoderna. Els seus contes són un reflex de la societat contemporània perquè una bona quantitat se centren al voltant dels conflictes sentimentals: la solitud de les parelles. Les relacions de parella apareixen marcades pels dubtes, canvis, paradoxes i la inestabilitat afectiva dels protagonistes. Són antiherois que es mouen per desitjos efímers i impulsos lúdics. No tenen nom ni identitat. Són com un objecte més d’este món postindustrial despersonalitzat. Els contes de Monzó aparentment són una proposta divertida, però gens innocent, de qüestionar, per exemple, els valors implícits en els discursos de les obres considerades canòniques. Així, en un dels contes d'El perquè de tot plegat, soscava els pilars morals de la societat actual parodiant un conte tan universal com el de La bella dorment.

Un altre fil temàtic és el que convertix la narració en una guia contemporània de la vida exasperada d’una gran ciutat. La solitud, la desesperança, l'avorriment i els actes incomprensibles i rutinaris de cada dia queden reproduïts en les voltes que peguen els personatges de Monzó entre les cares anònimes dels veïns dels carrers i els clients dels bars, insegurs i a la recerca de no se sap ben bé quina il·lusió. Estos camins sense rumb que emprenen els protagonistes dels contes de Monzó són estratègies per a retardar la bogeria i la desolació.

Respecte als recursos amb què ho aconseguix, els contes de Quim Monzó sorprenen i pertorben. La seua lectura permet advertir el rigor de l’autor en la tècnica d'armar la narració curta i la uniformitat d'un estil que no té res a vore amb la simplificació lingüística. Cada una de les paraules que escriu Quim Monzó és insubstituïble i fascinadora. La seua prosa captiva perquè no tendix a l'ornament ni a la retòrica, sinó perquè cada paraula, cada frase, aconseguix desfer-se del seu ús diari neutre, assolint d'esta manera la restitució del seu valor original; així, les frases fetes deixen de ser tòpiques. Es pot dir que la prosa de Monzó és tan inimitable com la de tots els grans escriptors.

2n BATXILLERAT- PROGRAMACIÓ DELS CONTINGUTS DEL CURS 2011-2012

2011-09-16T09:22:00.000-07:00

Ja estem ací de nou! Vos hi adjuntem la programació dels continguts del curs, així com els instruments d'avaluació i els criteris de qualificació que hem decidit emprar. També, l'explicació detallada de les parts de què consta la prova de valencià.
Molta sort!

X FESTA FINAL DE CURS 2n BATXILLERAT 2010-2011

2011-06-07T01:58:00.000-07:00

X FESTA FINAL DE CURS - 2n BATXILLRAT 2010-2011

(27-maig-2011)

Tempus fugit. El temps passa volant. Ara esteu a punt d’acabar la travessia que iniciàreu quan entràreu a l’institut i de començar-ne una de nova. Prompte salpareu d’este port, que és l’Enric Valor, on heu estat ancorats més de sis anys. I cercareu noves destinacions: uns tenint ja clar el rumb, d’altres fent encara camins dubtosos per la mar. Tant uns com altres heu de procurar que el viatge siga molt llarg; ple d’aventures i de coneixements; que visiteu altres ports i ciutats; i que aprengueu de les persones que saben. I que no vos canseu mai d’aprendre dels que saben. La formació i l’aprenentatge és el que farà que guanyeu els obstacles i els perills que de segur se vos presentaran.

¿Recordeu el viatge d’Ulisses cap a Itaca? Ara em ve a la memòria el passatge en què a l’Odissea es relata el pas d’Ulisses per l’illa d’Antemoesa. En esta illa habitaven unes sirenes que amb els seus cants proposaven als navegants un joc de seducció mortal del que pocs es lliuraven, perquè tots els que gosaven acostar-se a les roques on elles descansaven naufragaven estrepitosament. ¿Què fer aleshores davant del perill? ¿Reduir les sirenes a al silenci i a l’oblit com els va advertir Circe als mariners? O com va fer Ulisses, ¿escoltar-les i experimentar la temptació de sucumbir a una mort segura? Els mariners seguiren el dictamen de Circe i es taparen els oïts amb cera. Però Ulisses, en un acte de valentia, les va desafiar i es va nugar de peus i mans a la paramola del vaixell per a poder sentir les sinistres melodies i no sucumbir als seus encants. És així com les van véncer i pogueren continuar el seu viatge. Les sirenes, segons es diu, davant la victòria d’Ulisses, que havia aconseguit escoltar els seus cants i sobreviure, es precipitaren desconsolades a la mar.

En el vostre viatge també escoltareu melodies que voldran seduir-vos: unes seran alegres, positives, sanes...; però d’altres, ai benvolguts i benvolgudes alumnes!, seran lletges, agres, negatives, malaltes i plenes d’odi. Les primeres, vos reafermaran en les creences que ja teniu o, si demostren que esteu equivocats, faran que les reviseu; en qualsevol cas sempre vos proporcionaran satisfacció i felicitat. Les segones, encara que no ho semble, sols tindran l’objectiu de dur-vos al precipici i destruir-vos. Ara, de “sirenes” n’hi ha de molts tipus i mides. Diuen que a Silla se n’escolten unes que pertanyen a una espècie molt malèfica i destructiva, i que últimament se les ha sentides bramar des de ben lluny. Si les escolteu, no caigueu en la temptació d’acostar-vos a les roques on estan tot el dia “cara al sol”, perquè això vos durà al desastre.

Si voleu, feu com Ulisses: podeu provar a nugar-vos de mans i peus a les “paramoles” que tingueu més a prop o també, com els mariners, proveu a tapar-vos els oïts per no sentir el seu cant. Per a la tria, que sempre serà responsabilitat de cada u de vosaltres, encara hi ha una tercera opoció que ha demostrat ser la més efectiva: activar l’antivirus que neutralitza l’atac de les idees malaltes i que tots hauríem de tindre instal·lat en el nostre disc dur. Este antiviurs s’anomena “educació” i el conformen els següents arxius: intel·ligència, derterminació, conviccions, optimisme, formació, autenticitat, solidaritat, respecte, tolerància, diàleg, compromís, honestedat, passió, veritat, felicitat, humanitat..., i a última hora encara li n’hem afegit un que du el nom d’“indignació” i que ens l’acaben d’enviar des de la plaça 15 de maig.

Com bé sabeu , un antivirus per ser efectiu necessita que la seua base de dades estiga actualitzada de forma permanent. El que diferencia l’antivirus “educació” dels altres és que NO s’actualitza de forma automàtica. L’única manera d’actualitzar-lo és aprenent dels que saben. Si actueu d’esta manera al llarg del viatge, estigueu segurs que eliminareu qualssevol dels virus o programes maliciosos que vos vulguen neutralitzar o destruir. I això permetrà que continueu navegant cap a la vostra Itaca. I així anar lluny, més lluny, molt més lluny.

Molta sort.

ITACA

I

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

LA POESIA DE POSTGUERRA. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL PERÍODE

2011-03-10T01:57:00.000-08:00

Després de treballar els temes de narrativa i l'assaig, vos facilitem un material que pot ser d'utilitat per a contextualitzar els tres poetes que hi estudiarem: Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol. Ja sabeu que la finalitat d'este material és ajudar-vos a redactar el text definitiu.

LA POESIA DE POSTGUERRA

Per les seues característiques, la poesia és el genere literari que es pot conrear amb més facilitat en una situació de prohibició i de clandestinitat. En canvi, la novel·la o el teatre necessiten unes condicions que la situació de la postguerra complicava molt més. La poesia que es publica en aquest període no respon a estils diversos. Per a simplificar, hi podem observar tres tendències:

Dècada dels anys 40 i 50.
a) La poesia de tradició simbolista. És una poesia continuadora d’un estil anterior a la guerra civil que té a Carles Riba com el màxim exponent i punt de referència. Carles Riba encarnava els valors del rigor moral, d’exigència literària i de fe en la cultura, valors que havien de ser els fonaments per a redreçar la situació política en què s’hi vivia. El gran mestre va donar orientació a un conjunt de poetes més joves, que perllonguen la poesia de tradició simbolista i el gust noucentista per l’expressió culta i el rigor en l’ús de la llengua. Així destaquen a les Balears, Bartomeu Rosselló-Pòrcel; a Catalunya, a més de Riba, Rosa Leveroni, Màrius Torres i Joan Vinyoli; i a València, a l’entorn de l’editorial Torre, Xavier Casp i Joan Valls.

b) La poesia de tradició avantguardista. Paral·lelament a la línia encarnada per Carles Riba n’hi ha una altra d’aplegada entorn de Josep V. Foix i Joan Brossa que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes. Un tret característic és la provocació, com ara la incorporació de temes insòlits o el bandejament de temes clàssics dels poetes de tradició simbolista.

Dècada dels anys 60
a) La poesia de tradició realista. Als anys seixanta es va donar un gran debat que enfrontà l’estètica de tradició simbolista amb una altra que concebia la literatura com un model de compromís polític, al servei de la lluita contra la dictadura. És l’anomenat realisme històric o social, que es basava en els plantejaments marxistes d’intel·lectuals i escriptors que reivindicaven la participació de la literatura en l’alliberament individual i social de l’ésser humà. L’antologia Poesia catalana del segle XX (1963), de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, va ser el referent programàtic del nou corrent literari. Dos llibres de poemes publicats el 1960, La pell de brau, de Salvador Espriu i Vacances pagades, de Pere Quart es van llegir en clau realista. A València, a més de Xavier Casp i Joan Valls, podem adscriure a aquest corrent poètic Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés.

b) La Nova Cançó. En aquest context s’explica l’interés despertat per la Nova Cançó, moviment que fou utilitzat tant per escriptors com per polítics per a arribar a un públic més ampli. Entre molts altres, citarem els noms del cantants valencians Raimon o Ovidi Montllor; dels catalans Lluís Llach i Quico Pi de la Serra; o de la balear Maria del Mar Bonet.

AL VENT (RAIMON)

Dècada dels anys 70
a) Moren els grans mestres i apareixen de noves generacions de poetes. La societat ha viscut grans canvis: els últims moments de la dictadura, la mort de Franco (1975), els anys de la transició, la configuració de l’estat de les autonomies, la democràcia, l’aprovació de les lleis de normalització lingüística i la introducció, en el nostre àmbit, del català-valencià en l’ensenyament. En el món literari es van produir uns fets que van marcar un canvi de rumb en la poesia. D’una banda es van començar a publicar les obres completes de Joan Brossa, que va eixir així de la seua situació marginal, i es va redescobrir la poesia de J. V. Foix. Aquests dos autors es van convertir en els mestres reconeguts de les promocions més joves.

b) La generació literària dels 70. Aquesta generació compartia la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, sense una altra finalitat que la de fer literatura i reivindicava unes opcions poètiques que portaven a explorar i explotar les possibilitats del llenguatge. A Catalunya, podem destacar Pere Gimferrer i Maria Mercè Marçal; al País Valencià, Josep Piera, Marc Granell i Manuel Rodríguez Castelló; quant a la poesia Balear, Josep Albertí.

RECORDEU:

Etapes del franquisme

Entre 1939 i 1975, el franquisme va passar per diversos períodes: el primer (1939-1951), el de la postguerra, es caracteritza per l'autarquia econòmica i l'aïllament internacional; el segon (1951-1959) és conegut com el de l'obertura i la transició, tant a nivell polític com a nivell econòmic (certa liberalització); el tercer (1959-1973) correspon a l'etapa de modernització i desenvolupament econòmic, i coincideix amb una fase d'important creixement econòmic; finalment, el quart (1973-1975) són els anys de la fi del franquisme, coincidint amb una fase de crisi econòmica i política.

Context històric:

LA LITERATURA DE POSTGUERRA

Amb la instauració de la dictadura franquista desaparegué, d’una banda, la democràcia (prohibició dels partits polítics i la voluntat d'exterminar les persones que pensaven de manera diferent a l'ideari oficial del règim); i de l'altra, les reivindacions diferencials ja consolidades de bascos i catalans (abolició dels estatus d’autonomia, i a Catalunya, de la Generalitat), i també les reivindicacions que estaven en procés (de valencians, balears, gallecs o andalusos). Aquests fets van fer que les llengües diferents del castellà desaparegueren dels usos formals. En el nostre àmbit lingüístic, l’ús de la llengua es va convertir en un símbol d’oposició al règim dictatorial i en una reivindicació de la llibertat perduda. La literatura de postguerra es va veure afectada, doncs, per la suspensió dels drets civils, l'autoritarisme, la censura i la prohibició de la llengua. Així, des d'ací, en el món literari, aparegué una incipient resistència cultural que fundava revistes, editava antologies poètiques i representava obres teatrals en cases particulars. Des de fora, els exiliats a Europa o Amèrica van reflectir la seua vivència en unes obres en què dominava el sentiment de d'enyorança de la terra perduda i també el de derrota.
Davant del que va significar la Dictadura, el poeta Martí i Pol diu:

Per a tots nosaltres

Si nosaltres callem, qui parlarà?

És cert que val ben poc la nostra veu.

Som gent de poca empenta, massa frívols i tot perquè ens escoltin.

Tanmateix allò que resta de més pur en nosaltres val tant

-ho sabem bé- com el neguit de qualsevol hereu d'aquest insigne llinatge de vençuts.

Cal que insistim, com qui pidola,

si voleu,davant de cent portes barrades.

L'EXILI

Pere Calders, trenta anys més tard, no dubtava de la inexorabilitat imposada que significà aquell exili: "Fou un acte col·lectiu i no volgut". La rotunditat bel·ligerant d'aquestes afirmacions respon al pensament, més o menys difús, de tota una col·lectivitat vençuda, o potser només dels grups dirigents. Però, més enllà de les hipèrboles i de les declaracions absolutes que hi puga haver en el fet de no dubtar que el bo i millor de tot un poble emprenia un èxode terrible, és incontestable, com ha observat Joan Fuster, que "la llista dels qui emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències". És prou gràfic, doncs, Francesc Vallverdú quan parla de la "sagnia" que significà l'exili.

Elegies de Bierville, de Carles Riba

"Al final del gener del 1939, quan ja era imminent l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, Carles Riba i la seua família van emprendre el camí de l'exili. Després d'estar-se a Avinyó i a París, els va ser oferit "un antic molí agençat com un convent, dins el parc del castell de Bierville", i hi van passar quatre mesos, entre el març i el juliol del 1939; d'allí van traslladar-se a L'Isle-Adam, on es van quedar poc menys d'un any (juliol del 1939-juny del 1940). Després d'estar-se vuit mesos a Bordeus, al febrer del 1941 van arribar a Montpeller, on van residir fins a la seua tornada a Catalunya, per l'abril del 1943. Riba, doncs, va viure més de quatre anys d'exili a França, en condicions extremament precàries, fugint d'una guerra civil primer i d'una guerra mundial després, i aquesta experiència és a la base de les Elegies de Bierville, tal com ho afirmava ell mateix en el prefaci a la segona edició (1949): "A l'emigració, en efecte, i dins el sentiment de l'exili, prengueren forma aquestes elegies."

Elegia II

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,

dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira

súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de fortuna,

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

[El cap de Súnion es troba al sud de l’Àtica, a 68 quilòmetres al sud-est d’Atenes. En l`antiguitat aquest lloc s’usava per a controlar els vaixells que s’aproximaven a Atenes. Segons la llegenda era el lloc en què el rei Egeu, pare de l’heroi Teseu, s’hauria llançat al mar. Teseu li havia dit al seu pare que si tornava victoriós de Creta en la seua lluita amb el Minotaure, hissaria les veles blanques; pel contrari, en cas de derrota, i si moria, el velam seria de color negre. Teseu, esgotat, es va adormir i el seu vaixell va continuar amb les veles negres, que foren les que va veure el seu pare. Aquest, desesperat, es va llançar a la mar des de dalt del penya-segat. És un lloc famós per la bellesa de les postes de sol i per admirar les ruïnes de dos temples, que des de dalt dominen la mar: un dedicat a Posidó (déu del mar), i l’altre a Atena (deessa de les arts i de la guerra)
En el segon d’aquests poemes de to elegíac, el poeta evoca Súnion, amb qui se sent identificat pel seu estat ruïnós i pels valors que representa (la democràcia i una cultura clàssica perdurable). Riba hi descobreix també, en el temple, la imatge protectora i enlluernadora del far que guia el mariner que ha perdut el seu rumb, que atrau el qui se sent embriagat per l’antiga saviesa d’aquest poble i condueix l’exiliat desitjós de retornar a la seva pàtria. ]

Pere Quart – Joan Oliver ens conta el seu viatge de fugida cap a França al poema següent:

CORRANDES D'EXILI

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra,

abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'enyorança

ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,

l'ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que batega com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

Els inicis de la resistència cultural

Encara que tenia un caràcter testimonial, en la segona meitat de la dècada dels anys 40 comença a articular-se una primera resistència cultural des de les revistes clandestines, reunions ocultes i edicions prohibides. Mencionarem la revista Poesia (1944-1945), Ariel (1946-1948), Dau al Set, i a València, Esclat (1948). A Mallorca, Francesc de Borja Moll va impulsar des del 1954 la biblioteca Raixa.

La represa legal i pública

Com a conseqüència de la derrota del nazisme i del feixisme italià, es va instaurar un nou ordre polític internacional i la dictadura franquista va haver de moderar la repressió política i cultural. Així, encara que de forma molt restringida va aparéixer una activitat editorial en català.

A causa dels moviments de protesta interiors, i de la signatura d’acords amb els EUA (1953), es va fer possible una certa liberalització i això va comportar que veieren la llum un cert nombre de publicacions. Durant els anys 50 van sorgir col·leccions noves i autors nous (Manuel de Pedrolo, Josep Maria Espinàs, Joan Fuster, als quals se sumaren escriptors de l’exili com Pere Calders o Joan Sales.

A València, malgrat les circumstàncies adverses, va aparéixer l’editorial Torre (1944), dirigida per Xavier Casp i Miquel Adlert. Aquesta plataforma va donar la possibilitat que autors de la generació anterior, nascuts entre el 1910 i el 1920, com el mateix Xavier Casp, Joan Valls i Enric Valor es reincorporaren a la literatura i també va permetre que altres més joves es donaren a conéixer, com ara Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Maria Beneyto. El 1949 la societat Lo Rat-Penat va incorporar Carles Salvador. , que potencià la secció de literatura i filologia amb els cursos de valencià que comencen el 1950. L’any 1950 Manuel Sanchís Guarner publica en l’editorial Torre la seua Gramàtica valenciana. Mes tard, Francesc Ferrer Pastor posa en circulació els primers diccionaris valencians moderns

La represa dels anys seixanta i setanta

En el panorama literari i cultural es va produir el relleu generacional i es va passar de la resistència a actituds més enfrontades amb la dictadura. A partir de 1960 dominen el panorama literari autors que, quan eren molt joves, abans de la guerra, ja havien començat a publicar. Són els casos de Salvador Espriu, Pere Calders i Mercé Rodoreda. I també en comencen a destacar uns altres que eren adolescents en el moment de produir-se el conflicte bèl·lic, com Joan Fuster, Josep Maria Espinàs o Joan Perucho.

A finals de la dècada dels 60 i començaments dels 70, els escriptors crescuts després de la guerra comencen a publicar i causen un gran impacte en el món literari (Baltasar Porcel i Terenci Moix).
La dictadura va evolucionar envers posicions més permissives, a causa de l’obertura internacional, cosa que va possibilitar que els autors tingueren accés a un públic més ampli i un funcionament menys restringit de la cultura, a pesar de la continuïtat de la censura.
Aquestes condicions més favorables van possibilitar l’aparició d’editorials com Edicions 62 i Proa; revistes com Serra d’Or; iniciatives de gran abast com la Gran Enciclopèdia Catalana (1965).

A València, la publicació l’any 1962 de Nosaltres els valencians de Joan Fuster va encetar una nova forma d’entendre la realitat valenciana i d’iniciar la normalització. L’objectiu de crear una infraestructura cultural va ser assumit d’una manera conscient per un nombrós grup d’intel·lectuals i de promotors. Van aparéixer llibreries i editorials especialitzades en el llibre en català com 3i4. Aquesta editorial a partir de la dècada dels anys 70 va convocar el Premis Octubre, que representaran un intent d’integrar des de València els autors valencians, balears i catalans. A finals de la dècade dels 60 i principis dels 70 l’arribada de joves a la Universitat de València provinents dels pobles que encara no havíem abandonat el valencià, fa que aquesta institució es convertisca un focus de renovació cultural i de normalització lingüística.

2n BATXILLERAT - LITERATURA/ASSAIG - 2n Trimestre

2011-01-14T05:29:00.000-08:00

Durant el mes de gener treballarem els temes 15 i 16, que fan referència a l'assaig literari i a dos dels autors que millor han treballat el gènere: Joan Fuster i Joan F. Mira. Aleshores, a més del llibre de text, convindria que consultàreu els enllaços següents:

Joan Fuster:

J.Fuster. L'escriptura assagística . Visioneu el vídeo "Ser Fuster"
Els nostres escriptors: Joan Fuster
La influència de Joan Fuster. Article de Gustau Muñoz.
Diccionari per a ociosos en pdf
Nosaltres, els valencians en pdf
Raons i paraules una antologia de textos de Joan Fuster a cura d'Isidre Crespo.

Joan F. Mira:

Algunes característiques de l'assaig com a tipus de text:

L’assaig és un gènere en prosa no narratiu, que aborda d’una manera lliure, no exhaustiva i no especialitzada, els problemes més diversos d’ordre filosòfic, històric, polític, literari, científic, etc. amb voluntat de creació literària, amb la intenció més o menys explícita d’aprofundir en el coneixement de l’home, i amb una certa pretensió moralitzadora. Amb el temps la diferenciació entre l’assaig i el tractat científic o erudit ha esdevingut més absoluta. El primer ha esdevingut més literari i menys científic, menys racionalista i més idealista. L’assaig té un caràcter explicatiu, encara que alhora pot ser argumentatiu, i la seua funció és intel•lectual, és a dir, que té la finalitat de fer reflexionar. Els aspectes que l’identifiquen com a literari són les referències culturals, una certa elaboració del llenguatge (jocs de paraules, repeticions, lèxic culte, contraposicions, interrogacions retòriques...) i una estructuració molt elaborada.

L'assaig com a gènere literari

L'assaig és un gènere a cavall de la litaratura de creació, d'una banda, i de la filosofia i del tractat de divulgació, de l'altra. Oscil·la, quant a la longitud, entre l'article i el llibre, i adopta formes molt diverses: l'article, el diari personal, la dissertació sistemàtica, l'epístola, el diàleg o la pura divagació. L'assaig es diferència de la monografia acadèmica o tractat tècnic (també anomenada en algunes ocasions assaig científic o tècnic d'una especialitat) perquè no pretén efectuar una exposició sistemàtica i completa d'un tema, i perquè s'adreça a una audiència més bé general que especialitzada.

2n BATXILLERAT - PROGRAMACIÓ - 1r/2n TRIMESTRE

2011-01-12T01:21:00.001-08:00

Llibre de text. Paraules i lletres. Editorial Marfil

CONTINGUTS DE COMPRENSIÓ DEL TEXT

1. La coherència del text

a) Descriure el tema i delimitació de les parts del text

1r trimestre • Estructura temàtica [ UNITAT 2: pàg. 67-69] Exercicis [UNITAT 2 pàg. 70-73]
2n trimestre • Progressió temàtica [UNITAT 3: pàg. 106-107 Exercicis 1, 2, 3, 4]

b) La redacció del resum

1r trimestre- 2n trimestre• Resumir el contingut d’un text [UNITAT 3: pàg. 113-115 Exercicis 11,12,13,14,15]

2. Identificar la tipologia textual especificant els trets que apareixen al text.

1r trimestre- 2n trimestre • Àmbit d’ús • Gènere • Finalitat • Tipologia textual dominant – esquemes textuals secundaris. • Característiques principals segons el text: expositiu,argumentatiu, narratiu o instructiu. • Funcions lingüístiques

3. Identificar el registre (formal/informal) i la varietat geogràfica.

2n trimestre • Les varietats lingüístiques. L’estàndard [UNITAT 5: pàg. 190-196 Exercicis 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12]

4. Les veus que participen en una situació comunicativa

2n trimestre • La polifonia [UNITAT 5: pàg. 197-198 Exercicis 13, 14, 15, 16] • El discurs reportat i la intertextualitat [UNITAT 5: pàg. 199-201 Exercicis 17, 18, 19, 20]

5. La modalització i la impersonalitat

2n trimestre • La modalitat oracional [UNITAT 6: pàg. 243-244 Exercicis 3, 4, 5]• Modalització i impersonalitat [UNITAT 6: pàg. 244-247 Exercicis 6, 7, 8]

6. La connexió

2n trimestre • Classificació dels connectors [UNITAT 6: pàg. 241-242 Exercicis 2]

CONTINGUTS D’ANÀLISI LINGÜÍSTICA DEL TEXT

1) Qüestions sobre aspectes bàsics de pronúncia:

1r trimestre • La pronúncia dels sons vocàlics [UNITAT 1: pàg. 48-49-50-51; UNITAT 2: pàg. 91-92-93- 94] • Pronúncia de les consonants oclusives i el parell [b] [v] [UNITAT 3: pàg. 136-140]

2n trimestre • Pronúncia de les consonants vibrats o ròtiques i les nasals [UNITAT 4: pàg. 174-179] • Pronúncia de les consonats alveolars fricatives i africades [UNITAT 5: pàg. 221-226]

2) Qüestions sobre aspectes sintàctics i discursius:

1r trimestre • Morfologia: la formació de mots (UNITAT 1); els quantificadors (UNITAT 2); les preposicions: canvi i caiguda (UNITAT 3) • Sintaxi: sintagmes i combinacions (UNITAT 1); Combinació de pronoms febles. El manteniment de la referència (UNITAT 2) Oració simple i composta: classes d’oracions segons la modalitat (UNITAT 3).

2n trimestre • Morfologia: Conjugació verbal (UNITAT 5). L’infinitiu, el gerundi i el participi (UNITAT 6). Les perífrasis verbals (UNITAT 7)
Sintaxi: L’oració composta: Juxtaposició i coordinació (UNITAT 3). La subordinació. Les oracions subordinades substantives (UNITAT 4). Les oracions subordinades adjectives (UNITAT 5 )

3) Qüestions de lèxic, semàntica, fraseologia i terminologia:

1r trimestre • Els camps semàntics (UNITAT 1) • Sinonímia i antonímia (UNITAT 2)
• Barbarismes. Polisèmia i homonímia (UNITAT 3)

2n trimestre • La interferència lingüística (UNITAT 5) • La freseologia (UNITAT 6) • La terminologia (UNITAT 7)

PREGUNTES D'EXPRESSIÓ I REFLEXIÓ CRÍTICA

a) Continguts de literatura:

1r trimestre
• TEMA 1. Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció literària narrativa de l’època. [UNITAT 3 pàg. 116-120]
• TEMA 2. Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor. [UNITAT 3 pàg. 125-127]
• TEMA 3. La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què. [UNITAT 3 pàg. 121-124]
• TEMA 4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural. [UNITAT 7 pàg. 287-289]
• TEMA 5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa. [UNITAT 7 pàg. 290-292]

2n trimestre
• TEMA 15. Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època. (UNITAT 5 Pàg. 202-208 Exercicis 3,4,5,6,7,8,9))
• TEMA 16. Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània. Explica-ho. (UNITAT 7 Pàg. 293-296 Exercicis 10, 11,)
• TEMA 6. Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70. (UNITAT 4)
• TEMA 7. Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic. (UNITAT 4)
• TEMA 8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu. (UNITAT 4)
• TEMA 9. Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual. (UNITAT 5)
• TEMA 10. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho. (UNITAT 5)

b) Pregunta oberta
Durant el segon trimestre la pregunta oberta es basarà en algun aspecte relacionat amb els temes treballats al primer trimestre i amb els del segon que a continuació es relacionen:

1r trimestre • L’estandardització lingüística. Conseqüències sociolingüístiques (UNITAT 1) • La normativització, la codificació. Present i futur de l’estandardització (UNITAT 2) • El present de l’ús social de la llengua (UNITAT 3)

2n trimestre • La diversitat lingüística a Espanya i a Europa (UNITAT 4) • La diversitat de situacions sociolingüístiques (UNITAT 5) • El canvi lingüístic: les paraules noves o neologismes (UNITAT 6)

LLIBRE DE LECTURA:
1r trimestre. Ferran Torrent, “El bulevard dels francesos”. Editorial Columna
2n trimestre. Quim Monzó. “Olivetti, Moulinex i Chateau et Maury”. Quaderns Crema

2n BATXILLERAT - 1a LECTURA - 2n TRIMESTRE

2010-12-16T00:42:00.000-08:00

Treball lector:

Autor: Quim Monzó
Llibre: Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury
Editorial: Quaderns Crema

Ací vos enllace la proposta de treball d'EDU365.CAT. Del dossier EL GUST PER LA LECTURA heu de realitzar les actitivitats compreses entre les pàgines 33 i 55.

Control de lectura i lliurament de les actitivitats: 11 de gener de 2011.

Exposicions orals: 14 i 15 de gener de 2011.

Consulteu l'enllaç següent i visioneu els videos que s'hi adjunten: Quim Monzó (UOC)

2n BATXILLERAT - LA NORMATIVITZACIÓ DE LA LLENGUA - 1r trimestre

2010-11-16T01:37:00.000-08:00

1.1.2 La Renaixença i el trencament del Noucentisme

Gràcies a minories molt reduïdes, el coneixement del passat no acabà de desaparéixer i, això, va permetre que a mitjan segle xix començara el moviment social conegut com a Renaixença, comú a les Illes Balears, València i Catalunya. La primera finalitat de la Renaixença era recuperar el coneixement del passat i, alhora, dignificar la percepció de la llengua pròpia, cosa que comportava recobrar el model culte tradicional i fer que hi haguera continuïtat entre el passat i el present. Cap a 1900, el moviment havia triomfat en Catalunya i havia aconseguit que, en la societat valenciana, el valencià no fóra una llengua del tot menyspreada. Però el moviment culte valencià va influir poc (com a mínim en el vessant ortogràfic) en el model lingüístic de les publicacions populars (com ara les revistes i les obres de teatre, que tenien molta incidència social).

La proposta lingüística elaborada per la Renaixença responia a criteris explícits, exposats en Bofarull i Blanch (1867: 67) i acceptats explícitament en altres llocs (com ara en la gramàtica valenciana de Nebot 1894: 121; vegeu l’anàlisi de Saragossà 2007: §3.2.3). En síntesi, l’actitud de la Renaixença responia a dos criteris: tindre molt en compte la llengua viva i recuperar la dignitat del model culte tradicional. La conjunció d’eixos dos criteris generals va desembocar en la possibilitat d’elaborar un model lingüístic en què els balears, els valencians i els catalans substituírem la disgregació del segle xviii per la confluència. De fet, a mesura que passa la segona mitat del segle XIX hi han passes significatives cap a la convergència, tant entre els autors valencians (com ara Teodor Llorente o Constantí Llombart) com entre els millors autors catalans (com ara Jacint Verdaguer).

En el primer terç del segle XX, els escriptors valencians acaben de recuperar l’ortografia històrica (acord de Castelló, 1932) i tendixen a aplicar a la narrativa i a l’assaig els dos criteris lingüístics fonamentals que Teodor Llorente havia tingut en compte en la confecció d’un llenguatge poètic. En canvi, l’evolució de Catalunya va ser diferent en eixe període, especialment durant el Noucentisme. La puixança i el triomf del catalanisme i el fet que els balears i els valencians no anàvem al mateix ritme que ells va afavorir un procés comprensible: moltes característiques del català col·loquial de l’àrea de Barcelona passaren a formar part de la llengua culta. En eixa evolució, hi havia un factor molt disgregador: la flexió verbal de la Catalunya oriental (jo neixo, que jo neixi), que és prou diferent de la clàssica (jo nasc, que jo nasca). La decisió d’elaborar un català culte que tinguera com a pal de paller el català viu de la Catalunya oriental fragmentava la llengua culta i obligava a formar tres models cultes diferents, u per als balears, u per als valencians i u per als catalans. Eixa decisió anava unida a un agreujant: el fet que els autors noucentistes més influents tenien una concepció del català culte prou diferent de la que havien practicat els millors autors de la Renaixença i els seus hereus. Més avant, desplegarem eixe tema (§1.1.6–§1.6.8).

Taula de Filologia Valenciana, El valencià culte contemporani. Antecedents, formació, assoliments, propostes de millora i aplicacions socials. Document amb les bases i els objectius per a coordinar els lingüistes, els historiadors de la literatura, els docents i, en general, els professionals de la llengua agrupats en Taula de Filologia Valenciana. València 2009.

(http://sites.google.com/site/tauladefilologiavalenciana/)

Respon les qüestions:

1. Descriu el tema del text.

2. Resum

3. Redacta un text de 200 paraules en què expliques, i també reflexiones, sobre com s'ha produït el procés de normativització i codificació de la llengua catalana.

2n BATXILLERAT - PRÀCTIQUES COMENTARI - 1r Trimestre

2010-10-26T04:11:00.000-07:00

Llegiu el text següent i contesteu les preguntes que s'hi plantegen.

FETS D'ARMES

Un dia, fent guerra, vaig trobar-me separat de la meva gent, sense armes, sol i desemparat com mai. Em sentia una mica humiliat, perquè tot feia preveure que el meu concurs no devia ésser decisiu i la batalla feia via, amb un soroll i una quantitat de morts que esgarrifava.
Vaig asseure’m a la vora d’un camí per fer determinades reflexions sobre aquest estat de coses, i vet aquí que, de sobte, un paracaigudista vestit d’una manera estranya va prendre terra a prop meu. Sota la capa que portava, s’hi veia una metralladora i una bicicleta plegable, tot això dissimulat, és clar.
Va acostar-se’m i amb un accent estranger molt marcat em preguntà:
–¿Que em podríeu dir si vaig bé per a anar a l’Ajuntament d’aquest poblet?
(Per allí, la setmana passada, hi havia un poble.)
– No sigueu ase – vaig dir-li–. Se us veu de seguida que sou un enemic, i si aneu cap allí us agafaran.
Això el va desconcertar, i després de fer un soroll amb els dits que denotava la seva ràbia replicà:
– Ja m’ho semblava, que no ho havien previst tot –respongué–. Què em fa falta? ¿Quin és el detall que m’acusa?
– Aquest uniforme que porteu és caducat. Fa més de dos anys que el nostre general el va suprimir, donant a entendre que els temps havien canviat. Aneu mal informats, vosaltres.
– L’hem tret d’un diccionari – va dir-me amb tristesa.
Es va asseure al meu costat, aguantant-se el cap amb les mans, segons sembla per pensar amb més garanties. Jo me’l mirava i de cop li vaig dir:
– Vós i jo el que hauríem de fer és barallar-nos. Si portés armes com vós ja us ho diria d’una altra manera...
– No – digué–, no valdria. De fet estem fora del camp de batalla i els resultats que obtinguéssim no serien homologats oficialment. El que hem de fer és mirar d’entrar al camp, i allí, si ens toca, ens les mesurarem.
Provàrem fins a deu vegades d’entrar a la batalla, però una paret de bales i de fum ho impedia. Per mirar de descobrir una escletxa, pujàrem en un petit turó que dominava l’espectacle. Des d’allí es veia que la guerra seguia amb una gran empenta i que hi havia tot el que podien demanar els generals.
L’enemic em digué:
– Vist des d’aquí fa l’efecte que, segons com hi entréssim, més aviat faríem nosa... (Vaig fer que sí amb el cap.)
–... I, això no obstant, entre vós i jo hi ha una qüestió pendent – acabà.
Jo trobava que tenia tota la raó, i per tal d’ajudar-lo vaig suggerir.
– I si anéssim a cops de puny?
– No, tampoc. Devem un cert respecte al progrés, pel prestigi del vostre país i del meu. És difícil –digué–, és positivament difícil.
Pensant, vaig trobar una solució:
– Ja ho sé! Ens ho podem fer a la ratlleta. Si guanyeu vós podeu usar el meu uniforme correcte i fer-me presoner; si guanyo jo, el presoner sereu vós i el material de guerra que porteu passarà a les nostres mans. Fet?
S’hi avingué, jugàrem i vaig guanyar jo. Aquella mateixa tarda, entrava al campament, portant el meu botí, i quan el general, ple de satisfacció pel meu treball, em va preguntar quina recompensa volia, li vaig dir que, si no li feia res, em quedaria la bicicleta.
(Pere Calders, Cròniques de la veritat oculta)

COMPRENSIÓ DEL TEXT [3 Punts]

Descriviu el tema i les parts bàsiques del text [1 punt]
Resumiu el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies [1 punt]
A quina varietat dialectal podem adscriure el text? Cal que fonamenteu la vostra resposta amb exemples concrets extrets del text. [0’5 punts]
Identifica la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al text. [0’5 punts]

EXPRESSIÓ ESCRITA

Escriu un text en què relaciones el tema de la narració amb el context social i polític que visqué Pere Calders. (150-200 paraules)

OBSERVACIONS:

Visiteu el bloc amic CRUÏLLA de l'IES Ausiàs March de Gandia. Allí trobareu un vídeo ben interessant sobre la vida i obra de Pere Calders.

2n BATXILLERAT - PRÀCTIQUES PRONUNCIACIÓ - 1r TRIMESTRE

2010-10-25T23:37:00.000-07:00

En este primer trimestre treballarem la pronunciació de les e i de les o; la pronunciació i l'ortografia de les consonants oclusives i la distinció del parell b/v.
A més de les activitats del llibre de text, és convenient per a reforçar el tema que consulteu els enllaços següents:

2n BATXILLERAT-Treball d'investigació-1r trimestre

2010-09-29T09:27:00.001-07:00

Ací vos deixe alguns enllaços sobre com fer un treball d'investigació. Crec que poden ser-vos útils.

Com es fa un treball d'investigació en batxillerat?
Exemples de treball d'investigació
Normes que cal seguir en un treball d'investigació

2n BATXILLERAT - LITERATURA/TREBALL INVESTIGACIÓ - 1r Trimestre

2010-09-28T04:17:00.000-07:00

TREBALL D'INVESTIGACIÓ

Temes:

La guerra civil espanyola (1936-1939).
La postguerra (1940-1959).
El franquisme a la dècada dels anys 60.
El final del règim franquista i la transició a la democràcia.

Tasques:

Recollida d' informació sobre el període que vos haja tocat investigar.
Redacció d'un informe que seguisca les característiques formals que s'han acordat (portada; índex; parts del cos informatiu; material gràfic; fonts d'informació: webs blocs, llibres, etc).
Tasca final: exposició oral

Extensió màxima informe escrit: 5-8 fulls (tipus de lletra: Arial 12/Times New Roman 12, excepte als títols)

Data lliurament de l'informe escrit: 28 d'octubre

Dates de les exposicions orals: 2-4-5 de novembre

PROGRAMACIÓ 1r TRIMESTRE CURS 2010-2011

2010-09-21T10:28:00.001-07:00

2 BATXILLERAT CURS 2010-2011
1r TRIMESTRE

CONTINGUTS DE COMPRENSIÓ DEL TEXT

1. La coherència del text [UNITAT 2 pàg. 62 -73/ UNITAT 3 pàg. 106-115]

a) Descriure el tema [UNITAT 2: pàg. 64-66]

Estructura temàtica [ UNITAT 2: pàg. 67-69]
Exercicis [UNITAT 2 pàg. 70-73]
La progressió temàtica [UNITAT 3: pàg. 106-107]
La selecció de la informació [ UNITAT 3: pàg. 108-111]
La isotopia o paraules temàtiques [ UNITAT 3: pàg. 112]

b) La delimitació de les parts del text [UNITAT 2: pàg. 67-69]

c)La redacció del resum [UNITAT 3: pàg. 113-115]

2. Identificar la tipologia textual especificant els trets que apareixen al text.

Àmbit d’ús
Gènere
Finalitat
Tipologia textual dominant – esquemes textuals secundaris.
Característiques principals segons el text: expositiu, argumentatiu, narratiu o instructiu.
Funcions lingüístiques

3. Identificar el registre (formal/informal) i la varietat geogràfica.

CONTINGUTS D’ANÀLISI LINGÜÍSTICA DEL TEXT

1) Qüestions sobre aspectes bàsics de pronúncia:

La pronúncia dels sons vocàlics [UNITAT 1: pàg. 48-49-50-51; UNITAT 2: pàg. 91-92-93- 94]
Pronúncia de les consonants oclusives i el parell [b] [v] [UNITAT 3: pàg. 136-140]

2) Qüestions sobre aspectes sintàctics i discursius:

Morfologia: la formació de mots (UNITAT 1); els quantificadors (UNITAT 2); les preposicions: canvi i caiguda (UNITAT 3)
Sintaxi: sintagmes i combinacions (UNITAT 1); Combinació de pronoms febles. El manteniment de la referència (UNITAT 2) Oració simple i composta: classes d’oracions segons la modalitat (UNITAT 3).

3) Qüestions de lèxic, semàntica, fraseologia i terminologia:

Els camps semàntics (UNITAT 1)
Sinonímia i antonímia (UNITAT 2)
Barbarismes. Polisèmia i homonímia (UNITAT 3)

PREGUNTES D'EXPRESSIÓ I REFLEXIÓ CRÍTICA

a) Continguts de literatura:

TEMA 1. Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció literària narrativa de l’època. [UNITAT 3 pàg. 116-120]
TEMA 2. Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor. [UNITAT 3 pàg. 125-127]
TEMA 3. La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què. [UNITAT 3 pàg. 121-124]
TEMA 4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocul¬tural. [UNITAT 7 pàg. 287-289]
TEMA 5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la so¬cietat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa. [UNITAT 7 pàg. 290-292]

b) Pregunta oberta

Durant el 1r trimestre la pregunta oberta es basarà en algun aspecte relacionat amb els temes següents:
• L’estandardització lingüística. Conseqüències sociolingüístiques (UNITAT 1)
• La normativització, la codificació. Present i futur de l’estandardització (UNITAT 2)
• El present de l’ús social de la llengua (UNITAT 3)

LLIBRE DE LECTURA:
Ferran Torrent, “El bulevard dels francesos”. Editorial Columna

ENHORABONA

2010-06-18T05:27:00.000-07:00

Enhorabona a tots i a totes!

Selectivitat 2010

100%

aprovats i aprovades

QUE SIGUEU SEMPRE JOVES!

2010-06-10T02:48:00.000-07:00

Per sempre jove

Que un bon déu et protegisca
i acomplisca el teu desig
sàpies ajudar els altres
i deixar-te fer feliç.

Que arribes a les estrelles
per l'escala que et vas fent.
Sigues jove per sempre més.

Que cresques per ser més recte
cada dia més sincer
per conéixer la mentida
i la disfressa que ara té.

Que no et falte mai coratge
per lluitar contra corrent.
Sigues jove per sempre més.

Que les mans mai no et tremolen
i els teus peus siguen lleugers
i que mentre els vents canvien
tingues ferms els fonaments.

Guarda sempre el cor alegre
i cançons per fer content.
Sigues jove per sempre més.

"Forever Young" Bob Dylan (adapt. Isidor Marí) (CD "Planet Waves", 1974)

Forever Young

May God bless and keep you always
May your wishes all come true
May you always do for others
And let others do for you
May you build a ladder to the stars
And climb on every rung
May you stay forever young
Forever young, forever young

May you stay forever young
May you grow up to be righteous
May you grow up to be true
May you always know the truth
And see the lights surrounding you
May you always be courageous
Stand upright and be strong
May you stay forever young
Forever young, forever young

May you stay forever young
May your hands always be busy
May your feet always be swift
May you have a strong foundation
When the winds of changes shift
May your heart always be joyful
May your song always be sung
May you stay forever young
Forever young, forever young
May you stay forever young

2n BATXILLERAT - ASSAIG JOAN FUSTER - 2n TRIMESTRE

2010-01-29T10:56:00.000-08:00

A més del que hem explicat a classe, en el treball sobre Joan Fuster és imprescindible valorar la repercusisó que va tindre el llibre Nosaltres, els valencians,

En Nosaltres, els valencians l'examen de consciència característic de l'assaig fusterià es converteix en una interrogació radical sobre els valencians com a col·lectivitat. El resultat d'aquest examen constata un país provincià i despersonalitzat, que no té consicència de ser-ho i que preferix viure en el tòpic en comptes de plantejar-se la seua realitat. Fuster prolonga aquest examen en una investigació dels factors històrics i socials que hi ha darrere d'aquest estat de coses. Sense ser historiador, utilitza la història com a mitjà per a transformar la societat i marca les premisses a partir de les quals els valencians s'havien de plantejar el destí del seu país d'una manera integral i radical. Integral, perquè plantejava la necessitat de la connexió amb els altres pobles amb què compartim llengua com una condició imprescindible per a assolir la normalització lingüística i cultural del valencià. Radical, perquè enfocava aquesta realitat com un fet nacional, no com una peculiaritat regional o folklòrica.

La influència de Nosaltres, els valencians, des que es va publicar el 1962, ha estat profunda en la societat valenciana. El llibre de Fuster va actuar de catalitzador sobre un grup de joves, generalment universitaris, i va donar lloc a una acció cada vegada més decidida per a fer desaparéixer el provincianisme i construir una cultura nacional i moderna al País Valencià. Al mateix temps que va despertar la consciència de les joves generacions , també va destapar l'hostilitat, sovint violenta, d'una part de la societat valenciana que es va sentir qüestionada pel llibre de Fuster.

2n BATXILLERAT Temes de literatura - 2n trimestre

2010-01-11T10:52:00.000-08:00

Gener 2010 (L’ASSAIG. UNITAT 4 Llibre de text "Nou vents")

TEMA 15. Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època (pàg. 129-132, Llibre de text Nou Vents; enllaços del bloc referetis a Joan Fuster).

TEMA 16. Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània. Explica-ho. (pàg. 134. Llibre de text Nou Vents; enllaços del bloc).

Febrer 2010 (LA NARRATIVA DEL s. XX. UNITAT 11 Llibre de text "Nou vents")

TEMA 2. Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor (pàg. 308-310, Llibre de text Nou Vents; enllaços del bloc).

TEMA 3. La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què. (pàg. 203-205, Llibre de text Nou Vents; enllaços del bloc).

Març 2010 (LA NARRATIVA DEL s. XX. UNITAT 11 Llibre de text "Nou vents")

TEMA 4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocul¬tural.

TEMA 5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la so¬cietat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa. (enllaços del bloc referits a Quim Monzó)

2n BATXILLERAT - POESIA/Salvador Espriu - 1r trimestre

2009-11-24T06:01:00.000-08:00

SALVADOR ESPRIU

CARACTERÍSTIQUES DE LA SEUA POESIA

L'obra de Salvador Espriu, caracteritzada per la barreja d'un intel•lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint mordaç, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a retratar en termes transcendents la història col•lectiva, i fins i tot la representativitat històrica que va aconseguir a partir dels anys seixanta, la converteixen en una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

Entre els factors que van acabar de portar Espriu cap a la poesia durant la postguerra hi havia, al costat del procés de concentració expressiva que possibilitava el vers, les majors facilitats de publicar en un gènere que no necessita tant d'espai com la prosa i que, pel seu caràcter més hermètic, podia superar millor els entrebancs de la censura. Aquesta obra s'ha de definir a partir de dos eixos: la recerca de la diversitat (marcada per la relació amb la quotidianitat, per la pluralitat de gèneres i per la diversitat de tècniques compositives que conviuen fins i tot dins d'un mateix llibre) i l'aspiració a la unitat (amb un entramat temàtic, moral i filosòfic que determina les relacions entre les diferents obres). Espriu va considerar indestriables aquests dos pols en el procés dialèctic d'aprehensió de la realitat al qual aspirava. Aquest afany d'estructura unitària plantejat des de la varietat de gèneres i de registres lingüístics reflecteix la crisi del subjecte modern entre la pèrdua d'identitat i el desig de transcendència. Un dels millors estudiosos de l’obra del poeta, Josep Maria Castellet va destacar la capacitat de l'obra d'Espriu per a assimilar culturalment l'herència mítica de la humanitat: el Llibre dels morts de l'antic Egipte, la Bíblia, la tradició mística jueva i la mitologia grega. Al damunt d'aquestes referències, Espriu crearà el seu mite particular de Sinera (anagrama d'Arenys de Mar, la vila de la qual provenien les famílies materna i paterna d'Espriu i que es troba lligada a la seva infantesa).

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar els "dies i sols perduts", el món destruït per la guerra que el poeta identificava amb Sinera. Juntament amb Cementiri de Sinera, els quatre llibres Les hores (1952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955) formen l'anomenat cicle líric de l'obra d'Espriu. Com ha estudiat el mateix Josep M. Castellet, aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis de la teologia negativa, segons la qual Déu, cec amb relació a la humanitat, seria "el nom del no-res", la negació del que existeix, ja que l'home no es pot referir directament a uns atributs per a ell incomprensibles. Els diferents llibres del cicle líric, configurats com a itineraris, encarnen també les tensions del poeta amb el seu poble, com queda reflectit al famosíssim poema "Assaig de càntic en el temple" d'El caminant i el mur. Ja des de Cementiri de Sinera, cal situar la poesia d'Espriu, que va participar activament en revistes com Poesia i Ariel, en el corrent general de la poesia catalana de postguerra, evolució i humanització d'una poètica, la postsimbolista, capaç d'integrar en el poema l'espai individual del poeta i l'herència cultural i lingüística de la seva comunitat.

L'atzucac místic de Final del laberint va ser superat per La pell de brau (1960), sens dubte el llibre amb més ressò del seu autor. La poesia d'Espriu, el qual entenia el discurs metafísic tan sols des de la quotidianitat, va ser aleshores valorada des del punt de vista del seu realisme. El to èpic o didàctic va aparèixer com a extremament modern, exemple de combat ideològic malgrat la vaguetat social del discurs d'Espriu, que sempre es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. En La pell de brau Espriu hi abocava reflexions (sobre la diversitat i la tolerància) i tècniques antigues (ús personal dels símbols i barreja de la sàtira, l'èpica i l'elegia), però el caràcter emblemàtic que el llibre va adquirir com a discurs cívic, lectura incitada pel clima general de la literatura catalana del moment, i el fet de centrar el punt de vista en la península Ibèrica, i per tant en Espanya, van actuar com a catalitzadors d'una nova actualitat, fins i tot internacional, del poeta. Espriu va acabar així de fixar míticament una geografia que havia començat a estructurar abans de la guerra: Lavínia (Barcelona), Alfaranja (Catalunya, la qual és metonímicament també Sinera), Konilòsia (Espanya) i Sepharad (península Ibèrica).

El gran ressò que li va proporcionar el fet que els seus poemes fossin musicats per Narcís Bonet (La pell de brau, 1969) i sobretot per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) van ser els canals de popularització d'una obra que es llegirà, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional.

RESUM:

La poesia d'Espriu és densa i hermàtica, plena de símbols de procedència diversa. Llegir Espriu exigeix un bagatge cultural que permeta desxifrar tot el seu món mític.

Els temes recurrents són la mort d'éssers estimats, de la llengua i del país, tractada amb to elegíac, i el compromís del poeta amb el seu poble, per al qual demana respecte i tolerància. Predomina el pessimisme en contemplar l'enfonsament del seu món, que, de vegades, es veu atenuat per la ironia i la sàtira.
La recració mitològica no és un recurs utilitzat per a evadir-se de la realitat, sinó per a satiritzar, denunciar i moralitzar.
La mitologia ofereix un gran nombre de símbols: Esther, Antígona, el cec (Déu), Sepharad (Espanya), Sinera (la llibertat perduda), etc. Altres símbols són producte d'expressions repetides constantment i posades en relació amb algun significat abstracte, normalment relacionat amb la mort (pedra, marbre, pous, cisternes...) o amb la llengua (mot, paraula, llavis, etc.).

Inici del càntic en el temple (1965)

Ara digueu: "La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i amb ell, les males herbes.

"Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l'alba

ens ha trigat, com és llarg d'esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d'accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,

davallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: "Nosaltres escoltem

les veus del vent per l'alta mar d'espigues".

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d'aquest poble".

El meu poble i jo (1968)

Bevíem a glops

aspres vins de burla

el meu poble i jo.

Escoltàvem forts

arguments del sabre

el meu poble i jo.

Una tal lliçó

hem hagut d'entendre

el meu poble i jo.

La mateixa sort

ens uní per sempre:

el meu poble i jo.

Senyor, servidor?

Som indestriables

el meu poble i jo.

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo.

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

A baixar graons

de dol apreníem

el meu poble i jo.

Davallats al pou,

esguardem enlaire

el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos

en encesa espera,

el meu poble i jo.

He mirat aquesta terra (1980)

Quan la llum pujada des del fons del mar

a llevant comença just a tremolar,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent

el falcó s'enduia la claror del cel,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit

i boques de fosca fressen als camins,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols

de les fulles aspres del llunyans alocs,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud

dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç

de passar la rella damunt els records,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit

camp l'ample silenci que estenen els grills,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec

com l'hivern despulla la son dels sarments,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls

de l'aiguat de sobte baixa pels rials,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Perquè un dia torni la cançó a Sinera

El meu somni lent de la gran pau blanca sota el cel clement.
Passo pels camins encalmats que porten la claror dels cims.
És un temps parat a les vinyes altes, per damunt del mar.
He parat el temps i records que estimo guardo de l'hivern.
Però tu riuràs, car veus com es tanquen llavis catalans.
I es baden al sol boques de captaires, plagues de leprós.
Ningú no ha comprès el que jo volia que de mi es salvés.
Mai no ha entès ningú per què sempre parlo del meu món perdut.
Les paraules són forques d'on a trossos penjo la raó.
Branden a ple vent cordes que no poden suportar més pes.
El càntic és lluny, i la greu campana toca pels difunts.
Ha cessat el ball de l'altiva monja i de l'embriac.
La dansa també del pelut dimoni amb la reina Esther.
Ja no volta l'ós.
He llegit el llibre del Predicador.
Deso a poc a poc dintre de la capsa tots els meus ninots.
Ara he de callar, que no tinc prou força contra tant de mal.
D'un mal tan antic aquesta veu feble no et sabrà guarir.
En un estany buit, manen el silenci i la solitud.
Sols queden uns noms: arbre, casa, terra, gleva, dona, solc.
Només fràgils mots de la meva llengua, arrel i llavor.
La mar, el vell pi, pressentida barca. La por de morir.

2n BATXILLERAT - POESIA/Miquel Martí i Pol - 1r trimestre

2009-11-24T04:47:00.000-08:00

ETAPES DE LA POESIA DE MIQUEL MARTÍ I POL

La biografia de Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 - Vic, 2003) ha estat marcada per alguns trets definitoris, entre els quals destaquen els següents: a) el seu lligam al poble nadiu, on ha viscut sempre; b) la seua condició obrera, com a escrivent a la fàbrica tèxtil La Blava, de Roda de Ter, on treballà des dels 14 anys fins als 43; c) les conseqüències de la malaltia que contragué pels volts del 1970, una esclerosi múltiple que des d'aleshores li va impedir de moure's i de parlar amb normalitat; d) el compromís del poeta amb la seua classe social i amb el país; e) la seua disposició, des de jove, a interrogar-se, a esforçar-se per conéixer-se a si mateix i el món que l'envolta. I, és clar, la seua dedicació a la poesia, que començà a donar fruits entorn del 1948. Des d'aleshores, la millor referència biogràfica de Martí i Pol ha estat la seua obra.

Dels plantejaments existencialistes al realisme històric

Format sota el catolicisme imperant a la postguerra, una crisi dels valors religiosos, que es manifesta aproximadament entre el 1952 i el 1957, acaba d'accentuar l'íntim isolament en què ha viscut el poeta fins que, a la fi, la crisi es resol per mitjà d'una obertura, podríem dir-ne social, a la realitat del seu entorn, concretada inicialment en els dos marcs espacials immediats, el seu poble i la fàbrica on treballa; d'aquí neixen els poemes d'El poble i dels dos conjunts La fàbrica-1959 i La fàbrica (1972). Amb aquests poemes, Martí i Pol s'inclou de ple en el corrent que s'ha anomenat del realisme històric en tant que hi tradueix un món -el de la gent amb qui conviu- que coneix bé i des de dins i que descriu per mitjà de procediments tan realistes com l'inventari o la crònica. Els obrers que van a la feina cada dia, a la fàbrica o enfilant-se per les bastides, les dones que fan la feina de casa, els jubilats, són els protagonistes d'aquests poemes, els seus "herois", perquè el poeta els eleva a aquesta categoria en considerar la seua feina, la seua vida, com una autèntica gesta quasi bé èpica. El contrast entre la descripció de la vida de l'obrer, que es desenvolupa en condicions molt dures, i el tractament humà, d'una gran tendresa, amb què el poeta es refereix a les persones concretes, a voltes amb noms i cognoms, que formen "la seua gent", és una de les característiques més originals d'aquesta poesia. El poeta, en fi, se sent compromès amb la gent del seu poble i la seua fàbrica i, per extensió, amb la classe social de la qual formen part, fins a posar la seua veu i el seu gest -discurs i acció- al seu servei: "D'ells vull parlar, en parlar de la gent d'ara. / D'ells vull parlar. Sense ells, jo no existeixo." Òbviament, una poesia d'aquesta mena s'expressa a través d'un llenguatge directe i assequible, però, lluny de caure en el perill del pamfletisme, Martí i Pol aconsegueix de mantenir el valor poètic dels seus textos a través d'una tria acurada del lèxic i de la recurrència de metàfores i imatges simples evocadores de sensacions i estats anímics que permeten al lector de familiaritzar-se amb el context social i alhora penetrar en l'univers personal dels homes i les dones que s'hi mouen.

De l'enclaustrament a una nova obertura

Els efectes de l'esclerosi múltiple que Martí i Pol contrau pels volts del 1970 es fan presents ja a partir dels Vint-i-set poemes en tres temps (1972). L'objecte de la seua poesia, fins al 1975, s'interioritza; ara s'imposen la solitud, l'angoixa, una certa presència de la mort, i el poeta defineix un món reduït i tancat, l'únic que percep com a possible en les noves circumstàncies que li toca de viure. En aquest context, els sentits prenen un paper important -la vista i el tacte, especialment- perquè són els instruments que li permeten de fixar els límits de la seua realitat. Els poemes de Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), carregats d'imatgeria, sintetitzen magistralment el nou món del poeta i l'actitud amb què s'hi enfronta, una actitud que no cau mai en la desesperança, sinó que malda sempre per aferrar-se a la vida: amb les limitacions que calga, però viure. A Quadern de vacances (1976) Martí i Pol revela ja l'inici de la superació de l'estat anterior, i els llibres següents posen de manifest un cant a la vida cada cop més esclatant, que arriba al cim amb volums com Estimada Marta (1978) i L'àmbit de tots els àmbits (1981). Ara el poeta aposta clarament pel futur, amb optimisme, amb unes enormes ganes de viure i amb una renovada fe en l'home. Reprèn la poesia amorosa, amb un matís fins i tot eròtic. I convida el lector a una reflexió cívica sobre la necessitat d'aportar cadascú el que puga en la construcció del país comú. Són tres vies -la fe en el futur, l'erotisme i la reflexió cívica- que defineixen un nou moment, cabdal, en l'obra del poeta i donen alguns dels seus textos més madurs
És en aquest procés de nova obertura quan Martí i Pol inicia un aprofundiment en la seua reflexió sobre la poesia i la seua activitat com a poeta, reflexió que es va accentuant al llarg dels anys vuitanta i noranta. La poesia és entesa com un procés de coneixement interior per part del poeta, d'autoanàlisi, per tant lligada a l'experiència personal, tot i que aquesta experiència pot tenir molts matisos. Martí i Pol entén que la poesia tendeix a expressar el que és essencial de la vida personal i la col•lectiva, i a expressar-ho amb senzillesa. D'altra banda, el material amb què treballa el poeta, la paraula, és objecte d'atenció preferent: no pot ser utilitzada de manera gratuïta, sinó que se li ha d'exigir densitat, justesa i capacitat de suggestió.

De la serenitat al desconcert

En plena maduresa vital, la poesia de Martí i Pol traspua una innegable sensació de serenitat, present ja en textos com els del Primer llibre de Bloomsbury (1982) i confirmada a Els bells camins (1987). Ni tan sols el dolor produït per la mort de la primera muller, que genera el Llibre d'absències (1985), no trenca aquesta actitud del poeta. Es tracta d'una serenor feta de saviesa de viure, d'experiència, d'observació del món que envolta el poeta, des d'una certa posició "tardoral", i sobretot de voluntat de coneixement, aplicada en especial al propi jo del poeta. Aquest procés d'experiència, d'observació i de coneixement, associat a una progressiva manifestació del valor absolut de l'amor, és el que permet al poeta de seguir creixent, de seguir madurant, d'autoafirmar-se cada vegada amb més plenitud. Amb tot, en els llibres que publica ja en els anys noranta -el primer dels quals, però, conté textos escrits a partir del 1986- la poesia de Martí i Pol presenta un nou tombant, definit pel desconcert, el desencís, la inseguretat. Es tracta de sensacions personals, íntimes fins i tot, accentuades pel pes dels anys -el poeta reconeix que es fa vell-, i hom diria que per la descoberta d'unes noves manifestacions de la pròpia personalitat, desconegudes, o almenys ocultes fins ara, que se li imposen i destorben la relativa placidesa amb què s'havia acostumat a fer front a si mateix. Aquestes sensacions desconcertants provoquen ara, també, molts silencis, llargs períodes d'agrafia, rars en el conjunt de la producció de Martí i Pol. Ara bé, aquesta sensació de desconcert no és només personal: tant a Un hivern plàcid (1994) com al Llibre de les solituds (1997) es deriva també de la reflexió sobre la vida col•lectiva del país, sobre els esdeveniments d'ordre social i polític coetanis. I aquí el desencís de Martí i Pol esdevé crític, de nou, lluny d'abandonar-se a la resignació o a la passivitat. Al darrer volum, Llibre de les solituds, el poeta recupera la ironia, ja present en alguns llibres d'anys enrere, com a recurs per a salvar-se tant del desconcert com de la resignació, amb la qual cosa introdueix un element que permet de pensar en la superació d'aquesta darrera etapa.

RESUM:

El ressò social que ha tingut la poesia de Miquel Martí i Pol té molt a vore amb alguns fets que han marcat la seua vida., entre els quals sobreïxen els següents: a) el seu lligam al poble nadiu, on ha viscut sempre; b) la seua condició obrera, com a escrivent a la fàbrica tèxtil La Blava, de Roda de Ter, on treballà des dels 14 anys fins als 43; c) les conseqüències de la malaltia que contragué pels volts del 1970, una esclerosi múltiple que des d'aleshores li va impedir de moure's i de parlar amb normalitat; d) el compromís del poeta amb la seua classe social i amb el país; e) la seua disposició, des de jove, a interrogar-se, a esforçar-se per conèixer-se a si mateix i el món que l'envolta. Va ser un poeta molt pròxim a les vivències de la gent. En aquest sentit, com els va passar a tantes altres persones del seu temps, la crisi dels valors religiosos del catolicisme intransigent amb què va se educat de jove que va patir el dugué a replantejar-se la vida i a obrir-se a la realitat social del seu entorn. Això es reflecteix molt bé en els poemes de La fàbrica, poemes que tradueixen el món immediat que l’envolta i que ell coneix tant bé (els treballadors de la fàbrica, les dones que fan la feina de casa, els jubilats...). A partir del 1970 l'esclerosi múltiple que patirà tota la vida comença a fer-se evident. Aleshores, l'objecte de la seua poesia s'interioritza i això fa que transcendisca la realitat de l'àmbit de la pròpia malaltia. Martí i Pol contrueix un món poètic original com a expressió de les sensacions més humanes: l'amor, el desig i la mort. I tot expressat amb un llenguatge senzill i directe perquè vol que l'entenga quanta me´s gent millor. El valor poètic dels seus versos s’aconsegueix amb una tria del lèxic i la recurrència de figures retòriques evocadores de sensacions i d’estats d’ànim que fan que el lector visca la vivència dels homes i dones que es mouen pels poemes. Per a finalitzar direm que una mostra del ressò social que ha tingut la seua poesia és que a partir del 1999 es produeix un espontani reconeixement popular que fa que una gran part dels ajuntaments catalans aproven de demanar en els seus Plens a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual en va ser membre, i a la Institució de les Lletres Catalanes, que fos presentada la candidatura de Miquel Martío i Pol a l'Acadèmia Sueca per al premi Nobel.

POEMA 1

L'Elionor

L'Elionor tenia

catorze anys i tres hores

quan va posar-se a treballar.

Aquestes coses

queden enregistrades

a la sang per sempre.

Duia trenes encara

i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".

La gent se l'estimava,

l’Elionor, tan tendra,

i ella cantava

mentre feia córrer l'escombra.

Els anys, però, a dins la fàbrica

es dilueixen

en l'opaca grisor de les finestres,

i al cap de poc l'Elionor

no hauria pas sabut dir

d'on li venien les ganes de plorar

ni aquella irreprimible

sensació de solitud.

Les dones deien que el que li passava

era que es feia gran i que aquells mals

es curaven casant-se i tenint criatures.

L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia

predicció de les dones,

va créixer, es va casar i va tenir fills.

El gran, que era una noia,

feia tot just tres hores

que havia complert els catorze anys

quan va posar-se a treballar.

Encara duia trenes

i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".

POEMA 2

Aquesta remor

Aquesta remor que se sent no és de pluja.

Ja fa molt temps que no plou.

S´han eixugat les fonts i la pols s´acumula

pels carrers i les cases.

Aquesta remor que se sent no és de vent.

Han prohibit el vent perquè no s´alci

la pols que hi ha pertot

i l´aire no esdevingui, diuen, irrespirable.

Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè no posin en perill

la fràgil immobilitat de l´aire.

Aquesta remor que se sent no és de pensaments.

Han estat prohibits perquè no engendrin

la necessitat de parlar

i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.

I, tanmateix, la remor persisteix.

POEMA 3

Les quatre banderes

Tenia quatre banderes,

tres les vaig perdre en combat;

la bandera que fa quatre

l'he desada en un calaix.

No la'n trauré fins que bufi

ben fort el vent de llevant

i s'endugui aquest mal aire

que ens toca de respirar.

Tenia un jardí amb tres arbres,

un mal vent me'ls ha esfullat.

Amb el jardí ple de fulls no fa de bon caminar.

El mal vent encara bufa;

jo no em canso d'esperar:

per cada fulla caiguda als arbres hi neix un tany.

De dos amors que tenia,

l'un en terra, l'altre en mar,

el de terra l'empresonen, l'altre viu exiliat.

Jo ni ploro pel de terra

ni em lamento pel de mar.

Plor i laments de què serveixen?

Gent que lluiti és el que cal.

Tinc una llengua tan viva

com les més vives que hi ha.

Si quan parlo s'esparveren,

jo quasi, em poso a cantar.

Canto i canto i cantaria

si pogués més fort i clar.

Quan les cançons fossin pedres,

vinga fones i al combat!

Amors, arbres i banderes

són mots de bon recordar.

Qui n'aprèn la cantarella

mai més no l'oblidarà.

Si de cas no l'heu apresa

no us canseu de preguntar,

que si els mots són com la pluja

la terra som tos plegats.

POEMA 4

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

2n BATXILLERAT - POESIA/ESTELLÉS - 1r TRIMESTRE

2009-11-18T14:12:00.000-08:00

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS I LA SEUA APORTACIÓ AL GÈNERE POÈTIC

Home apassionat i civilment compromès, pou de cultura literària, cronista periodístic del seu món al mateix temps que poeta, Vicent Andrés Estellés ha llegat un discurs pastat amb paraula viva, eficaç per a la difusió popular de la poesia, i també un referent poètic personalíssim, ben perfilat i caracteritzat en el conjunt de la literatura catalana contemporània.

EL COMPROMÍS CÍVIC DEL POETA

Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, tot presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del seu poble. Del Llibre de meravelles:

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

El poeta apareix així com "un entre tants", com "la veu d'un poble" en marxa, alhora que com a individu concret que viu en la seua circumstància personal el drama col·lectiu de la postguerra i d'un país condemnat a la travessia del desert. En la variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, un dels valors més incontestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil. Davant l'espectacle de la postguerra, de la misèria i les repressions de tota mena, Estellés palesa el seu tarannà de cronista apassionat, escassament estilitzador, i fa un inventari dels personatges i els esdeveniments que constitueixen aquell món. L’escriptura com a consigna de resistència i de transformació.

Vicent Andrés Estellés, com el Carles Riba de les Elegies de Bierville, escriu, també, des d’un exili interior, nacional i de classe. El poeta de Burjassot, però, és menys selectiu que Riba i deixa passar en els seus versos detalls descriptius, els personatges típics d’un quadre d’època i molts esdeveniments quotidians. Els seus poemes esdevenen, així, crònica social. I el periodista de professió hi trau el cap. Davant l'espectacle de la postguerra, de la misèria i les repressions de tota mena, Estellés palesa el seu tarannà de cronista apassionat, escassament estilitzador, i fa un inventari dels personatges i els esdeveniments que constitueixen aquell món. El resultat és d'una profunda coherència i genera una crònica amarga i esperançada alhora, el crit que enlaira una idea de dignitat mai no desistida. Sovint la sap transmetre, a més, amb uns dots de confidencialitat conversacional ben notòria. Amb eficàcia comunicativa fora de tot dubte.

LA REALITAT QUOTIDIANA ELEVADA A CATEGORIA LITERÀRIA

L'obra lírica de Vicent Andrés Estellés arranca dels mots senzills i de les situacions quotidianes. Sempre buscant d'aquestes realitats de cada dia com la compra d'un llibre de poemes, el bes d'Isabel, o una visita al mar, en l’evocació de qualsevol moment de la vida diària. Totes realitats senzilles i amables que intenta descobrir el Jo poètic: ("avui vull dir coses amables [...] / He perdut el costum, no sé on les he deixades, / és possible al café, és possible a un banc" / Tot ho recorde mentre vas estenent la roba), tanmateix, no sempre pot trobar el costat amable, i aleshores mostra l'altre costat de la realitat: la lletgesa.

Escolteu la versió d'Ovidi Monllor del poema XXII (Hotel París), que ell va titular "Una escala qualsevol"

XXII
Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill,

i xiques, al cinema, amb les cames obertes

i una mà entre les cuixes, i el rosari en família,

i hi ha el peó que es mata caent des d'un andami

i l'home que fa el pa i hi ha qui porta un metre

per saber el tamany escaient del taüt

i com hi ha els tramviaires que treballen la nit

de cap d'any i els forats de les piques i hi ha

l'ascensor amb un llum brut groguenc esperant

mentrestant la portera s'emborratxa de vi

i pixa per l'escala i la filla té por

i el marit està fent-ho amb la dona del metge

i els tramvies terribles amb l'enrenou dels ferros

i el metge que es dedica a trencar les anous

mentrestant la portera va pixant per l'escala

i trucant a les portes amb un colp de mamella

i el fill de la de l'arpa que s'ha mort fa tres dies

plora i plora i encén un ciri i posa el ciri

i l'ampolla de vi i contempla la Loren

i llavors la suïssa crida pel passadís

i el cosí la segueix brandant el canelobre

i la xica que es gita més aviat que mai

i un fred com una mà li puja per les cuixes

i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit

i els veïns que s'han mort els dos intoxicats

l'altre dia i la mare i la filla no tenen

ganes de menjar res i ploren com les rates

i el cosí i la suïssa que dormen brutalment

i el canelobre encès i el cobertor encès

les cortines enceses i tot el pis encès

els nobles cavallers enterrats en els claustres

mentrestant la portera pixa pels escalons

i el marit no pot més i la dona del metge

se'n va i agafa el metge i li diu fill de puta

i se'l fica entre cames i tot es pega foc

i la nena que plora sola a la porteria

i les inscripcions obscenes del comuns

i el crani rebotant per tots els escalons.

Amb un fons subversiu

Ja no hi ha més que això:

Mort.

Est, Oest, Sud

i Nord.

Mort. Mort només.

Llocs

morts.

Uns llarguíssims

rebosts

plens de

morts.

Morts per totes les bandes,

camuflats darrere unes flors.

Un dia,

però,

sorgiran dels seus

llocs,

cauran damunt de les ciutats -un

avalot

morts-

i ja només hi haurà això:

morts.

Ells manaran, tindran les seues

Corts,

diran:

"Açò

és dolent i això és

bo"

i donaran faltes i bones.

Però ara esperen als seus llocs.

Esperen l'ordre de llançar-se.

Ha de venir un ordre nou.

L'instauraran els

morts,

de la nit al matí,

un dia

qualsevol.

Tot canviarà de dalt a baix:

els vius estarem sotmesos als morts.

Cal,

doncs,

fer-se amics entre els morts.

Un cas ben particular és el de les Horacianes (1974), on el poeta retrata la vida valenciana dels anys seixanta, transvestint-se d'Horaci, barrejant la València amb la Roma imperial i disfressant els seus enemics contemporanis de personatges de l'època. De fet, el filtre d'aquesta llatinitat li permet operar amb un cert distanciament que legitima com a poesia lírica el que és una crònica gairebé periodística amb caires satírics. Junt al cant primari als productes de la terra, a la felicitat de les coses menudes i quotidianes es revesteix d'un prestigi clàssic. D'aquesta manera, poetitzar l'experiència de contemplar i menjar amb delectança un pebrot torrat és un autèntic repte per al poeta líric, que, més enllà del to de gastronomia a la manera de Josep Pla, aconsegueix presentar amb intensitat poètica aquesta minúscula mostra dels plaers més elementals de la vida que ens permeten una autèntica comunió amb el món.

I
res no m'agrada tant

com enramar-me d'oli cru

el pimentó torrat,

tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,

mes no massa torrat, que el desgracia,

sinó amb la aquella carn molla que té

en llevar-li la crosta socarrada.

D'altra banda la influència de Pablo Neruda, ara en el seu vessant més èpic, és visible en el magne Mural del País Valencià, que constitueix un conjunt de poemaris dedicats a exalçar la geografia i la història dels pobles valencians. Aquesta obra, amb un poderós alè èpic semblant al del Canto general de Neruda, que representa la gran epopeia de les terres americanes.

M'aclame a tu

M'aclame a tu, mare de terra sola.

Arrape els teus genolls amb ungles brutes.

Invoque un nom o secreta consigna,

mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat

segueix camins, segueix foscos camins,

m'agafe a tu, os que més estimavai

cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma

un alfabet fosforescent de pedres,

un alfabet sempre amb la clau al pany,

el net destí, la sendera de llum,

sempre, a la nit, il·luminant, enterc,

un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,

seràs el solc i seràs la collita,

seràs la fe i la medalla oculta,

seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,

seràs la llum, la llum il·limitada,

seràs confí on l'aurora comença,

seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,

l'himne fecund del retorn de la pàtria,

tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons

i en arribar al terme entonaré

el prec dels béns que em retornaves sempre.

EL TRACTAMENT DEL TEMA DE L'AMOR

Al costat de la bellesa de la mort, hi ha, així mateix, una atracció obsessiva per l'amor, que esdevé el moll de l'espinada de tota la seua lírica, en una gamma diversa de sensacions que van des del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig o fins als sentiments més estrictament espiritualitzats.

Potser un dels trets més cridaners pel que fa a la projecció pública de la poesia estellesiana és la manera crua i immediata amb què va tractar en ocasions l'experiència del sexe -una manera insòlita en la poesia catalana anterior i poc freqüent en la posterior. Fins i tot un poema tan líricament arravatat com és "Els amants", recitat amb força per Ovidi Montllor al llarg d'anys i geografies, no deixava de presentar-se amb una punta de repte a la retòrica amorosa tradicional, com es palesa en l'al·lusió a la poesia noucentista: "I que ens perdone el cast senyor López Picó." Així mateix, Estellés associa automàticament amb l'erotisme i amb el cos femení, d'una forma estilitzada, molts fenòmens de la naturalesa, com ara quan veu en les lleugeres ones marines "una mar a mamelletes ràpides".

En general, el cos de la dona és font de metàfores com aquesta, i alhora focus d'atracció de procediments intensificadors, entre els quals el de la doble adjectivació no és el menys utilitzat: per exemple, les "assaonades rodonors benignes" d'una imatge corporal femenina que se'ns presenta desitjada, "invicta" i "autàrquica".

Però en el tractament estellesià de la matèria amorosa caldria destacar principalment els encerts expressius plens d'intensitat, tant quan parla d'amors furtius -que sovint intuïm vivament pintats per la seua imaginació- com quan evoca un amor conjugal llargament viscut i fidel com la mort mateixa, un amor "per a tota la mort". Així, referències com ara "el grapat de safrà negre del sexe", o "amor, entre les teues dentetes sóc raïm", o "per tu menge llimones, mire el dia total", conjuminen una sensualitat punyent amb la tensió lírica més estricta. Les imatges ens sobten, en ocasions, amb una elementalitat d'eficàcia colpidora: "La vida ens era una sorpresa, / una granota viva a la butxaca."

Els amants

" No hi havia a València dos amants com nosaltres. /Feroçment ens amàvem del matí a la nit. /Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. /Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses. /De sobte encara em pren aquell vent o l'amor /i rodolem per terra entre abraços i besos. /No comprenem l'amor com un costum amable, /com un costum pacífic de compliment i teles /(i que ens perdone el cast senyor López-Picó). /Es desperta, de sobte, com un vell huracà, /i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. /Jo desitjava, a voltes, un amor educat /i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, /ara un muscle i després el peçó d'una orella. /El nostre amor es un amor brusc i salvatge/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. /Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. /Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. /Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer./ Després, tombats en terra de qualsevol manera, /comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, /que no estem en l'edat, i tot això i allò. /No hi havia a València dos amants com nosaltres, /car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

ELS PROCEDIMENTS RETÒRICS

Així doncs, al costat de l'expressió directa de la sexualitat o de l'ús sobtador de mots propis del registre col·loquial, la poesia d'Estellés palesa també una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible en la seua adjectivació, en les imatges metafòriques o en el filtre culturalista que constitueixen, per exemple, les referències de les Horacianes al món clàssic llatí. Podríem afegir-hi altres recursos, com és l'ús expressiu dels topònims, que per a Estellés constitueixen mots d'arrel tel·lúrica, carregats de simbolisme, tant si es tracta de noms de carrers de València o de partides rurals locals com si es converteixen en emblema dels orígens lingüístics –com en el poemari Les homilies d'Organyà (1981), on es ret homenatge a la llengua catalana.

Amb això enllaça amb un altre tret de l’estil d’Estellés: el to narratiu de la seua poesia. De fet, sobre Vicent Andrés Estellés, autors com Joan Fuster han dit que fa una poesia que podria haver estat una novel·la.

Un altre tret important que caracteritza la creació estellesiana és la teatralització que comporta l’aparició freqüent del destinatari. Relacionat amb el caràcter col·loquial, Estellés raona incansablement amb sí mateix o amb algun suposat interlocutor. Narra, descriu, rememora.

Un dels procediments més destacables és el de la paròdia, que s'exerceix, per exemple, sobre la tradició clàssica de les èglogues o sobre els tòpics fomentats per la Renaixença i pel seu patriarca valencià, Teodor Llorente. D'aquesta manera, les èglogues de Garcilaso de la Vega esdevenen diàleg entre personatges de l'actualitat en un ambient d'oficina, on una nimfa dels nostres dies pot escridassar el seu amant: "Nemorós, Nemorós, no m'esgarres les bragues, que m'han costat vint duros."

Així mateix, els tòpics procedents del paisatgisme de Llorente en poemes com ara "El barranc dels Algadins" -la dolça flaire del camp, les llauradores idealitzades, etc.-, poden ser substituïts, en l'estellesià "Vora el barranc del Carraixet", pel record revoltat dels afusellaments de la postguerra a la rodalia de la capital valenciana, alhora que la mollesa fònica del mot "Algadins" es transforma en l'aspror multivibrant del topònim real "Carraixet".

Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire,
que per a omplir d'aroma l'aire
no té lo món millors jardins.

Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.

En ells, milers de teuladins
fan un soroll que el cor encisa.
Qui oir pogués sa xiscladissa
vora el barranc dels Algadins!

.............................................................................................................

Vora el barranc del Carraixet
hi ha un taronger d'amargues branques:
penja una collita de màrtirs
d'una mort amarada i pobra.
Vora el barranc del Carraixet
enterraments de caritat,
la funesta llum foradada
i les rebentades pupil·les.
[...]
Vora el barranc del Carraixet.
els morts de fredes matinades,
els morts de les nits
tenebroses, els assassinats de
la terra. La llum puja com la
bandera, puja la bandera del
sol, puja com un puny, com una
sang, vora el barranc del Carraixet.

2n BATXILLERAT - LITERATURA/POESIA POSTGUERRA- 1r Trimestre

2009-11-12T04:48:00.000-08:00

Després de treballar les característiques del règim franquista i de contextualitzar el va comportar aquest sistema polític per a la literatura, us facilitem un proposta de redacció dels principals corrents poètics d'aquest període. Llegiu el text amb atenció i compareu-lo am el que vosaltres heu escrit. La finalitat no és altra que ajudar-vos a redactar el text definitiu.

2n BATXILLERAT - LITERATURA/POESIA - 1r Trimestre

2009-11-10T04:55:00.001-08:00

Etapes del franquisme

LA LITERATURA DE POSTGUERRA

Per a tots nosaltres

Si nosaltres callem, qui parlarà?

És cert que val ben poc la nostra veu.

Som gent de poca empenta, massa frívols i tot perquè ens escoltin.

Tanmateix allò que resta de més pur en nosaltres val tant

-ho sabem bé- com el neguit de qualsevol hereu d'aquest insigne llinatge de vençuts.

Cal que insistim, com qui pidola,

si voleu,davant de cent portes barrades.

L'EXILI

Elegies de Bierville, de Carles Riba

Elegia II

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,

dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira

súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de fortuna,

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

CORRANDES D'EXILI

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra,

abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'enyorança

ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,

l'ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que batega com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

2n BATXILLERAT - SOLUCIONS PRONOMS FEBLES - 1r Trimestre

2009-11-09T03:04:00.001-08:00

Ací teniu les solucions a les activitats de pronoms febles que no hem corregit a classe.

SOLUCIONS PRONOMS FEBLES

COMPRENSIÓ TEXT EXPOSITIU - 1r Trimestre

2009-11-08T11:04:00.000-08:00

TEXT 1

El càncer surt a la llum

Tot i ser a 150 milions de quilòmetres de distància de la Terra, el Sol no solament és responsable de tota la vida que hi ha, sinó que permet que alguns visquin millor que altres: les condicions climàtiques tan benignes que proporciona són el pilar que sustenta una economia basada en el turisme i l’especulació, que fan que milers d’edificis, apartaments i hotels omplin fins a l’últim racó de la costa.

No obstant això, els beneficis dels raigs solars no s’acaben a les butxaques dels constructors, els hotelers i els restauradors. També arriben a la salut de les persones. A tall d’exemple, l’exposició al sol afavoreix l’activació i la síntesi de la vitamina D, que té un efecte positiu sobre la mineralització del ossos i, per tant, combat patologies com l’osteoporosi. Això la fa molt recomanable en el cas de la gent gran, amb més alteracions òssies i moltes vegades massa avesada a quedar-se tancada a casa. La llum també és beneficiosa per a persones amb certes afeccions a la pell, com la psoriasi, un problema que afecta entre un 2 i un 3% de la població. En la dermatitis atòpica, que pot arribar a afectar el 20% dels nens, els raigs ultraviolats (UV) provoquen un efecte immunosupressor profitós. Algunes línies de recerca treballen per esbrinar si els UV també tenen repercussions saludables en determinats càncers i malalties autoimmunològiques. Per la seva banda, altres estudis científics, impulsats especialment pels països nòrdics, han demostrat que la llum natural influeix positivament en el sistema nerviós i proporciona una sensació de plaer i benestar. Segons sembla, regula les funcions vegetatives i psíquiques i provoca la secreció de serotonina i melatonina, relacionades amb el son i la vigília, l’efecte antioxidant en les cèl·lules i el benestar general. De fet, en molts casos els quadres de depressió milloren força quan arriba l’estiu.

Malgrat tot, aquest reguitzell de beneficis apareix quan es pren el sol amb moderació. De fet, els dermatòlegs recorden que una exposició de quinze o vint minuts és més que suficient, una minúcia comparat amb la tirallonga d’hores que la majoria de mortals dediquen a bronzejar-se. Lluny han quedat els temps en què els treballadors que passaven moltes hores a l’aire lliure –paletes, pagesos o pescadors– eren els més morenos i els més proclius a patir les conseqüències negatives de la radiació solar. Els cànons estètics imperants que obliguen a tenir la pell colrada per seguir la moda, han fet que bona part de la població s’excedeixi a l’hora de prendre el sol, una afecció especialment perjudicial per a la pell blanca de les nostres latituds, dissenyada justament per a tot el contrari.

Adaptació d’un text d’Anna Ferrer, El Temps (22-08-2006)

TEXT 2

Viatjant per l'univers en direcció al 'Gran Atractor'

Una galàxia és enorme. Si la Terra, el planeta que habitam, ja és com una puça devora un elefant si el comparam amb el Sol, impressiona pensar que hi ha 200.000 milions de sols com el nostre (i de més grans) a la nostra galàxia, anomenada Via Làctia. D’una punta a l’altra, la Via Làctia té 80.000 anys llum; és a dir, la llum (que viatja a 300.000 quilòmetres per segon) necessita tots aquests anys per travessar el seu diàmetre. Ara bé, tot i l’enormitat de la galàxia que ens allotja, aquesta macroestructura només és, en termes cosmològics, la més petita i elemental partícula de composició de l’univers. Les galàxies són una cosa així com els grans de sorra que componen la gran platja del cosmos. Ara els científics acaben de descobrir coses noves sobre aquests petits components de l’univers. Han comprovat que a una increïble distància de nosaltres hi ha una concentració espectacular de galàxies, formant una espècie de mur gegantesc, que amb la seua enorme força gravitatòria atreu cap a ell milers de galàxies més llunyanes, i entre elles la nostra. Aquest supercúmul de galàxies ha estat anomenat Gran Atractor.

Ja fa temps que els experts sabien que alguna cosa tirava de la Via Làctia i d’altres galàxies a la tremenda velocitat de 22 milions de quilòmetres per hora, però no ha estat fins ara quan s’ha pogut definir amb més precisió què és i on és aquest Gran Atractor. L’any 1987, un grup de científics que estudiava la velocitat de les galàxies va observar que hi havia un gran nombre d’aquests elements que se n’anava cap a una regió determinada de l’espai, en concret, la constel·lació de Centaurus.

Avui se sap que ni la Via Làctia ni les altres galàxies implicades en aquesta curiosa migració col·lectiva assoliran mai el Gran Atractor, entre altres raons perquè la velocitat a la qual ens hi dirigim no arriba a ser tan gran com la velocitat general de l’expansió de l’univers, que es produeix en totes direccions des que va esclatar Big Bang. En concret, la diferència de velocitats és de nou vegades a favor de l’expansió.

Joan Lluís Ferrer, El Temps (12-09-2006)

ACTIVITATS DE COMPRENSIÓ
Repàs i assoliment dels continguts treballats en la UNITAT 1.

a) Fes el resum de cada text.

b) Descriu-ne el tema i i explica les parts bàsiques en què es distribuïx la informació en cada text.

c) Comenta'n el títol. Raona la resposta.

d) Del text 2, analitza els recursos explicatius (pàg. 18-19 Llibre de text Vents)

e) Identifica els connectors més importants de cada text. Digues de quin tipus són i posa'n un altre d'equivalent (pàg. 20-25 Llibre de text Vents)

f) De cada text, comenta els principals esquemes textuals que n'organitzen les idees (pàg. 10-13 Llibre de text Vents)

g) Extrau del text 1 les marques enunciatives, és a dir, els elements lingüístics que justifiquen la tipologia expositiva predominant del text. Digues de quin tipus són i quina funció hi realitzen (pàg. 17 Llibre de text Vents)

h) A quin tipus de modalitat expositiva podem adscriure els textos? Raona la resposta (Consulteu els apunts del bloc sobre el text expositiu)

i) De cada text, comenta els aspectes següents referits a l'adequació (pàg. 16-17 Llibre de text Vents): l'àmbit d'ús, el gènere textual i la finalitat; les funcions lingüístiques i la variació lingüística (registre, marques de variació geogràfica, grau de formalitat).

j) A partir de les qüestions que es plantegen en el text 1, redacta un escrit d'unes 200 paraules en què exposes la teua opinió.

2n BATXILLERAT – LITERATURA: POESIA

2009-11-03T04:14:00.000-08:00

Una de les novetats de la prova de selectivitat de juny del 2010 és la pregunta de literatura. Aleshores, d'acord amb el que marquen els continguts de les PAU, les preguntes de literatura que avaluarem en aquest primer trimestre es corresponen amb aquests cinc enunciats:

Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70 ( Llibre de text "Vents", pàg. 276-279/281/288-289)
Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic (Llibre de text "Vents", pàg. 282-288)
Explica les característiques més importants de la poesia de Salvador Espriu (Llibre de text "Vents", pàg. 279-280)
Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual.
Explica i raona el ressò social que ha tingut la poesia de Miquel Martí i Pol (Llibre de text "Vents", pàg. 280)

Activitat.- A partir de la informació que podeu extraure de l'apartat LITERATURA del bloc, del llibte de text (UNITAT 10 "La poesia del segle XX" pàgs. 256-294) i de les explicacions de classe, escriviu un text (200 paraules) en què contesteu el que se us proposa en cada un dels enunciats.

2n BATXILLERAT - SOCIOLINGÜÍSTICA

2009-11-03T02:34:00.000-08:00

Obriu una carpeta en el vostre ordinador amb el nom de SOCIOLINGÜÍSTICA. Descarregueu-vos-hi aquesta entrevista.

MARK ABLEY, PERIODISTA I DEFENSOR DE LES LLENGÜES EN PERILL D'EXTINCIÓ

«Per poder sobreviure, una llengua necessita sobretot mainada»

Carles Ribera (Girona)

Mark Abley (1955) ha viatjat per tot el món a la recerca de llengües en perill d'extinció i n'ha localitzat algunes amb només un parell o tres de parlants. És autor de diversos llibres sobre el futur dels idiomes al món (n'ha comptabilitzat uns sis mil i calcula que a finals de segle en quedaran menys de la meitat), entre els quals destaca Spoken here, del qual no existeix traducció al català i que en castellà ha publicat RBA sota el títol Aquí se habla. De les sis mil llengües que hi ha al planeta, l'entrevista ha estat feta en anglès, sens dubte la que actualment presenta menys perill d'extinció.

–Què té l'anglès que no tinguin les altres llengües del planeta?
–«Poder.»
–El secret no és que és un idioma més fàcil?
–«L'anglès és molt fàcil de parlar malament, i molt difícil de parlar bé.»
–Ja, què m'ha de dir!
–«De totes maneres, sí que és més flexible que les llengües germàniques i les llatines, i té molt vocabulari, certament, però el més important per a la seva supremacia és que l'imperi britànic el va portar arreu del món i que l'imperi nord-americà l'hi ha mantingut. Microsoft, Google, Hollywood, Wall Street...»
–Corre perill la seva supremacia.
–«No. Bé, no sé d'aquí a uns centenars d'anys què passarà, però per ara, sincerament, no ho crec.»
–Durant milers d'anys hi ha hagut milers d'idiomes. Ha estat una qüestió biològica, d'adaptació al medi, o sociològica, derivada de l'isolament dels diferents grups humans?
–«No ho sé. Suposo que principalment ha estat una qüestió sociològica. Però, l'aïllament? A Papua Nova Guinea, una sola illa, i no gaire gran, hi van conviure mil cent llengües. A cada muntanya, a cada vall, a cada poble, tenien el seu propi idioma.»
–En aquest món global d'avui, si hem de ser pràctics, quina falta fan sis mil llengües?
–«Hi ha un aspecte personal, local, i hi ha una visió global. Mirant-ho des del Canadà puc dir: ‘Per què necessitem el català, el basc, el gallec; no n'hi ha prou amb el castellà?' Però per respondre a això cal saber què representa per als catalans la seva llengua, què els aporta.»
–Una llengua no és, per tant, només una eina per comunicar-se.
–«És una eina, però també és moltes altres coses. Si al món només ens quedéssim amb l'anglès, el xinès, el rus i l'àrab, perdríem la resta de llengües però també perdríem incomptables maneres d'entendre el món, tota la riquesa de les identitats locals. Què passaria amb el vi si només quedés el Rioja, o amb la poma si només es produís granny smith? La diversitat en aquest món és cabdal.»
–Segons he llegit, vostè diu que les llengües s'extingeixen de la mateixa manera que s'extingeixen els animals. Tanmateix, les llengües generalment no s'extingeixen pas per la mort dels parlants sinó perquè aquests canvien de llengua. Què ho fa?
–«Això passa especialment amb llengües que són només orals. Les llengües no escrites sempre estan en perill d'extinció.»
–Hi ha, també, moltes cultures que defensen amb orgull la seva parla.
–«Ningú neix sense una llengua, i la que un aprèn a parlar de petit forma part dels sentiments. Aquesta és la principal raó per la qual té un component emocional.»
–També li he sentit a dir que, malgrat la importància del poder, un idioma no necessita tenir un estat al darrere.
–«Sovint té més garanties si té cert poder polític al darrere. Però això no vol dir necessàriament independència política. Jo visc al Canadà, i la llengua dels esquimals, a la seva zona, és la majoritària. Estan orgullosos del seu territori i són respectats per la resta, i el seu idioma marxa bé sense que els calgui ser independents.»
–Com veu el futur del català?
–«Serà el que els seus parlants vulguin. Jo no puc venir aquí i dir ‘el català està en perill' o ‘no ho està', però a mi em sembla que el català s'ha enfortit en els últims trenta anys, i és una font d'inspiració per a molts altres pobles.»
–Durant molt de temps m'he esforçat per escriure bé el meu idioma... i ara arriba l'era de l'SMS. Com afecta això les llengües?
–«És un gran canvi. I el risc de destruir l'idioma és relatiu, perquè els joves d'avui tampoc parlen el mateix idioma que el 1920. El veritable risc és que els joves no utilitzin la seva llengua en aquests nous espais, i que es limitin a emprar termes anglesos en les noves tecnologies. El gran repte per als idiomes minoritaris és que els joves s'impliquin en aquests nous espais, és clar, inventant vocabulari.»
–Poder, orgull dels parlants, utilitat, presència en les noves tecnologies... què necessita per damunt de tot un idioma per sobreviure?
–«Les llengües necessiten mainada. Qualsevol llengua té problemes quan és parlada bàsicament per adults i gent gran. La transmissió generacional és decisiva.»
–Això sí, qui està en perill d'extinció és l'humà monolingüe.
–«Ja pots comptar. A Austràlia, per exemple, s'està passant d'una societat multilingüe a una de monolingüe. El multilingüisme no és pas vàlid a tot arreu.»

EL PUNT.CAT (Dimarts, 3 de novembre de 2009)

2n BATXILLERAT - PROGRAMACIÓ CURS 2009-2010

2009-10-18T04:16:00.000-07:00

Programació i criteris de qualificació 2n batxillerat
És molt imortant que arribeu a llegir el final del document on es troben els criteris de qualificació. També, la valoració del treball diari a classe i la penalització que tenen les faltes d'assistència en el còmput global de la nota de cada avaluació.

PROGRAMACIÓ 2n BATXILLERAT 2009-2010

1r TRIMESTRE - APUNTS UNITAT 1 TEXT EXPOSITIU

2009-10-17T06:04:00.000-07:00

Aquests apunts us poden ser molt útils per aclarir dubtes i reforçar el comentari pragmàtic dels textos explicatius.

Apunts - El Text Expositiu

1r TRIMESTRE EXERCICIS DE VERBS

2009-10-15T10:54:00.000-07:00

Us hi adjunte uns exercicis perquè reforceu els verbs que hem treballat en la unitat 6 del llibre de text. Imprimiu-vos els fulls i feu les activitats. Una vegada fetes, consulteu el solucionari. L'examen de verbs el tenim dilluns 26 d'octubre. Convé que repasseu els exercicis que hem fet a classe i els d'aquest bloc. També us hi adjuntem un enllaç amb la flexió verbal dels principals verbs regulars i irregulars.

Exercicis de Verbs 2 Bat

IMPORTANT
El company del departament de valencià, Urbà Lozano, ja està treballant el comentari de text amb l'alumnat de 1r de batxillerat. Descarregeu-vos al vostre ordinador els apunts que ha penjat a l'altre bloc del departament (valenciaenricvalor.blogspot.com) sobre l'esquema de comentari pragmàtic d'un text.

1r TRIMESTRE- LECTURA 2n BATXILLERAT

2009-10-13T12:44:00.000-07:00

Enric Valor, Sense la terra promesa.València: Prometeo, 2 vol., 1980. [Cicle de Cassana]

El "Cicle de Cassana" comprèn la triologia Sense la terra promesa publicada a València per l'editorial Prometeo el 1980; Temps de batuda, publicada per Fernando Torres el 1983 i Enllà de l'horitzó, que va restar inèdita fins al 1991 quan Tàndem Edicions aplegava en tres volums les novel·les de l'extens cicle (mil cinc-centes pàgines), prologats per Vicent Escrivà.

Presenta la crònica de la societat rural de Cassana –poble imaginari i representatiu del sud del País Valencià–, i relata la història d'una vida tancada entre muntanyes i feudal encara, quan la "qüestió social" començava a desbaratar els seus esquemes tradicionals, sobre el fons de la primera Guerra Europea. Valor ofereix així un variat panorama social i tota una gamma aberrant i bigarrada de personatges i situacions individuals i col·lectives que accentua movent-se entre el passat i el present. Aquest cicle novel·lístic té certes afinitats amb el realisme rus i apunta a un plantejament èpic de la vida del camp encara no assajat entre nosaltres. "...aquest gran baró del verb àgilment equilibrat, amb una retòrica per a gurmets destres, sedosa, lluent, també va iniciar la construcció del seu cosmos únic, amb la fundació de la modesta vila de Cassana. Les seves bases humils són aquells relats amb paratext de Narracions de la Foia de Castalla (1952). D'entre ells, el denominat Contalles de la boira és la deu més humil que esdevé barrancusseu, riuet sinuós, cabalós curs fluvial que amara tot un cosmos denominat/analitzat com el Cicle de Cassana."

LECTURA 1r Trimestre 3r ESO

2009-10-13T10:09:00.000-07:00

L'infern de Marta, Pasqual Alapont (Editorial Bromera)

Una jove maltactada lluita per salvar la seua vida. Quan va acceptar eixir amb aquell xicot, Marta no sabia que posava un peu en l’infern, i que d’ara endavant seria tan dolorós penetrar-hi com tractar d’escapar-ne. Aquesta novel·la de Pasqual Alapont, escrita a la manera d’un thriller, amb psicòpata inclòs, posa els cabells de punta. És la història de Marta, una jove que es va enamorar de la persona equivocada; però també és la història d’una amistat a prova de bombes que captiva per la seua tendresa.
El llibre es completa amb La màscara de l’amor, un text en què el psicòleg i criminalista Vicente Garrido analitza els comportaments de risc que qualsevol jove hauria de tenir en compte per evitar caure en l’infern del maltractament físic o psicològic. Un llibre molt útil que conjumina una novel·la emocionant plena de suspens i un pràctic llibre d’autoajuda.

Ací teniu el quadern amb les activitats proposades per a treballar la novel·la. Les activitats individuals estan marcades amb negreta i les heu de fer a casa. Imprimiu el quadern i porteu-lo a classe tan prompte com pugueu.

infern de marta

1r TRIMESTRE. El text explicatiu

2009-10-11T13:30:00.000-07:00

Activitat.- Llegiu el text següent i concreteu-ne el tema. Després resumiu-ne el contingut amb una extensió màxima de 10 línies.

Ardi, la nova àvia de la humanitat

L’homínid va viure fa 4,4 milions d’anys a Etiòpia

Ardi feia 120 centímetres, pesava 50 quilos i podia caminar dreta, encara que possiblement també s’enfilava als arbres. Era una criatura que estava plena de sorpreses anatòmiques, segons els seus descobridors, però en absolut es tractava d’un simi. Va viure fa 4,4 milions d’anys a la regió d’Afar, a l’actual Etiòpia, i les seves primeres restes van aparèixer fa 17 anys. Ahir, finalment, després de llargues anàlisis, neteja de les peces i noves troballes, 11 articles publicats simultàniament a la revista Science certifiquen la importància d’Ardi en la història de l’evolució humana: no s’ha trobat mai un esquelet d’un homínid tan complet i tan antic. És la nova candidata a àvia de la humanitat.
Falta veure si Ardi, adscrita a l’espècie Ardipithecus ramidus, entrarà en els llibres de text, però com a SDHpmínim és un milió d’anys més antiga que l’arxifamosa Lucy, una femella d’Australopithecus afarensis que ha protagonitzat incomptables documentals i exposicions. En la descripció i anàlisi d’Ardi hi han participat 47 científics de 10 països. Els estudis aprofundeixen en l’anatomia òssia, la locomoció, la dieta i fins i tot possibles pautes socials. També s’ha analitzat l’ambient en què va viure, caracteritzat per sabanes i boscos més densos i freds que actualment.
Proves biològiques sostenen que l’últim ancestre comú dels humans i els ximpanzés devia viure fa sis o set milions d’anys, de manera que Ardi és massa jove per ser considerada la hipotètica baula perduda. De fet, durant els últims anys s’han descobert ossos atribuïts a espècies molt més antigues, com el famós crani de Toumai (Sahelantropus tchadensis), encara que la seva adscripció en la línia humana de l’evolució no és clara. Ardi, en canvi, ja forma part de la nostra estirp malgrat que manté alguns trets primitius. «Si Ardipithecus no va ser el nostre avantpassat, va estar estretament relacionat amb ell», subratlla un dels caps de la investigació, Tim White.
Els científics presenten a Science l’anàlisi de 110 fòssils d’Ardipithecus ramidus que van ser localitzats a Afar. Pertanyen a 36 individus de totes les edats, però el més complet és sens dubte l’esquelet d’Ardi, ja que conserva una part del crani, dents, pelvis i ossos de les mans i els peus. Ardi tenia un cervell petit, similar a les femelles del ximpanzé actual. La seva cara tenia un morro prominent, com els simis, encara que no es projectava tan endavant com els actuals ximpanzés.
Quan caminava, Ardipithecus ramidus no utilitzava els artells de les mans com a suport, tal com fan alguns grans simis, encara que l’absència del típic pont dels peus humans suggereix que tampoc era un bon corredor.
Les dents allunyen Ardi tant dels Australopithecus com dels simis. Per exemple, l’esmalt indica que Ardi i el seu llinatge tenien una dieta omnívora relativament diversa que incloïa fruites i altres aliments del bosc, com nous i fulles. Finalment, les dents, similars en mascles i femelles, també suggereixen que socialment era menys agressiu que els simis actuals.

El Periodico (2-10-2009)

Com resumir un text

2009-10-08T14:31:00.000-07:00

Vivim en una societat que no ensenya a escriure però que obliga a saber-ne. ¿Com és que, després d'anys d'ensenyament, molta gent és incapaç d'escriure una carta o un informe? ¿És possible que algú millore la qualitat del que escriu sense que millore la qualitat del que llig? Davant l'allau de manuals que pretenen reduir l'escriptura a una tècnica, davant la tesi romàntica que redueix l'escriptura al talent, el text es manté com una barreja indestriable d'inspiració i ofici, de geni i competència, de màgia i disciplina. És per això que els millors professors d'escriptura (literària o no) tenen noms com Horaci, Flaubert, Poe o Nabokov, Enric Valor o Urbà Lozano.